Història de la Península Ibèrica i les Illes Balears

La Romanització

La romanització va ser el procés d'assimilació i incorporació dels hispans a la vida i cultura romana. Aquest procés, que va durar cinc segles, va influir profundament en la història posterior de la península Ibèrica. La Segona Guerra Púnica (218-201 aC) va suposar l'expulsió dels cartaginesos de la península. Un cop expulsats, Roma va continuar la seva conquesta i progressiva romanització del territori peninsular i insular, un procés que es va perllongar durant els dos segles següents. La primera divisió provincial de la Hispània romana es va produir al 197 aC, quatre anys després del final de la Segona Guerra Púnica.

A Hispània, la romanització no es va dur a terme de manera homogènia. Es van implementar mesures específiques, com la presència de l'exèrcit romà per controlar el territori, el reclutament de soldats indígenes, la construcció de vies i l'adopció del llatí com a llengua oficial. A la resta de la península, el procés va ser lent i conflictiu a causa de la resistència dels habitants. Algunes de les mesures utilitzades van ser el sotmetiment de la població a l'esclavitud i l'estímul a l'emigració de pagesos que fugien d'Al-Àndalus. A Eivissa i Formentera, les illes van ser repartides entre tres magnats per omplir els buits demogràfics causats per les conquestes. Els monarques van impulsar la colonització dels nous territoris amb població de la península Ibèrica i altres països. Les Illes Balears van ser colonitzades majoritàriament per catalans.

Migracions Indoeuropees i Colonitzadors Mediterranis

Entre els segles XI aC i VI aC, grups de pobles indoeuropeus van entrar a la península Ibèrica pels passos naturals dels Pirineus i es van establir principalment a Catalunya i a la Meseta. Eren pobles procedents del centre d'Europa amb un substrat lingüístic indoeuropeu. Coneixien la metal·lúrgia del ferro i van desenvolupar l'anomenada cultura dels camps d'urnes.

Els primers pobles colonitzadors procedents de la Mediterrània oriental que van arribar a la Península Ibèrica van ser:

• Fenicis: Van fundar Gadir (Cadis) i tenien gran interès per la zona minera de Huelva. Van contribuir decisivament a la transformació dels pobles indígenes en ciutats.
• Cartaginesos: Un poble de cultura fenícia amb el seu centre a Cartago. Es van expandir per la Mediterrània i van arribar a la península Ibèrica. La seva ciutat principal va ser Cartago Nova (Cartagena). Destaca la seva presència a Eivissa, al Puig des Molins.
• Grecs: Van tenir presència a la península Ibèrica des del segle VII aC. Destaquen les seves colònies a la costa catalana: Emporion (Empúries) i Rhode (Roses).

Els cartaginesos van arribar a Eivissa el 654 aC i van establir un primer assentament a sa Caleta. La Necròpoli del Puig des Molins és la necròpoli púnica més important de la Mediterrània, amb més de 3.000 tombes.

Al-Àndalus

Al-Àndalus és el nom utilitzat pels àrabs a l'Edat Mitjana per designar el territori de la Península Ibèrica ocupat pels musulmans durant vuit segles, des de l'any 711 fins al 1492.

Etapes de l'evolució política d'Al-Àndalus:

1. Emirat dependent de Damasc (711-756)
2. Emirat independent (756-929)
3. Califat de Còrdova (929-1031)
4. Regne de Taifes (1031-1248)
5. Regne nassarita de Granada (1248-1492)

Canvis introduïts pels musulmans:

Econòmics: Gran desenvolupament agrícola, artesanal i comercial. Importància de les ciutats emmurallades (Còrdova, Madina Mayurqa), amb mesquites, palaus i rica artesania.

Socials: Societat complexa i diversa, amb àrabs, berbers i muladís. Dividida en musulmans i no musulmans (jueus i mossàrabs).

Culturals: Gran esplendor cultural en els camps científic (matemàtiques i medicina), filosòfic i artístic (arquitectura: Mesquita de Còrdova, Alhambra de Granada, Banys Àrabs de Palma). Influència de la llengua àrab en el castellà i el català (Benimussa o Benirràs a Eivissa). Tolerància religiosa amb cristians i jueus, tot i que la conversió a l'islam implicava avantatges fiscals.