Història de la Música al Cinema: Des dels Inicis fins als 90

Els Inicis del Cinema i la Música

El cinema neix l'any 1895 amb La Sortida dels Obrers de la Fàbrica, dels Germans Lumière, el 28 de desembre de 1895.

Primeres Bandes Sonores

Alguns directors van sentir la necessitat de crear bandes sonores per a cada pel·lícula. Així van sorgir les composicions originals.

• Romolo Boccini va ser el primer compositor de partitures originals per al cinema.
• Exemples: Gli incanti dell'Oro, Pierrot innamorato (1906).

Anys 20: La Fi del Cinema Mut

El cinema mut va desaparèixer a tot el món. Es van imposar nous sistemes d'interpretació i muntatge per aconseguir la sincronització d'imatges i so.

• 1927: El Cantor de Jazz.

Anys 30: Departaments Musicals a Hollywood

A Hollywood van sorgir els departaments musicals als estudis de gravació, on hi treballaven directors, músics, orquestradors, arranjadors, copistes, muntadors i mescladors. Van desaparèixer els compositors especialitzats en música cinematogràfica.

• Max Steiner, Erich Wolfgang Korngold, Alfred Newman i Maurice Jaubert.

Anys 40: Època Clàssica de Hollywood

Va seguir la tendència dels anys 30, però amb posicions contràries que opinaven que la música era convencional i poc artística.

• Max Steiner i E.W. Korngold.

Anys 50: Cinema Espectacle

Culminació de l'estil clàssic de Hollywood. Un grup de músics acabats d'arribar assajaven formes diferents i es debatien entre l'experimentació i la integració. La televisió es va convertir en el gran enemic del cinema.

• Alfred Newman, Niklos Rosza.

Anys 60: Decadència i Renovació

Època de canvi radical, amb decadència dels estudis de Hollywood. Es van crear noves escoles que volien trencar amb el sistema establert. Aquest nou estil va exigir un nou tractament musical, amb agrupacions orquestrals més petites. A finals d'aquesta dècada trobem música pop.

• A Hard Day's Night (The Beatles).
• Nino Rota: banda sonora d'El Guepard.

Anys 70: Simfònic vs. Pop

Conflicte entre la música simfònica i la pop, que després es van fusionar. Va créixer l'interès per les bandes sonores i els productors van començar a demanar un so semblant al de John Williams. Ús de sintetitzadors en pel·lícules de baix pressupost.

• Bob Dylan: banda sonora de Pat Garret and Billy the Kid.

Anys 80: Neosimfonisme

Època rica, amb compositors com John Williams o Ennio Morricone. Escola neosimfonista que marca el so a Hollywood durant anys. Ús de sintetitzadors.

Anys 90: Cinema Comercial i Artístic

Es trenca la frontera entre el cinema comercial i l'artístic. Les discogràfiques van aprofitar l'auge de les bandes sonores.

• Alan Menken: Aladdin.
• Disney: La Bella i la Bèstia.