Història de la Música: Classicisme, Jazz i Música Llatinoamericana

El Classicisme a Espanya

A Espanya, el Classicisme es desenvolupa des de la segona meitat del segle XVIII fins al principi del segle XIX. Coincideix amb el regnat de Carles III i amb el de Carles IV. Compositors més rellevants: Pare Antoni Soler

L'Ofici de Músic: El Director d'Orquestra

Al segle XVIII es va consolidar l'orquestra simfònica amb l'orquestra de Mannheim (Alemanya). Fins al segle XIX, el director d'orquestra va tenir una formació específica.

Actualment, el director, amb els gestos de les mans i els braços, indica:

• Les entrades dels diferents instruments o veus.
• El compàs i el tempo. A la mà dreta porta una batuta per a marcar-los.
• La dinàmica o intensitat.
• Ajusta l'equilibri sonor entre els diferents instruments.

També coordina els assajos i resol els errors d'interpretació. En alguns casos, es pot encarregar de qüestions administratives, de la selecció dels integrants de l'orquestra, com també del repertori. Directors més importants: Daniel Barenboim, Zubin Mehta i Gustavo Dudamel

El Jazz

1) El Jazz a la Dècada de 1930: El Swing

Les bandes de jazz van augmentar el nombre d'intèrprets i cada vegada resultava més difícil la improvisació col·lectiva, per la qual cosa va caldre fer arranjaments per als músics. Un altre canvi va ser la incorporació d'un nou instrument: el saxo. És l'època de les big bands (grups grans), que estaven formades per: secció melòdica (clarinets, saxos, trompetes i trombons) i secció rítmica (bateria, piano i contrabaix). El swing és un estil musical de caràcter ràpid i ballable, i va atraure una gran massa de joves que volien divertir-se ballant als clubs. Músics: Benny Goodman (clarinet) i Glenn Miller (trombó i arreglista)

2) El Jazz a la Dècada de 1940: El Bebop

Els músics es sentien molt limitats tocant a les big bands i van decidir tornar als grups petits de jazz i cercar noves formes d'expressió amb la improvisació del solista. Els músics mostren desinterès pel públic. El resultat és una música amb llargues intervencions del solista de dificultat tècnica, melodies no enganxoses (difícilment identificables), un ritme més lleuger (amb la presència constant del platet) i una harmonia més complicada. Músics: Charlie Parker (saxo) i Dizzy Gillespie (trompeta)

3) El Jazz a la Dècada de 1950: El Cool Jazz

És un estil tranquil, i entre les seves innovacions destaquen les influències de la música clàssica europea. Artistes: Miles Davis (trompeta)

4) El Jazz a la Dècada de 1960: El Free Jazz

Aquest estil va anul·lar totes les regles de la melodia, el ritme i l'harmonia conegudes fins al moment. La reacció va ser negativa, i fins i tot es va considerar com a soroll i no com a música. Músics: John Coltrane (saxo) i Ornette Coleman (saxo)

5) El Jazz a la Dècada de 1970: El Jazz Fusió

Nous grups que combinaven la improvisació del jazz amb els ritmes i els instruments del rock. Es va introduir un nou instrument: el teclat electrònic. Músics: Chick Corea (piano)

6) El Jazz Actual

Actualment, tots els estils de jazz segueixen actius, i s'han aconseguit altres formes de fusió, com ara el latin jazz o la fusió de jazz i flamenc. Músics: Bebo Valdés (piano)

La Música a l'Amèrica Llatina

A l'Amèrica Llatina conflueixen tres cultures musicals:

• L'indígena, supervivent de la conquesta.
• L'africana, procedent dels esclaus que van arribar-hi per treballar de la mà dels colons europeus.
• L'europea, consolidada després de la conquesta i la colonització del territori per part d'Espanya, França i Portugal.

Fruit d'aquests focus trobem dues tendències musicals:

a) La Música Andina

La trobem en països andins de majoria indígena, com ara Bolívia, Perú o Equador. Característiques:

• És de transmissió oral.
• La melodia es construeix amb tres, quatre o cinc notes (escala pentatònica).
• Instruments: flauta de Pan i quena (vent), sonall i bombo (percussió) i charango (corda).

b) La Música Euroafricana

Existeixen moltes músiques amb tendència euroafricana, per exemple: la samba (al Brasil) i la salsa (a Cuba). Característiques:

• S'imposa el model rítmic africà.
• Instruments: marimba i congas (percussió), cavaquinho i guitarró (corda).

Instruments

Vent: Quena (Andina), Flauta de Pan (Andina), Ocarina (Andina i europea)

Corda: Charango (Andina), Cavaquinho (Euroafricana)

Percussió: Congas (Euroafricana), Marimba (Euroafricana)

Audicions

• In the Mood, Glenn Miller. Estil: Swing
• Be-Bop, Dizzy Gillespie. Estil: Be-Bop
• Naima, John Coltrane. Estil: Free jazz
• Spain, Chick Corea. Estil: Jazz fussió (jazz-rock)
• Lágrimas Negras, Bebo Valdés i Diego el Cigala. Estil: Fusió latin jazz-flamenc
• Oye cómo va, Tito Puente. Estil: Latin
• El condor pasa:
  • Si
  • Flauta (vent-fusta), Guitarra (corda-polsada)
  • Al principi el temps és lent i després és ràpid.
• Vido 40: El milagro de Candeal. Documental de Fernando Trueba:
  • Destaca la música africana per la importància del ritme.
  • Melodia: simple.
  • Ritme: Influït per la música africana.
  • Instruments: Saxo, trombó, trompeta, tambor... de vent-metall i tambors.
  • Ball: Recorda la dansa tribal africana.