Història de la llengua catalana: orígens, evolució i Renaixença

Naixement de la llengua catalana

1. El naixement de la llengua: El català no era la llengua dels primers pobladors de la nostra terra; parlaven llengües preromanes, com ara l'ibèric o formes basques. L'any 218 aC les tropes romanes entraren per Empúries i començaren a estendre els seus dominis per la península Ibèrica, una extensió que durà fins al segle V dC. La dominació romana va ser política, cultural i lingüística. Definirem, doncs, la romanització com el procés pel qual es produí l'adopció de la llengua i de la cultura llatines per part dels que habitaven la Península.

La romanització i les seves variants

La romanització no tingué la mateixa intensitat arreu; així, en zones muntanyoses com l'Alt Urgell, el Pallars, la Ribagorça o la Vall d'Aran no hi hagué pràcticament romanització. La llengua que adoptaren els nostres avantpassats va ser la varietat parlada del llatí, anomenada llatí vulgar, per oposició al llatí culte clàssic, usat a les obres literàries. Les característiques d'aquest llatí vulgar variaven segons diversos factors:

• Grau de romanització: intensa, mitjana o nul·la.
• Procedència dialectal dels colonitzadors: provenien de diferents zones d'Itàlia i, per tant, parlaven diverses varietats.
• Extracció social: alt, mitjà o baix.
• Substrat: els pobladors de la Península aprenien el llatí i hi introduïen les seves característiques morfològiques i lèxiques.
• Superstrat: influència de pobles que arribaren després dels romans.

Caiguda de l'Imperi i invasions

L'esfondrament de l'Imperi Romà tingué lloc a conseqüència de les invasions germàniques (visigots, francs). El regne visigòtic desaparegué amb l'arribada dels àrabs l'any 711, que conqueriren en pocs anys gran part de la Península. També penetraren a la Gàl·lia, on foren derrotats pels francs. Progressivament, els francs anaren guanyant terreny als àrabs, però l'afebliment del poder franc feu que els lligams polítics entre ells i els futurs catalans s'anassin debilitant fins a rompre's.

Consolidació del català i documents primerencs

La independència de Catalunya s'inicià entre els anys 947 i 992. En aquesta època el català s'anà consolidant com a llengua oral. L'any 1137 el comte de Barcelona Ramon Berenguer IV es casà amb Peronella, filla del rei d'Aragó; així es formà la confederació catalanoaragonesa, per la qual els comtes catalans esdevingueren sobirans aragonesos, conservant cada regne les seves lleis, institucions i llengua (català i aragonès).

Els primers documents en català

Els primers documents en català daten de finals del segle XII o principis del segle XIII. Són el Fòrum Iudicum, traducció d'un codi de lleis visigòtic, i les Homilies d'Organyà, recull de sermons. Com veiem, el català no es manifestà per escrit fins segles després de consolidar-se com a llengua oral.

Expansió de la Corona catalanoaragonesa

1.- L'expansió de la Corona catalanoaragonesa:

• Expansió cap a Occitània (fracassada).
• Expansió cap al sud musulmà.
• Segle XIII: el rei Jaume I el Conqueridor conquistà Mallorca (1229) i València (1238).

Edat Mitjana i literatura

Edat Mitjana. Durant el segle XIII va aparèixer la gran figura de Ramon Llull (1232-1315), primer escriptor europeu que va fer servir la llengua pròpia per tractar qüestions científiques, filosòfiques i teològiques. Ramon Llull va ser el creador de la prosa literària en català, ja que fou el primer autor que emprà la llengua catalana per a tot, incloent-hi disciplines fins aleshores reservades al llatí. Això li comportà una important tasca d'elaboració sintàctica i lèxica. Llull va superar bona part de la diglòssia català/llatí, en encetar un procés en què la llengua del poble anà desplaçant el llatí, fins llavors l'única considerada apta per a la llengua escrita i per als usos formals.

La llengua de Llull va ser model de referència per als escriptors cultes del moment. La fixació i unificació definitives de la llengua catalana escrita, però, tengué lloc al segle XIV per obra de la Cancelleria Reial. El segle XV va ser el gran segle de la literatura catalana, amb figures de primer ordre com Joanot Martorell i Ausiàs March. A l'època medieval, la llengua catalana va ser la llengua nacional d'un estat poderós, utilitzada en tots els àmbits: literari, científic, administratiu, jurídic i comercial. Va ser al segle XV quan el català assolí un major grau de normalitat, desplaçant el llatí dels àmbits formals.

Però el segle XV també fou l'inici del declivi polític, conseqüència, entre d'altres factors, de la pujada al tron de la dinastia castellana dels Trastàmara, amb l'elecció de Ferran d'Antequera en el Compromís de Casp (1412) com a successor de Martí l'Humà, mort sense descendència. El 1479 tingué lloc la unió dinàstica de la Corona catalanoaragonesa i la castellana. La mort de Germana de Foix, segona esposa de Ferran el Catòlic, i també la del seu fill acabat de néixer, esvairen definitivament l'esperança de mantenir les dues corones separades.

