Història de la Llengua i Literatura Catalana (s. XVI-XVIII) i Tècniques d'Estudi

La Llengua Catalana als Segles XVI, XVII i XVIII

El segle XV havia contemplat dos fets decisius en l'inici d'un procés de substitució lingüística: l'entronització de la dinastia castellana dels Trastàmara, i la unió amb Castella a partir del casament de Ferran II d'Aragó amb Isabel de Castella. Un altre factor de la castellanització fou el paper de l'Església. Les dues llengües al segle XVI representaven un distintiu social: els lletraferits, intel·lectuals o aristòcrates coneixien també el castellà, mentre que el poble, únicament coneixia el català. És a dir, una situació de diglòssia sense bilingüisme.

Pel que fa a la literatura, la nostra llengua es va especialitzar en els gèneres populars i populistes, mentre que era desplaçada pel castellà en els gèneres cultes. D'altra banda, el nostre domini lingüístic va quedar fragmentat en virregnats a partir dels Àustries i la tasca de la Cancelleria Reial es va diluir en les administracions de cada virregnat. El punt culminant d'aquesta situació es produeix amb la prohibició de la llengua arran dels Decrets de Nova Planta promulgats per Felip V.

Concepte de Decadència Literària

Durant el segle XVI, la literatura culta decreix en quantitat; d'açò precisament, en diem Decadència literària. Cal aclarir que aquesta decadència va afectar la literatura culta, però no la literatura de caràcter popular, molt vigorosa, ni a l'ús de la llengua, la qual va seguir sent oficial fins al segle XVII.

Característiques de la Literatura de Decadència

1. Imitació dels grans autors castellans: Garcilaso, Góngora i Quevedo.
2. Influència de la figura d'Ausiàs March: és redescobert i es torna a posar de moda entre els nostres escriptors.
3. Presència de castellanismes i dialectismes.
4. Imitació de formes mètriques pròpies de la poesia castellana.

El Renaixement Català

És la generalització a tot Europa de l'esperit humanista. Entre els principals poetes cal destacar:

• Joan Pujol: seguidor d'Ausiàs March, l'obra més destacable n'és Lepant, poema èpic dedicat a la victòria de l'armada comandada per Joan d'Àustria sobre els turcs.
• Pere Serafí: seguidor d'Ausiàs March i Garcilaso, també va conrear la poesia d'inspiració popular i temàtica religiosa.
• Valeri Fuster i Andreu Martí Pineda: foren continuadors de la tradició satírica de Fenollar i Gassull.

Entre els dramaturgs cal destacar:

• Lluís Milà: escrigué El Cortesano, obra bilingüe on satiritza els costums i personatges de la cort.
• Joan Ferrandis d'Herèdia: obra bilingüe La Vesita, de temàtica semblant a l'anterior.

El Barroc Català

Els temes dominants del Barroc són:

1. La vida com a lloc de proves que cal superar.
2. La brevetat de la vida i l'obsessió pel pas del temps.
3. La vida entesa com una preparació per a la mort.
4. La visió distorsionada de les realitats, com si fossin missatges o il·lusions.

Des del punt de vista formal cal destacar els recursos següents:

1. Ús d'antítesis i oxímorons per remarcar el contrast entre conceptes com la vida i la mort, la realitat i la il·lusió o la llum i l'ombra.
2. Ús d'hipèrboles, apòstrofs i interrogacions retòriques per accentuar el dramatisme i el pessimisme.
3. Complexitat oracional i hipèrbatons per donar la sensació de deformació i artificiositat.
4. La deformació de les realitats provoca la caricaturització ridiculitzadora de les coses temporals, però també la idealització, en un intent de recerca de la bellesa absoluta.

Autors Destacats del Barroc Català

• Francesc Vicenç Garcia: els temes més freqüents són els característics del Barroc: el desengany, la caducitat de les coses temporals, el temps que passa, la soledat i la mort. Obra destacada: L'Harmonia del Parnàs (1708).
• Francesc Fontanella: els temes que va conrear són amorosos i bucòlics, és a dir, llocs deliciosos on els pastors reflexionen sobre vivències i sentiments amorosos. Va escriure obres de teatre com Lo Desengany.
• Francesc Mulet: obres satíriques i burlesques. L'obra més coneguda és Tractat del Pet.

La Il·lustració Catalana

La Poesia

Dues línies principals:

1. Neoclàssica: els poetes neoclàssics conrearen la poesia narrativa i satírica, defugiren del lirisme i el món dels sentiments. Cal destacar Escorigüela, Antoni Febrer i Cardona i, sobretot, el menorquí Joan Ramis.
2. Preromàntica: autors més destacats van ser Ferreres i Antoni Puigblanc.

La Prosa

Destaquem dues obres:

• Rondalla de Rondalles de Lluís Galiana.
• Calaix de Sastre de Rafael Amat i Cortada, Baró de Maldà, és un dietari (gènere historiogràfic que dóna les notícies per dies).

El Teatre

Cal destacar Joan Ramis i la seva tragèdia Lucrècia, on es defensa la llibertat i s'ataca la tirania.

Tècniques d'Estudi

El Guió

La diferència entre el guió i el resum es troba en el tipus d'exposició: en el guió les frases són breus i aïllades i amb una clara absència de connectors.

El Mapa Conceptual

Consisteix a reunir, ordenar, relacionar i visualitzar els conceptes i les idees. La informació ha de quedar agrupada i ordenada de manera que hi hagi una jerarquització de les idees.

L'Esquema

En l'esquema de claus el títol sol anar al centre i les idees apareixen ordenades mitjançant claus, amb les divisions i subdivisions.

El Quadre Sinòptic

És una modalitat de tècnica de condensació de la informació que fa possible seleccionar les idees principals d'un tema i distingir-les d'un cop d'ull.

Estudi de la Llengua: Morfologia i Formació de Paraules

La descripció de la doble articulació del llenguatge s'estableix de la següent manera:

1. Primera Articulació: el monema, dividit en lexema i morfema, unitats significatives mínimes. Els lexemes aporten significació lèxica i els morfemes aporten un significat o informació funcional o gramatical.
2. Segona Articulació: fonemes o unitats mínimes sense significat.

Derivació

Procediment per a la formació de paraules que consisteix a afegir un sufix o prefix a una altra paraula o radical.

Composició

Consisteix en la unió de dos o més mots que perden el seu significat original per obtenir-ne un de nou en el conjunt.

Parasíntesi

És una forma especial de derivació de paraules que consisteix a afegir a un mateix mot alhora un prefix i un sufix.