Història, models i respostes de l'educació especial i inclusiva

Història i pioners de l'atenció a la discapacitat

Pedro Ponce de León: primeres experiències amb persones amb deficiències auditives; considerat el primer mestre de sords. Pablo Bonet: divulga i amplia el mètode de Ponce. Valentin Haüy: primera escola per a cecs. Louis Braille: sistema d'escriptura i lectura Braille.

Perspectives medico-assistencials i pedagògiques: Pinel (treball ocupacional); Esquirol (malalts mentals, asil). Itard (considerat el pare de l'educació especial); Montessori (pedagogia terapèutica). Binet i Simon: orientació psicomètrica i desenvolupament de proves d'intel·ligència (QI).

Definicions clau segons organismes internacionals

OMS: deficiència (pèrdua o anomalia psicològica, fisiològica o anatòmica); discapacitat (restricció o absència de la capacitat per a realitzar una activitat); desavantatge o minusvalidesa (desavantatge social resultat d'una deficiència o discapacitat).

UNESCO: l'educació especial com a disciplina que pretén millorar la vida de les persones amb diferents discapacitats i que recorre a mètodes i recursos especialitzats.

Models d'intervenció en educació especial

• Model mèdic: analitza causes orgàniques i factors innats; intervenció mèdica; tendeix a la separació en centres especials i a la segregació. (malaltia)
• Model psicomètric: considera causes orgàniques i manca d'estimulació; utilitza el QI; intervenció en funció d'àrees.
• Model conductista: optimista i psicològic; dissenya tasques específiques, observa resultats; sovint utilitza centres i aules específiques.
• Model cognitiu: treballa dèficits d'aprenentatge i estratègies errònies; intervenció per millorar l'alumnat; normalment en centres ordinaris però amb aules especials.
• Model integrador: defensa el dret a rebre educació en centres normals; integració física i funcional; pot preveure aules especials total o parcialment.
• Model inclusiu: pedagogia optimista centrada en les necessitats educatives especials (NEE); requereix suports; intervé en les capacitats i punts forts; promou l'aula ordinària amb recursos i adaptació curricular.

Normalització i teories de la vida normalitzada

Normalització: concepte que busca desenvolupar en la persona una vida tan normal com sigui possible. Autors i aportacions relacionades inclouen Nirje (introduir formes i condicions de vida pròximes a la societat on viu la persona) i Wolfensberger (utilitzar la persona en medis normatius possibles per establir comportaments i condicions homogènies d'inserció).

Integració escolar i respostes educatives

L'atenció a les necessitats especials dels infants implica diferents elements: currículum especial o modificat, dotació de mitjans especials d'accés, atenció i estructura social. Segons Warnock, cal satisfer les necessitats de l'alumne.

Formes d'integració

• Integració parcial: segregació i no inclusió completa; centres específics o altra classe; poca interacció social.
• Integració combinada: pertany a l'aula ordinària i surt a la de suport; intervenció d'especialistes.
• Integració total: inclusió dins de l'aula ordinària amb adaptacions del currículum.

Programes i instruments de resposta educativa

• PDI (Programa Individual): programa per a escoles integradores o especials; pot dificultar la inclusió si està tancat i centrat només en la dificultat; sovint el redacten especialistes.
• ACI (Adaptació del Currículum Individual): comprensiva, amb currículum obert i flexible; un currículum per a tots amb adaptacions; desenvolupament de la competència curricular amb tutories i especialistes.
• PEC (Projecte Educatiu de Centre): resposta a la diversitat; els centres planifiquen i apliquen mesures; l'equip directiu organitza i lidera l'avaluació i l'anàlisi i recull els resultats a la memòria del centre.
• PAM (Pla d'Actuació per a la Millora): part del Programa General Anual; actuacions per millorar la qualitat; inclou programes d'aula compartida i programes per millorar el rendiment.

Avaluació i informe psicopedagògic

Avaluació psicopedagògica: sistemàtica, planificada i rigorosa en la recollida de dades i valoració de la informació; identifica les necessitats de suport.

