Història de la Llengua i Literatura Catalana: Orígens i Evolució

Els Orígens de la Llengua Catalana

L’origen de la llengua i literatura catalana es remunta al segle XII i segueix aquest ordre cronològic: el primer seria el substrat, el segueix el llatí vulgar, la romanització, els visigots, la dominació aràbica, el regne franc, la Marca Hispànica, els comtats catalans i, per últim, la Catalunya Vella. Així va sorgir el català.

Famílies i Grups Lingüístics

Les llengües s’agrupen en famílies, és a dir, en grups de llengües amb un origen comú. L’ordre en el qual es classifiquen les llengües i les seves variacions és el següent:

• Família lingüística
• Grup lingüístic
• La llengua
• El dialecte
• El subdialecte
• La parla individual

L’Indoeuropeu i el Català

Totes les llengües romàniques, entre elles el català, pertanyen a la família indoeuropea. Una de les branques de l’indoeuropeu va ser la itàlica, amb llengües com el llatí. La varietat oral del llatí (llatí vulgar) va evolucionar cap a les diferents llengües romàniques.

Llengües Romàniques: Del Llatí al Present

Són llengües que provenen del llatí vulgar, que seria el llatí parlat pel poble. El canvi del llatí vulgar a les llengües romàniques va ser lent i gradual. Aquestes llengües es parlaven o es continuen parlant majoritàriament al sud d'Europa, a l’antic Imperi Romà.

El Naixement Oral de la Llengua Catalana

El naixement oral de la llengua catalana, a partir del llatí vulgar, es va formar per la combinació del substrat i del superstrat.

Elements del Substrat

Són un conjunt de paraules que s’han anat incorporant a la llengua catalana tot substituint-ne d’altres. Són paraules que provenen de les llengües preromanes: fenicis, cartaginesos, ibers, celtes i grecs. Inclou elements fonètics i lèxics.

Elements del Superstrat

Són tot el conjunt de paraules d’una “llengua invasora” que s’han anat afegint a la llengua sense substituir-ne cap altra. En català, les aportacions de superstrat provenen del germànic i de l’àrab.

El Naixement Escrit de la Llengua Catalana

La llengua escrita es va originar a partir de la llengua oral, i aquest fet va tenir lloc entre els segles XII i XIII. Primerament existia l’època del català preliterari; després, a finals del segle XI o principis del XII, van aparèixer els primers escrits en llengua catalana. El primer va ser un gran codi de lleis visigòtiques.

Els Primers Textos en Català

El primer text trobat, a meitat del segle XII, escrit en català, és un fragment del Forum Iudicum, traducció catalana d’un codi de lleis visigòtiques. El segon text, de finals del segle XII o principis del segle XIII, són les Homilies d’Organyà. Es tracta d’un conjunt de sermons pronunciats per algun clergue a l’església, la qual cosa evidencia que el poble ja no entenia el llatí i calia usar la llengua vulgar, el català. A partir d'aquí, es va engrandint la diferència entre llengua vulgar (català) i llengua culta (llatí), amb la qual cosa es redacten en català textos històrics, religiosos, legals i literaris.

Historiografia i Cròniques Catalanes

Paral·lelament als escrits en llatí, sorgeixen les quatre grans cròniques catalanes, entre els segles XIII i XIV. Són narracions de fets històrics escrites en prosa i de manera cronològica, i pertanyen al gènere literari de la historiografia.

Les quatre cròniques tenen valor des del punt de vista històric, literari i lingüístic. Narren fets contemporanis dels autors, o del seu passat immediat, tot reflectint l’època més brillant de la Corona Catalanoaragonesa. L’eix central de les cròniques és la figura del rei, a partir del qual s'escriu la història, narrats de manera favorable a la Corona.

