Història de la Música: Des del Cant Gregorià fins al Segle XX

Contextos Musicals

El cant gregorià: música religiosa amb ritme lliure, en llatí, cantada a capella, un cant col·lectiu d'autors anònims. Els trobadors: música profana que canta l'amor, la guerra, etc. Utilitzen les noves llengües i no el llatí, s'acompanyen d'instruments i empren un ritme normalment marcat. Les cançons de trobadors es canten a solo, i no en grup. Les Cantigues de Santa María: composicions poeticomusicals en llengua galaicoportuguesa. Encara que de text religiós, es considera música profana.

Llenguatge i Creació

Interval: distància en altura que hi ha entre dues notes. Acord: conjunt de tres sons o més que sonen simultàniament. Arpegi: disposició melòdica de les notes d'un acord. Treset: cèl·lula rítmica considerada 'irregular' perquè inclou tres figures on normalment en caben dues. Improvisació: interpretació musical instantània i no escrita.

Escoltar: Cant Gregorià i Instruments Medievals

Històric: el cant gregorià. Pel que fa a la manera de cantar, es divideixen: sil·làbic, pneumàtic i melismàtic, depenent del nombre de notes que es fan correspondre a cada síl·laba. Instruments medievals: Van ser molt variats i de formes molt diverses, amb noms com: gralla, cornamusa, saltiri, viola medieval, etc.

Interpretació

Contrapunt: disposició dels sons de dues línies melòdiques o més que mostren una certa independència entre si. Mode: escala antiga utilitzada durant l'Edat Mitjana i el Renaixement.

Música Renaixentista

Contextos Musicals

Vocal religiosa: Hi ha un estil 'internacional'. Els gèneres més importants són el motet i la missa. Estan compostos generalment de 4 i 5 veus. Utilitzen la tècnica del contrapunt imitatiu. Vocal profana: Depenent del país o la zona geogràfica, es desenvolupen gèneres propis, en contrast amb l'estil 'internacional' de la música religiosa. Els més destacats van ser: Chanson francesa, Madrigal italià i Villancet espanyol. Instrumental: Música instrumental basada en models vocals. Un procediment compositiu són les variacions. Música de dansa (s'associaven parells de danses com passamezzo-saltarello o pavana-gallarda.) Comencen a desenvolupar les famílies instrumentals.

Llenguatge i Creació

Escala: Successió de sons entre dues notes del mateix nom i ordenats de greu a agut o viceversa. Tipus d'escala: *Diatònica: set sons separats per tons i semitons. Les escales diatòniques antigues o modes van derivar en els actuals modes major i menor. *Pentatònica: escala de cinc sons sense semitons. S'utilitza en algunes cultures orientals, com la Xina i el Japó. En la escala diatònica: To, to, semitò, to, to, to, semitò.

Interpretació

Algunes Chansons, com *Tant que vivray*, es van fer molt populars en el segle XVI. Característiques principals de la música de l'Extrem Orient: *Absència quasi total d'harmonia. *Predomini de les escales pentatòniques.

Música Barroca

Contextos Musicals

Elements musicals: *Ús del baix continu. *Recerca del contrast. *Recerca del moviment. Estil *concitato*. *Pas de la modalitat a la tonalitat. Música vocal: *Vocal profana: naixement de l'òpera. *Vocal religiosa: els gèneres principals són l'oratori i la cantata. A diferència de l'òpera, no tenen representació escènica. Música instrumental: *Els gèneres principals són el concert (grosso i solista), la suite, i la fuga. *És l'època dels grans lutiers italians, com ara Stradivarius.

Llenguatge i Creació

Alteracions: són símbols que modifiquen l'altura del so de les notes. El sostingut (#) puja mig to el so. El bemoll (b) l'abaixa. Col·locació correcta de l'alteració: a l'esquerra de la nota i en la mateixa línia o espai. El becaire (♮) serveix per a anul·lar l'alteració. Enharmonies o equisonàncies: notes del mateix so, però amb nom diferent. Armadura: indicació de notes alterades per a tota la partitura.

Escoltar

Les guitarres poden ser, bàsicament, de tres tipus: clàssica o espanyola, acústica i elèctrica. Auditori històric: l'estil concitato és un recurs que consisteix a executar un ritme molt ràpid sobre una nota. Minuet: dansa que es caracteritza pel compàs ternari, un temps moderat i un ritme molt marcat. Té forma binària. Clavecí: instrument de tecla que es va utilitzar molt en el Barroc per a reforçar l'harmonia. La música peruana utilitza instruments molt característics, com la flauta de Pan, el charango o l'ocarina.

Música Clàssica

Contextos Musicals

Elements musicals: *Equilibri i simetria musical (ritme, melodia i harmonia.) *Melodia més comprensible. *Harmonia més senzilla, basada en els punts de tònica i dominant. Predomini de la textura de melodia acompanyada. Música vocal: *El gènere més important continua sent l'òpera. *Els temes utilitzats en l'òpera comencen a contar històries més quotidianes. *Encara que perd protagonisme, en la música vocal religiosa trobem obres importants com el *Rèquiem en Re menor* (missa de difunts) de Mozart. Música instrumental: *Els gèneres principals són la sonata, el quartet de corda, el concert solista i la simfonia. La forma musical principal és la forma sonata. *El concert es diferencia de la simfonia perquè té tres moviments i és una obra per a solista i orquestra.

Llenguatge i Creació

El to o tonalitat d'una obra musical depèn de l'escala utilitzada per a descompondre-la. Transportar una melodia és canviar-la de to perquè soni més aguda o més greu. Notes d'adorn són les que no són part fonamental de la melodia, però fan que soni millor.

Escoltar

El món dels instruments: baix elèctric. El baix elèctric té com funció principal el sosteniment ritmicoharmònic de les cançons. El més típic és el de quatre cordes amb trasts, encara que n'hi ha variants. Auditori històric: el classicisme. El quartet de corda consta de dos violins, una viola i un violoncel, i sorgeix de la mà de Haydn. La música d'Oceania utilitza instruments de diferents zones geogràfiques: *Percussió maori. *Didjeridú australià. *Gamelan indonesi.

Música Romàntica

Contextos Musicals

Elements musicals: *S'amplia l'àmbit melòdic. Es perd la simetria clàssica. *Música més cromàtica per l'ús abundant d'alteracions. *Indicacions dinàmiques molt variades. *Recerca de més expressivitat amb canvis subtils de tempo i indicacions de caràcter. Música vocal: *Els gèneres principals seran l'òpera, el lied (cançó) i la sarsuela a Espanya. *El lied uneix la poesia i la música. Hi van destacar els compositors Schubert i Schumann. *L'òpera experimenta una gran evolució, de la mà de compositors com Rossini, Verdi, Wagner, etc. *A Espanya sorgeix el gènere líric de la sarsuela, que utilitza melodies i danses provinents del folklore espanyol. Música instrumental: *Es continuen mantenint gèneres com la simfonia, el concert, etc., i n'apareixen uns altres de nous com el poema simfònic. Cobren importància especial les peces íntimes per a piano (Chopin). *Es desenvolupen la música programàtica (basada en elements extramusicals) i els nacionalismes musicals.

Llenguatge i Creació

La tonalitat no sols implica l'escala utilitzada, sinó també una jerarquia en importància de les notes i dels acords d'aqueixa escala. *En cada to o tonalitat hi ha tres notes i els acords corresponents que són les més importants i reben els noms de tònica (I), dominant (V) i subdominant (IV).

Escoltar

Auditori històric: el Romanticisme. *El nocturn per a piano és una de les formes musicals més poètiques del Romanticisme. *El ballet assoleix un gran desenvolupament en el període romàntic. Auditori modern: el techno. És la música que es produeix per mitjans electrònics. L'element principal és el ritme. La primera meitat del segle XIX va tenir grans compositors de simfonies en la línia traçada per Beethoven. Entre aquests van destacar Schubert, Mendelssohn i Schumann. L'anacrusi consisteix a començar la música abans del temps fort del compàs. La música romaní és la pràctica de l'ètnia gitana d'Europa oriental fonamentalment. El seu instrument principal ha estat el violí, i n'ha utilitzat uns altres de molt característics, com el cimbalon.

Música del Segle XX

Contextos Musicals

La música i la seua evolució en el s.XX: *En el segle XX no es pot parlar d'una unitat d'estil. Impressionisme: *A les escales tradicionals s'afegiran escales antigues, l'escala pentatònica i l'escala de tons. *Melodies menys definides. *Utilització especial de certs instruments de l'orquestra. Expressionisme: *La música s'uneix a arguments forts. *Invenció de l'sprechgesang ('cant parlat'). *El llenguatge de l'expressionisme és l'atonalitat (abandó o absència de la tonalitat). Neoclassicisme: *El neoclassicisme es basarà en la música de períodes anteriors (classicisme, barroc...), però dins d'un nou llenguatge. *Es recuperen els gèneres de la simfonia, la suite, etc. *El compositor més important d'aquest estil és Stravinski. Música d'avantguarda: *Les avantguardes s'aparten dels instruments; de les formes de compondre tradicionals. *Es consideren músiques d'avantguarda la música concreta, l'electrònica i l'aleatòria.

Llenguatge i Creació

Les indicacions d'expressió intenten transmetre a l'intèrpret el caràcter que ha de tenir una música. Termes italians com *staccato* o *legato* indiquen com han d'articular-se els sons en la interpretació. Per a crear un rap cal fer atenció especial a la rítmica de la lletra i buscar tornades curtes, cridaneres i melòdiques.

Escoltar

El món dels instruments: la percussió llatina. La música llatina utilitza instruments de percussió específics com el shekere, l'esquellot, els bastons, els bongos i les congues, entre altres. Auditori modern: cantautors espanyols. Els cantautors són artistes que escriuen i interpreten les seues cançons. Solen tractar temes de compromís social. La música culta del segle XX es caracteritzarà per la ruptura de molts dels elements musicals que fins llavors havien romàs dins de certes normes. L'espiritual i el gospel són estils dels esclaus africans portats als EUA. El calipso és un estil musical originari de Trinitat i Tobago, i que sorgeix com a música de carnaval. L'instrument característic és l'steeldrum. Una obra cimera de la música del segle XX és *Carmina Burana*, obra de Carl Orff basada en poemes medievals.