Història de la Medicina: Des de Grècia fins al Segle XVII

Malalties Neoplàstiques: El Càncer

A vegades, el procés de la divisió cel·lular s'altera i es reprodueixen de manera incontrolada cèl·lules que el nostre cos no necessita. Aquestes cèl·lules formen agrupacions o tumors que poden mantenir-se localitzats (tumors benignes) o provocar una invasió en altres teixits (tumors malignes) en un fenomen que s'anomena metàstasi (el vertader càncer). El càncer, de fet, és una família de més de 100 malalties molt estretament relacionades. El càncer té un alt índex de mortalitat i els tractaments, molt agressius, acostumen a tenir efectes secundaris que debiliten i malmeten força la persona.

Malalties Mentals

Grup de trastorns d'origen ben divers que alteren i afecten el pensament, els sentiments, les emocions i la conducta de l'individu. En la neurosi, l'afectat és conscient del que li passa i els canvis en la conducta no tenen tanta intensitat com en la psicosi. Cal no discriminar els malalts mentals i cal que aquests no se sentin estigmatitzats pel fet de patir la malaltia.

La Medicina Clàssica

La medicina occidental es remunta als segles VIII i VI aC a la Magna Grècia, quan la medicina va experimentar una transformació qualitativa superant interpretacions mítiques de la salut i la malaltia, malgrat que les creences magicoreligioses continuaven influint. La influència del pensament filosòfic va ser decisiva per a la constitució de la medicina racional. Els filòsofs presocràtics van crear sistemes racionals d'interpretació del món a partir de la noció d'element.

• Empèdocles va formular la teoria dels quatre elements, segons la qual tota la matèria, inclòs el cos humà, seria formada per terra, aigua, aire i foc.
• Escola de Cnidos: primers textos mèdics segle VII aC. Hi trobem un interès especial pel diagnòstic i un sistema de classificació de les malalties.
• Escola de Cos: durant el segle VI aC. Èmfasi en el pronòstic i en un tractament més integral de la malaltia. Destaca el metge grec Hipòcrates, el qual es considera autor de la majoria dels tractats mèdics que formen el Corpus Hippocraticum.

La Medicina Hipocràtica

La teoria dels humans es basa en la relació entre els fluids del cos i els elements essencials que formen totes les coses que existeixen. El cos humà és constituït per quatre humors: la sang, la flegma, la bilis negra i la bilis groga.

La salut es considerada com l'equilibri entre aquests quatre humors, i la malaltia, el desequilibri. L'art de curar consistia a retornar aquest equilibri. El pronòstic era més important que diagnosticar quina era la malaltia, valorar la seva capacitat per guarir-la o, almenys, preveure la seva evolució i desenllaç.

La Medicina Hel·lenística: Galè

Després de la decadència de Grècia, continuïtat de la medicina racional a Alexandria i Roma.

Etapa alexandrina: avenços importants, en part perquè és l'únic moment de l'època clàssica en què es permet la dissecció de cadàvers humans.

Etapa romana: destaca Galè de Pèrgam. Concepció de la malaltia fonamental en la teoria dels quatre humors, però amb innovacions teòriques i experimentals importants. Va descobrir que per les artèries també circulava sang i no aire com pensaven els hipocràtics.

La Medicina a l'Edat Mitjana

Primers temps de l'edat mitjana: ràpida decadència econòmica, política i cultural. La medicina racional es va fer enrere a favor de la superstició, la màgia i les pràctiques dels curanderos.

Més endavant, la creació de l'Imperi Carolingi per Carlemany entre els segles VIII i IX va començar a crear un clima d'estabilitat política.

A partir del segle XI s'inicià la recuperació d'obres clàssiques. La medicina medieval va aportar poc de nou, al final els sabers anatòmics van anar guanyant autonomia, i es va generalitzar la pràctica de la dissecció de cadàvers.

Els Hospitals

Institucions socials d'acollida i assistència als malalts de tot tipus, vinculades als ordes religiosos. Algunes atenien de forma específica determinats malalts, com va ser el cas de les leproseries o dels hospitals de folls.

La Medicina Renaixentista

El segle XV i els principis del segle XVI es caracteritzaren per una retrobada amb els coneixements clàssics. Galè i Hipòcrates foren revalorats. En una segona part, aquests clàssics començaren a ser corregits i contrastats amb l'experiència dels metges.

Avenços en conceptes i descripcions: fibra, circulació menor de la sang, vàlvules de les venes.

La Revolució Científica del Segle XVII

En les ciències mèdiques, es va formar una sèrie de corrents intel·lectuals.

L'empirisme mèdic: importància per la renovació dels coneixements patològics. El metge britànic Thomas Sydenham es considera el creador de la patologia moderna.

El mecanisme biològic: va incidir especialment en la fisiologia, destacà William Harvey, que va interpretar el moviment del cor com una bomba que, en contraure's, impulsa la sang, la qual circula.