Informe psicopedagògic: document escrit per l'especialista en orientació que recull conclusions del procés d'avaluació i determina si l'alumne presenta NEE específiques i el tipus de suport necessari.

Nivells de resposta educativa

• Primer: tota la comunitat educativa; planificació, gestió general i organització dels suports del centre (PEC, PAM).
• Segon: alumnat i grup-classe; resposta a la diversitat en grup (PEC, PAM).
• Tercer: mesures adreçades a l'alumne amb respostes específiques; suports ordinaris addicionals.
• Quart: mesures per a alumnes amb NEE; avaluació i informe psicopedagògic; PIP o Pla d'Actuació Personalitzat.

Avaluacions sensorials i tipus de dificultats

Agudesa visual: disminució de la capacitat per identificar detalls a 6 metres.

Camp visual: camp perifèric normal aproximat de 20° cap a cada costat.

Sordesa i mètodes de comunicació

Sordeses: perlocutiva, postlocutiva, per transmissió, neurosensorial; graus: lleu, mitjana, severa, profunda; cofosi (sordesa total).

Mètodes de comunicació:

• Oral: tonal (ús de la parla de manera natural; suport audiomètric), oral amb suport (lectura labial i suport facial complementari).
• Gestual i bilingüe: alfabet dactilològic (lletrejar a l'aire), llenguatge de signes, sistema bimodal.
• SAAC (Sistemes Alternatius i Augmentatius de Comunicació): signes tangibles (representació real), logogràfics (Bliss en línia), pictogrames, símbols icònics (blanc i negre).
• TEACCH: tractament i educació per a nens amb autisme i problemes de comunicació relacionats.

Paràlisi cerebral i característiques associades

Paràlisi cerebral: tipologies indicatives i percentatges generals (aproximats segons el text): espàstica (70%), atetosi (20%), atàxia (10%).

Dificultats associades: mobilitat i desplaçament, comunicació, manipulació i sedentarització.

Adquisició del llenguatge i trastorns de la parla

TEL (Trastorn Específic del Llenguatge); afàsia; mutisme.

Parla:

• Dislàlia: confon sons o els substitueix.
• Disglòssia: alteracions per malformacions en llavis o òrgans articulatoris.
• Disàrtria: trastorn de la articulació per paràlisi cerebral. Tipus: flàccida (plàcida), espàstica (moviments involuntaris rígids), atàxica (hipotonia i incoordinació).
• Disfèmia: tartamudeig (trastorn de la fluïdesa).

Legislació sobre educació especial

1ª etapa legislativa: Moyano o Llei d'Instrucció Pública (1857). Llei d'Educació Primària (1945): determina la creació d'escoles especials.

2ª etapa legislativa: 1975 — Institut Nacional d'Educació Especial (INEE). 1978 — Constitució. 1982 — Llei d'Integració Social dels Minusvàlids (LISMI).

3ª etapa legislativa: Decret 1985 — ordenació de l'educació especial. LOGSE 1990 — introdueix el concepte de NEE.

4ª etapa legislativa: 2002 LOCE (abocada), 2006 LLOE (LOE), 2013 LOMQUE (LOMCE/LONCE segons l'abreviatura i reformes).

Resposta educativa i documents organitzatius

Resposta inclusiva: el PEC (resposta a la diversitat); els centres prenen mesures, i l'equip directiu organitza i lidera l'avaluació i l'anàlisi, amb resultats recollits a la memòria del centre. El PAM és el pla d'actuació per a la millora (part del Programa General Anual) i conté actuacions per millorar la qualitat, programes d'aula compartida i programes per millorar l'aprenentatge i el rendiment.

Observacions finals

Les concepcions i terminologia han anat evolucionant: avui es posa l'accent en l'educació inclusiva, els suports i l'adaptació curricular per garantir el dret a l'educació de totes les persones. Les eines d'avaluació i els programes (PEC, PAM, PDI, ACI) permeten planificar respostes des de la comunitat educativa fins a intervencions personalitzades.