Història Moderna: De l'Absolutisme a Napoleó

L'Antic Règim i la Monarquia Absoluta

En l'Antic Règim, la monarquia absoluta era el sistema polític predominant a Europa durant els segles XVII i XVIII. En aquest model, el rei concentrava tots els poders —el legislatiu, executiu i judicial— i governava sense limitacions constitucionals o d’altres institucions que poguessin qüestionar la seva autoritat. La monarquia absoluta es basava en la idea del "dret diví dels reis", segons la qual el poder del monarca provenia directament de Déu, i per tant, no estava sotmès al control de cap poder humà. Això justificava el govern autoritari i l’obediència dels súbdits, ja que qüestionar el rei era, simbòlicament, desobeir Déu.

Els monarques absoluts controlaven tots els àmbits de l’Estat: decidien sobre les lleis, nomenaven els jutges i càrrecs, i podien gestionar l’exèrcit i la recaptació d’impostos al seu gust. Alguns dels monarques més representatius d’aquest sistema van ser Lluís XIV de França, conegut com el “Rei Sol”, i Felip II d’Espanya. Aquesta centralització de poder sovint conduïa a governs autoritaris, amb poc marge per a la llibertat individual i els drets dels ciutadans.

Limitacions de la Monarquia Absoluta i Naixement del Parlamentarisme

L'absolutisme havia de fer front a les institucions existents, les quals van anar perdent pes a mesura que els monarques absoluts acaparaven poder. No obstant això, en alguns estats, la burgesia i diversos sectors de la noblesa posseïen prou influència social i econòmica per limitar el poder reial.

El Cas de Gran Bretanya

A Gran Bretanya, el poder real ja estava limitat pel Parlament des de l'edat mitjana. En el segle XVII, la dinastia Estuard va intentar consolidar la seva autoritat evitant convocar el Parlament i intentant imposar el catolicisme, la qual cosa va generar gran descontentament popular. Aquest descontentament va desembocar en la Revolució de 1649, en la qual el rei Carles I va ser acusat de tirania i executat. Posteriorment, es va restaurar la monarquia amb Carles II, però els conflictes entre el Parlament i la monarquia van continuar. El 1679 es va aprovar l'Habeas Corpus, que prohibia les detencions arbitràries. No obstant això, l'intent de Jaume II de restaurar l'absolutisme va generar una altra revolució: la Gloriosa Revolució de 1688 va forçar el seu exili, i es va col·locar en el tron a Guillem d'Orange, qui va haver de jurar el Bill of Rights (1689), limitant el poder real i consolidant un sistema parlamentari basat en la separació de poders.

El Cas dels Països Baixos

Els Països Baixos, en independitzar-se del domini espanyol el 1648, es van constituir en una república on la burgesia dominava la composició dels set Estats Provincials que elegien els Estats Generals.

El Naixement dels Estats Units

El naixement dels Estats Units va començar amb la resistència de les Tretze Colònies als impostos i restriccions britàniques, desencadenant la Guerra d’Independència (1775-1783). El 1776, les colònies van proclamar la seva independència amb la Declaració d’Independència, redactada principalment per Thomas Jefferson. Amb el suport clau de França, els colons van aconseguir la victòria final a Yorktown, i la independència va ser reconeguda el 1783 amb el Tractat de París. El 1787 es va redactar la Constitució, establint un sistema de govern republicà i federal. Aquest procés va consolidar els Estats Units com un país fundat en els ideals de llibertat i igualtat.

Napoleó Bonaparte: Ascens i Caiguda

Napoleó Bonaparte (1769-1821) va ser un dels líders més influents i controvertits de la història europea. D'origen cors, va ascendir ràpidament en l'exèrcit francès durant la Revolució Francesa. El 1799, va liderar un cop d'estat que el va convertir en Primer Cònsol, i més tard, el 1804, es va coronar emperador de França. Va reformar les estructures polítiques, econòmiques i legals, destacant especialment el Codi Napoleònic, que va establir les bases d'un sistema legal modern i uniforme.

Napoleó va conquerir gran part d'Europa, establint un imperi que va arribar fins a Rússia. Tot i les seves victòries militars, la seva ambició desmesurada va portar-lo a campanyes desastroses, com la invasió de Rússia el 1812. Després de ser derrotat per una coalició de forces europees, va abdicar i va ser exiliat a l'illa d'Elba el 1814. Va tornar a França el 1815, però després de la seva derrota a la Batalla de Waterloo, va ser definitivament exiliat a l'illa de Santa Helena, on va morir el 1821.