Aquestes quatre cròniques són les següents:

• El Llibre dels Feits de Jaume I el Conqueridor (1274)
• La Crònica de Bernat Desclot o Llibre del Rei en Pere d'Aragó i dels seus antecessors (1288)
• La Crònica de Ramon Muntaner (1325)
• La Crònica de Pere III el Cerimoniós (1386)

El Llibre dels Feits: Jaume I

És la primera de les cròniques i narra de manera autobiogràfica i en primera persona, la vida i els fets més importants de Jaume I. Els diàlegs són d’estil directe, fent servir frases i paraules pròpies de la llengua dels personatges (francès o àrab).

La Crònica de Bernat Desclot

Explica fets i conquestes de diversos regnats, des de Ramon Berenguer IV fins a Pere II el Gran, tot fent servir cançons de gesta prosificades i narracions llegendàries. L’obra conté moltes descripcions realistes i amb un gran domini del diàleg.

La Crònica de Ramon Muntaner

És la més llarga de totes, explicant els fets des del naixement del rei Jaume I fins a la coronació d'Alfons el Benigne. Narra els esdeveniments amb gran vivesa i entusiasme, expressant amor per les terres de la Corona i la llengua. Es caracteritza per ser un llibre escrit per a ser llegit en veu alta. Utilitza un estil molt directe amb expressions familiars i refranys.

La Crònica de Pere III el Cerimoniós

És autobiogràfica, i va ser escrita pels seus escrivans. L’obra recorre a documents històrics, així com a la pròpia experiència i records del rei i dels seus col·laboradors. Té un caràcter propagandístic, ja que pretén justificar les accions del monarca i aconseguir l'aprovació favorable de la posteritat. En aquesta obra, el monarca no és presentat com un heroi cavalleresc, sinó com un rei absolutista.

Grans Períodes, Autors i Obres de la Literatura Catalana

Segles XIV i XV: Literatura Religiosa i Moral

Per una banda, hi ha els autors que intenten perpetuar els valors tradicionals de l’Edat Mitjana, i d'una altra, els nous aires inspirats en l’humanisme. Es caracteritza per la seva finalitat didàctica i moral i per l'afany cristianitzador.

Els autors, i les seves obres, més importants són:

• Anselm Turmeda: La disputa de l'ase contra frare Anselm; i Tuhfa.
• Francesc Eiximenis: Lo Crestià
• Sant Vicent Ferrer

Segles XIV i XV: La Poesia

Període on continua la tradició trobadoresca, però no és fins a Ausiàs March que es pot parlar del primer poeta amb una obra essencialment catalana.

Així, l’autor a destacar d’aquest període i gènere és Ausiàs March, conegut per usar temes d'amor, de mort, de lluita entre l'esperit i la matèria, i de la insatisfacció de la vida.

Segona Meitat Segle XIV: L’Humanisme

És un període que valora tot el que fa referència a l’home. Es caracteritza per la introducció d’una nova concepció del món (l'home); per narrar fets històrics tot valorant punts de vista artístics i estètics; per l'interès pel llatí i la cultura grecollatina; i, per últim, l'aparició de la impremta.

L’autor destacat d’aquest període és Bernat Metge, essent la seva obra més important Lo somni.

Segona Meitat Segle XIV: Narrativa Burgesa

Apareix a València aquest tipus de narrativa, tot usant una literatura que prové de la ciutat i deixa de centrar-se en la cort. Té un caràcter popular, és realista i satíric, i narra anècdotes. És el que s'anomena literatura satírica.

L’autor més representatiu és Jaume Roig, i la seva obra més coneguda és l'Espill.

Segle XV: La Novel·la Cavalleresca

La novel·la cavalleresca, a diferència de la novel·la o llibre de cavalleries, no conté elements màgics ni inversemblants, sinó que se situa en un espai i un temps contemporanis o bastant propers als de l'autor.

Les dues obres a destacar són Curial e Güelfa (d'autor anònim) i Tirant lo Blanc (de Joanot Martorell).

