Història de la Música Medieval: Notació, Cant Gregorià i Trobadors

Enviado por Chuletator online y clasificado en Música

Escrito el en catalán con un tamaño de 4,99 KB

Notació Musical: Guido d'Arezzo i el Pentagrama

Guido d'Arezzo, un monjo que va viure al segle X, se li ocorren millores significatives en l'escriptura musical. Entre elles destaquen el tetragrama, l'adaptació de la forma de les notes i la fixació del nom de cadascuna, creant un mètode molt eficaç per a l'ensenyament de l'entonació.

Els escolars italians d'aquesta època coneixien un himne que se'l sabien de memòria, i els era fàcil recordar la nota que iniciava cada frase, posada sempre un grau més amunt de la línia. La nota si es va incorporar al segle XV. L'ut, que era massa difícil de pronunciar, es transformà en do al segle XVII.

El pentagrama es va generalitzar ràpidament en el conjunt del món musical, però els anglesos i alemanys van continuar utilitzant les lletres de l'alfabet per designar el nom de les notes. Així, canten do, re, mi... però s'hi refereixen com a C, D....

Cantigas d'Alfons X el Savi: Tresor Medieval

Les Cantigas de Santa María conformen una de les recopilacions més importants de cançons monòdiques de l'Edat Mitjana (1221-1284). Es tracta d'un conjunt de 427 composicions escrites en galaicoportuguès en honor a la Mare de Déu. La majoria expliquen miracles que han passat.

Orígens de la Música Polifònica Occidental

L'evolució del cant gregorià i de tota la música posterior està estretament relacionada amb el naixement i el perfeccionament de l'escriptura musical. El desenvolupament de la música comportà la necessitat d'escriure els sons, i va fer que la música fos cada cop més complexa. Els avenços en la notació musical van permetre que es desenvolupés música amb dues melodies diferents alhora.

Aquest canvi cap a la polifonia i la música escrita és característic de la cultura occidental. Una de les primeres formes polifòniques és l'organum, que consisteix a afegir una melodia nova damunt la melodia gregoriana, a la qual segueix en paral·lel a una distància fixa (5a o 4a).

Música Monòdica: Religiosa i Civil

Cant Gregorià: La Veu de l'Església Medieval

L'evolució de la música occidental parteix del cant medieval de l'Església, anomenat gregorià en honor al papa Gregori I (540-604), que va ser el primer a recopilar els cants religiosos de llocs on el cristianisme tenia influència.

El Cant Gregorià és monòdic (una sola melodia) i s'anomena cant pla pel seu moviment horitzontal, en què diferents melodies en vertical formen pisos. El ritme és flexible perquè depèn de les paraules i frases dels textos en llatí. És un cant sil·làbic (manera natural) o melismàtic.

Característiques del Cant Gregorià

  • Textura: Monòdic, a una sola veu, col·lectiu.
  • Timbre: A capella, sense instruments.
  • Text: Llatí.
  • Compositors: Anònims.
  • Moviment: Lent.
  • Ritme: Lliure, sense compàs, no repetitiu.
  • Melodia: Llarga.
  • Caràcter: Relaxant.

No pretenia ser artístic, sinó que alentia la paraula de Déu. Es cantava en llocs religiosos. La música per a la missa té una llarga tradició que arriba fins a l'actualitat; ara s'han compost estils diferents.

Música Monòdica Civil i els Trobadors

La música monòdica civil es crea més tard amb l'expansió del saber, el naixement i la creació de les primeres universitats, el contacte entre cultures i els moviments multitudinaris a Orient per defensar el cristianisme. Aquí sorgeixen els moviments dels trobadors (segles XII-XIII) entre el sud de França i Catalunya.

Els Trobadors: Poetes i Músics Cavallerescos

Els trobadors són poetes i músics cultes que canten en el seu idioma, amb els ideals cavallerescos del moment: amor, honor, fidelitat...

Característiques de la Música dels Trobadors

  • Textura: Monòdic, a una sola veu.
  • Timbre: Vocal + instruments.
  • Text: Diferents llengües, amb temes humans.
  • Compositors: Trobadors i trobairitz.
  • Moviment: Segons el caràcter.
  • Ritme: Marcat.
  • Melodia: Cantable.
  • Caràcter: Sensual, expressa emocions.

S'anomenaven joglars aquells que anaven d'un castell a l'altre interpretant allò que havien après. Eren mal vistos per l'Església, però no pel poble. Els ministrils sí que estaven al servei de la cort i interpretaven i vivien al castell amb el trobador. Aquests dos tocaven de memòria. Sabem poques melodies perquè no les escrivien. Van demostrar una nova manera de viure refinada, elegant i culta.

Entradas relacionadas: