Història de la Música Medieval: Notació, Cant Gregorià i Polifonia

Història de la Música Medieval

L'Escriptura de la Música

Recorda que l'escriptura musical grega i romana era alfabètica (cada so tenia assignada una lletra de l'alfabet). Al segle IX aquest tipus de notació es va canviar per notació neumàtica. Els neumes són uns signes que es col·locaven sobre les síl·labes del cant i que intentaven dibuixar la línia melòdica, sense voler indicar l'altura ni la durada exacta, sinó que servien només com a recordatori. Els cantors dedicaven molts anys a aprendre de memòria totes les melodies. Al segle X, el monjo Hucbald va tenir la idea de dibuixar línies horitzontals paral·leles que corresponguessin a una altura de notació diferent. Al segle següent, un altre monjo, Guido d'Arezzo (995-1050), decideix utilitzar tant les línies com els espais. Guido d'Arezzo també donarà a cada nota el nom que coneixem actualment. Al segle XIII apareix un primer sistema de notació proporcional.

El Cant Gregorià

Després de la caiguda de l'Imperi Romà, es van anar descomponent diferents ritus a cada país. Durant el pontificat del papa Gregori, aquesta música religiosa s'anomenava cant pla pel dibuix de la seva única línia melòdica gairebé sense salts, amb un àmbit que no sobrepassava l'octava.

Aquesta primera música litúrgica tenia les següents característiques:

• Ritme: ve donat pel ritme del text llatí.
• Melodia: una sola línia melòdica.
• Harmonia: no n'hi ha.
• Timbre: veus soles.
• Textura: monofònica o monòdica.

La Música Profana: Els Joglar i els Trobador

En els seus inicis, la música religiosa com la profana consistien en una única línia melòdica (textura monòdica) de ritme lliure. Els joglar eren rodamons que anaven de lloc a l'altre divertint al públic. Eren meitat poetes, meitat saltimbanquis. A vegades, clergues que havien abandonat la vida religiosa es dedicaven a aquesta feina aprofitant la seva superioritat cultural. Se'ls anomenava goliards i cantaven i recitaven en llatí.

Els trobadors pertanyien a una classe social més elevada i eren considerats superiors als joglars. Els trobadors componien i cantaven. Guillem IX de Poitiers, comte d'Aquitània (1086-1127), n'és un exemple. El motiu central de l'art trobadoresc va ser l'amor cortès, però també es tractaven altres temes com la natura, la política, la moral i gestes heroiques.

• Trobadors: Occitània i Catalunya - llengua d'oc (occità).
• Trouvères: Nord de França - llengua d'oil (francès).
• Minnesänger: Països germànics - alemany.

Com era la música trobadoresca?

• Ritme: comença a independitzar-se del text.
• Melodia: una sola línia melòdica.
• Harmonia: no n'hi ha.
• Timbre: veus i instruments variats.
• Textura: monofònica i monòdica.

L'Inici de la Polifonia

Les primeres polifonies (organum) es creaven a partir d'una línia melòdica gregoriana. En l'organum, la veu principal és una melodia gregoriana i s'anomena cantus firmus. Més tard, al segle XI, apareix un altre procediment polifònic: el discantus o organum lliure, on les diferents veus ja no són paral·leles, sinó que quan una baixa, l'altra puja i a l'inrevés. Més endavant s'afegeix una tercera i fins i tot una quarta veu. Aquest domini de la composició polifònica afavorirà el conductus, on el compositor ja deixa de banda el cant. Derivat del discantus, sorgirà el motet. En el motet, els textos poden ser diferents a cada veu i, en alguns casos, fins i tot en llengües diferents. Aquest nou art polifònic troba el seu punt culminant a la fi del segle XII amb Leonin i al segle XIII amb Perotin. La Missa de Machaut resumeix molts elements de l'Ars Nova:

• Llibertat del ritme.
• Independència de la melodia i el ritme de cada una de les veus.
• Canvi dels modes eclesiàstics a les escales major i menor.
• Utilització del silenci com a element musical.

Altres Manifestacions Musicals

Durant el regnat d'Alfons X el Savi, rei de Castella i Lleó, es van escriure les Cantigues de Santa Maria (1250-1280). A Catalunya es troba un document important d'aquesta època: el Llibre Vermell de Montserrat. Aquest llibre va ser copiat al final del segle XIV i servia per entretenir els pelegrins. Conté, entre moltes coses, cançons i danses en llatí i en català antic a una, dues i tres veus, destinades a ser cantades i ballades a l'interior del monestir o a les places de fora.