Segles XVI, XVII i XVIII

Els segles XVI–XVIII. A mesura que Castella anà adquirint cada vegada més hegemonia dins la península, es produí la progressiva supeditació política, cultural i lingüística de la Corona d'Aragó a Castella. Per als catalans, les Illes Balears i el País Valencià, el trasllat del centre de poder a Castella suposà la descatalanització de les classes dirigents autòctones i una progressiva decadència de la pròpia cultura.

Tot i que l'Estat funcionava com una confederació de regnes, Castella era el nucli predominant. Al segle XVII la política expansionista i absolutista del comte-duc d'Olivares provocà revoltes a Portugal i a Catalunya (Guerra dels Segadors, 1640-1652), que acabaren amb la independència de Portugal i la derrota de Catalunya. Aquesta conservà les seves institucions, però perdé la part nord del seu territori, cedida per Felip IV al rei francès arran del Tractat dels Pirineus (1659).

La Catalunya Nord passà a mans de Lluís XIV de França, el qual, traient el jurament que havia fet de conservar privilegis i institucions de les terres annexades, posà en marxa una política de francèsització sense límits que ha conduit fins a l'actual procés d'alienació cultural que viuen aquestes terres. Encara que durant el govern dels Àustries el català continuà essent la llengua general, tant en l'àmbit privat com en l'oficial, es produí una disminució considerable del seu ús a la literatura culta. La literatura culta escrita en català anà minvant en quantitat i, en certa mesura, en qualitat, mentre que el castellà anà guanyant posicions com a llengua considerada adequada per a usos cultes.

Malgrat tot, el poble no abandonà mai el català (monolingüisme popular), encara que certa aristocràcia —sobretot la valenciana— començà a ser bilingüe o a adoptar el castellà com a llengua de prestigi.

El segle XVIII i els Decrets de Nova Planta

El segle XVIII: L'etapa començà amb la Guerra de Successió: l'any 1700 morí sense descendència Carles II, darrer monarca dels Àustries. La successió desencadenà un greu conflicte entre els partidaris de l'arxiduc Carles d'Àustria i els del francès Felip de Borbó. La Corona d'Aragó fou sotmesa pels exèrcits franco-castellans i Felip d'Anjou esdevingué el primer Borbó d'Espanya.

A mesura que les tropes castellano-franceses anaven conquerint els territoris de l'antiga Corona d'Aragó, s'hi imposaren la llengua, les lleis i les institucions de Castella a través dels anomenats Decrets de Nova Planta (1707 a València i Aragó, 1715 a Mallorca, 1716 a Catalunya, 1719 a Sardenya), que provocaren l'enderrocament de l'ordre constitucional dels antics territoris de la Corona d'Aragó i l'abolició de les institucions pròpies.

Menorca conservà l'oficialitat del català fins al 1802, quan restà sota dominació britànica. Només Andorra ha mantingut intacta fins avui l'oficialitat de la llengua pròpia. Al llarg del segle XVIII els governs centralistes anaren imposant el castellà en els àmbits formals: la documentació notarial i els tribunals començaren a funcionar en castellà. El 1768 Carles III imposà el castellà als tribunals i a l'ensenyament. El poble, però, no va deixar d'emprar la llengua catalana. Paral·lelament, en el mateix segle XVIII Catalunya començava a sobresortir com a força socioeconòmica.

La Renaixença i la recuperació cultural

La Renaixença: La burgesia catalana s'anà acostant a la gent del país amb la voluntat de convertir-se en una força hegemònica. Això afavorí l'aparició del moviment de la Renaixença, que perseguia el redreçament de la cultura i la llengua i s'inicià l'any 1833, coincidint amb la publicació de l'oda La pàtria, de B. C. Aribau.

Amb la Renaixença es produí una neutralització de la diglòssia i una reivindicació del catalanisme polític. Un dels objectius fou la recuperació de la llengua com a mitjà d'expressió literària en tots els gèneres. Aparegueren escriptors de la talla de Jacint Verdaguer en poesia, de Narcís Oller en novel·la i d'Àngel Guimerà en teatre. Aquests escriptors es donaren a conèixer en els Jocs Florals, certamen literari d'arrel medieval restaurat el 1859. Els Jocs Florals s'han celebrat des de llavors ininterrompudament i serviren per promoure i prestigiar el català com a llengua literària.

El català, però, no era encara una llengua normalitzada. L'ensenyament generalitzat, els nous mitjans de comunicació com la premsa i la gran quantitat d'immigració feren que el castellà penetrés dins les classes populars, on abans era pràcticament desconegut. Tot i això, el català continuà guanyant prestigi i àmbits d'ús.