Ramon Llull: Vida i Obra

Ramon Llull va néixer a la ciutat de Mallorca l’any 1232. Va rebre una bona educació que li va permetre aconseguir un càrrec a la cort del rei Jaume II. Va conrear la poesia trobadoresca. L’any 1263 se li va aparèixer Jesucrist crucificat i a partir d’aquí es va dedicar a una vida dedicada a intentar que els infidels adoptessin la fe cristiana. Llull, el 1274, va tenir una il·luminació i, segons deia, Déu li havia revelat la manera d'expressar-se filosòficament. A partir d'aquesta il·luminació, va començar a escriure. L’obra de Ramon Llull és formada per 256 títols, obres escrites en gèneres diferents, alguns filosòfics i d'altres més literaris, segons els casos.

Introducció a la Narrativa

La narrativa destaca perquè l’autor de la història explica una història, tot articulant-la amb una trama literària. La veu del narrador intenta crear una il·lusió de realitat, tot fent aproximar el lector a un espai concret, a un temps històric i a un marc econòmic i social; a partir d'aquí, es presenta el personatge central. El narrador usa un moviment del general al particular. Primerament, el narrador usa l’omnisciència neutral, mostrant que domina i coneix els personatges i certes situacions; després, a partir d'aquí, introdueix el pensament col·lectiu.

Els Gèneres Assagístics

Permeten l’expressió de l’autor sobre temes d'interès moral, històric... L’autor s’expressa des d'un punt de vista formal. Inclou el recull d'articles, les cartes, els aforismes, etc.

Els principals gèneres assagístics són:

• L'assaig: l'autor reflexiona de manera lliure.
• El diari: l'autor escriu impressions sobre temes, lectures, viatges.
• Les memòries: l'escriptor explica el que ha viscut durant la seva vida.
• El retrat: se centra en un personatge important de la vida social per fer un perfil biogràfic.
• El llibre de viatge: l'autor explica els seus sentiments del viatge sobre els paisatges o el que ha viscut.
• L'epistolari: el conjunt de cartes recollides d'un autor.
• El periodisme literari: l'opinió de l'autor es pot veure en cròniques, reportatges.

Matèries de Bretanya i Llibres de Cavalleries

La Matèria de Bretanya és un corpus narratiu, escrit en francès, que va aparèixer a les corts de Bretanya i que girava a l'entorn del llegendari Rei Artús i els cavallers de la Taula Rodona; els més coneguts són Lancelot del Llac i Perceval. És un antecedent de la novel·la cavalleresca.

La novel·la cavalleresca va sorgir al segle XV. Els principals objectius són mostrar els ideals cavallerescos de l'època i els codis d'honor. El feudalisme és quan un noble fa un pacte amb un vassall, i el vassall fa un jurament al noble. Hi havia dos tipus de bregues: les esportives (la justa i el torneig) i les de permanència (que eren bregues clandestines i les d'ultimació). Es poden veure 4 característiques literàries:

• Accions i fets meravellosos.
• L'escenari sempre és en terres llunyanes i intemporals.
• Són herois.
• La seva psicologia: són personatges que no evolucionen durant l'obra.

Introducció Teòrica a Tirant lo Blanc

Tirant lo Blanc és una obra escrita del segle XV. L'estructura social d'aquella època es dividia en estaments: la mà major era dels nobles (especialment la mitjana noblesa), la burgesia i els cavallers. La mà menor incloïa els comerciants, artesans, mercaders i funcionaris.

Vida i Obra de l’Autor de Tirant lo Blanc

Joanot Martorell va tenir diferents afers amb personatges de la seva època. El que li va portar més temps va ser Joan de Montpalau. Va viatjar a Anglaterra i Tirant lo Blanc està inspirada en aquella zona en la primera part. El 1460 va començar a escriure l'obra de Tirant lo Blanc i el 1468 Joanot va morir sense poder acabar-la. L'havia donat a Martí Joan de Galba perquè la publiqués, però no es va publicar fins al 1490.