Història de la medicina

La humanitat ha conviscut amb la malaltia des dels seus origens. Això fa suposar que la medicina, és a dir, les pràctiques encaminades a curar les malalties i les dolències ha de ser igualment antiga.

En les societats primitives la malaltia tenia un valor moral. Estava causada per dimonis o encanteris.

Això coincidia amb una concepció màgica i religiosa de la natura i de la persona. De la mateixa manera, el diagnòstic i el tractament de la malaltia es duia a terme amb elements màgico-religiosos. Sens dubte, en aquestes pràctiques curatives s'utilitzaven també parts de plantes i d'animals. En alguns casos, alguns d'aquests remeis eren efectius i es transmetien de generació en generació.

En la medicina egípcia ja hi havia una separació de l'element religiós i màgic de l'empíric. Per una banda, els sacerdots realitzaven diverses cerimònies curatives que posaven el pacient en una bona disposició d'ànim per aconseguir la curació. I per l'altra, s'utilitzaven nombroses substàncies amb la consideració de fàrmacs. Se sap que alguna d'aquestes substàncies tenen una acció farmacològica sobre l'organisme.

Per al diagnòstic no es limitaven a realitzar cerimònies màgiques. Interrogaven el pacient, li prenien el pols i el sotmetien a diverses proves empíriques, com ara fer diversos moviments del coll per valorar l'estat de la columna vertebral.

Els egipcis practicaven una intervenció quirúrgica molt delicada, la trepanació, que consisteix a realitzar un orifici en el crani sense danyar el cervell. Hi ha proves que alguns pacients sobrevivien durant anys.

La figura clau en la medicina grega és Hipòcrates, nascut cap al 460 aC. Hipòcrates va desenvolupar, o almenys va començar a desenvolupar, la primera medicina científica, l'anomenada medicina hipocràtica. En realitat aquesta és una escola basada en els ensenyaments d'Hipòcrates i continuada pels seus nombrosos seguidors al llarg de més de 100 anys.

La medicina hipocràtica va fixar una teoria de la salut i la malaltia basada en els processos naturals i va abandonar tot l'element sobrenatural. Per realitzar el seu diagnòstic, el metge interrogava el pacient sobre la seva malaltia i estudiava els signes i els símptomes. A partir d'això es pronosticava el desenllaç de la malaltia. El tractament consistia en una combinació de dieta, administració de remeis naturals i, si era necessari, en manipulacions que podrien considerar-se precursores de la cirurgia.

La medicina romana és una continuació de la medicina grega. Però a la medicina romana se li atribueix un major desenvolupament de la cirurgia i la construcció dels primers grans hospitals. Les obres públiques, com els aqüeductes, el clavegueram i els banys públics, van contribuir en gran mesura a millorar la salut de la població.

Entre els metges romans va destacar Galè, nascut l'any 130, que va tenir una gran influència sobre la medicina al llarg de diversos segles.

L'Edat Mitjana va ser una era convulsa. Després de la caiguda de l'Imperi Romà d'Occident, les invasions dels pobles germànics, les pestes..., la cultura es va refugiar als monestirs i es va centrar en el més enllà. Es van abandonar els estudis relacionats amb les ciències naturals i l'anatomia, al temps que la cirurgia va perdre interès. Fins a mitja Edat Mitjana la medicina es practicava principalment en els monestirs. Estava basada en les obres clàssiques gregues i romanes, però hi introduïa un element religiós. Es va tornar a una concepció mística de la malaltia i es considerava que era un càstig dels pecats del pacient, una conseqüència de la bruixeria o el resultat d'una possessió demoníaca.

Durant aquest període la medicina musulmana va prendre un cert impuls, bevent de la tradició grega i recollint els coneixements dels països conquerits. Van destacar metges tan coneguts com Avicenna (980-1037) i Averrois (1126-1198).

En el Renaixement es va despertar de nou la curiositat per la naturalesa i l'interès per dominar-la. Però a la vegada que s'estudiava l'anatomia humana s'aplicava la raó a nombrosos àmbits de la ciència, les ciutats eren totalment salubres, sense clavegueram ni la més mínima higiene. Les malalties infeccioses es transmetien ràpidament i es mantenien pràctiques com la crema de sospitoses bruixes i, fins i tot, de malalts mentals, als quals es creia posseïts per dimonis.

La propagació de la sífilis a finals del segle XV va despertar l'interès per les malalties transmissibles i va aparèixer el concepte de contagi.

Va tenir una particular importància el metge Andreas Vesal (1514-1564), gran anatomista i metge de Carles I i de Felip II. Gràcies a les seves disseccions de cadàvers va fer grans aportacions a la ciència i, sobretot, va corregir certs errors de Galè, amb què va demostrar que aquest metge no era infal·lible. Vesal va fundar l'anatomia moderna i la va convertir en el fonament de la medicina.

El Barroc va ser una època de grans avenços en la fisiologia amb el descobriment de la circulació sanguínia per William Harvey (1578-1657).

Es va desenvolupar, principalment per la influència de Thomas Sydenham (1624-1689), el concepte de malaltia, amb uns símptomes i un curs propis i, fins a cert punt, independents del pacient. En descriure i identificar les malalties s'hi podien buscar tractaments específics.

En aquest període van aparèixer personatges com Isaac Newton i Galileu, amb aportacions espectaculars en el camp de la física. Aquests èxits van influir en la medicina i es van fundar escoles que buscaven causes físiques o químiques en el funcionament del cos i en el desenvolupament de les malalties.

Es van dissenyar aparells com el pulsímetre, per mesurar la freqüència del pols, i el primer termòmetre clínic. Un altre invent important d'aquesta època va ser el microscopi, que va permetre avançar en l'estudi de l'anatomia en els segles posteriors.