Història de la Literatura Catalana: Orígens, Segle d'Or i Renaixença

Història de la Literatura Catalana

Origen i Significat de la Paraula Literatura

L’origen de literatura és la paraula llatina littera, que significa 'lletra'. Aquest concepte es feia servir per designar el fet de saber de lletra, de saber escriure i llegir. A mitjans del segle XVIII, el terme literatura va acabar de manera lenta i progressiva limitant el seu significat a les obres d’imaginació i de ficció: poesia, narració i teatre.

Els Primers Escrits en Català

Es considera que els textos escrits que es conserven més antics en llengua catalana són:

• Forum Iudicum: De contingut jurídic (segle XII).
• Homilies d’Organyà: De contingut religiós (principis del segle XIII).

La Literatura Trobadoresca

Es tracta d’una poesia lírica, és a dir, acompanyada de música; profana, és a dir, no religiosa, que expressava temes universals com l’amor, el lament fúnebre o l’escarni. Era culta, ja que requeria una alta exigència formal mètrica i estilística.

S’escriu en una llengua artificial, basada en el provençal, un dialecte de l’occità, que era la llengua pròpia d’Occitània.

Dins d'aquest gènere, trobem dues figures clau:

• El Trobador: Era el poeta que composava i cantava aquesta poesia culta en provençal per al públic refinat i culte de la cort.
• El Joglar: Cantava o recitava poesia popular en la seva pròpia llengua o bé interpretava composicions d’un trobador.

Ramon Llull: Creador de la Prosa Catalana

Llull és un cas únic en les literatures romàniques, sobretot per tres raons:

• Llull va ser el creador de la literatura catalana, concretament de la prosa catalana. La raó és que volia arribar a un públic ampli, ja que si escrivia en llatí només es podia dirigir a un públic culte.
• Va ser el primer autor que va escriure sobre temes científics, morals, teològics, etc. (fins aleshores reservats al llatí) en llengua romànica, en aquest cas, en català.
• Va ser, doncs, un creador de llenguatge, ja que no va tenir cap predecessor en l’ús del català literari i va ser ell qui en fixà el model.

Ausiàs March: Temes i Cants

Ausiàs March va estructurar la seva obra poètica en diversos cants temàtics:

Cants d’Amor

Representen més de la meitat de les seves poesies. Normalment s’agrupen depenent del senyal de la tornada. March en feia servir quatre de diferents: “Oh folla amor”, “Plena de seny”, “Llir entre cards” i “Amor, amor”. El poeta s’allunya tant de la senyora dels trobadors com de la dona demoníaca que pregonava part de l’Església de l’època. En la seva poesia amorosa trobem una dona de carn i ossos, un ésser humà amb virtuts i defectes, capaç de pecar i de fer pecar. Rebutja, doncs, la idealització de l’amor i veu l’obsessió amorosa com a malaltissa.

Cants de Mort

Són poemes dedicats a la mort de la dona estimada (probablement, la seva segona esposa). En aquests poemes reflexiona amb dolor i sinceritat sobre la pervivència de l’amor després de la mort i el destí de l’ànima de la persona estimada.

Cants Morals

Poemes llargs on l’autor reflexiona sobre l’amor, el dolor, el bé, la virtut, el plaer, etc. En aquests poemes queda palès el bon coneixement sobre la filosofia. Es mostra desenganyat de la vida i de l’amor i molt preocupat sobre el destí de l’home.

Cant Espiritual

Poema molt extens (224 versos), valorat com un dels millors de la literatura catalana. És una mena de pregària desesperada en què l’autor exposa a Déu els dubtes, la por a la mort i els remordiments pels pecats comesos. Acaba demanant-li perdó i ajut per tornar a tenir fe i poder salvar l’ànima.

Tirant lo Blanc: Novel·la Cavalleresca i Personatges

Tirant lo Blanc es considera una novel·la cavalleresca per diverses raons:

• Els personatges són psicològicament complexos, els seus sentiments i el seu comportament són humans, i també són valents i nobles, com bé podem veure amb Tirant.
• El temps narratiu és proper al lector i és precís.
• Els personatges són reals i els episodis són històrics, com per exemple les batalles.
• L'amor present és un amor cortès i burgès, com el de l'Emperadriu i Hipòlit.

Personatges Principals

Destaquen els següents personatges:

• Tirant: Un dels millors cavallers, enamorat de Carmesina.
• Carmesina: També enamorada de Tirant.
• La Viuda Reposada: Donzella de Carmesina que també està enamorada de Tirant.
• Plaerdemavida: Està enamorada d'Hipòlit.
• Hipòlit: Està enamorat de l’Emperadriu.
• L’Emperadriu: Està enamorada d’Hipòlit.
• Estefania: Amiga de Carmesina, enamorada de Diafebus.
• Diafebus: Cosí de Tirant, enamorat d'Estefania.

La Decadència (Segles XVI-XIX)

• Aquest mot és polèmic i s’utilitza per designar un període que abraça des del segle XVI fins a mitjan segle XIX. L’inici d’aquest període es produeix amb l’acabament del Segle d’Or.
• Ha estat molt discutida en els darrers anys per dues raons importants:
  1. La literatura popular manté una vitalitat important.
  2. Es tracta d’una terminologia no homologable amb la qual s’aplica a l’estudi d’aquest període en les altres literatures europees: Renaixement (s. XVI), Barroc (s. XVII) i Neoclassicisme (s. XVIII).
• Tot i això, l’etiqueta de Decadència resulta còmoda i difícil d’eludir a hores d’ara. Respon a una realitat històrica: l’afebliment i anul·lació oficial de la Corona d’Aragó.

El Renaixement (Segle XVI)

Característiques del Renaixement

• Canvi de paradigma: Trencament amb l'època medieval, considerada bàrbara i decadent.
• Moviment cultural: Sorgeix com un moviment d'humanisme a Itàlia.
• Antropocentrisme: L'home és la mesura de totes les coses.
• Racionalisme: Rebutja la fe com a explicació del món, destaca el poder de la raó.
• Retorn a l'antiguitat grecollatina: Recuperació de la mitologia clàssica i ideals antics.
• Curiositat científica: Gran interès científic basat en la raó i l'observació.
• Valoració del present i la natura: S'estimen el moment present, la bellesa i la natura.
• Dignificació de les llengües romàniques: Equiparació amb el llatí i fixació gramatical.

Poesia Renaixentista: Pere Serafí

1. Pere Serafí neix a principis del segle XVI a Grècia, per això és anomenat “lo grec”, tot i que va viure a Barcelona.
2. És el màxim representant de la renovació en poesia.
3. Serafí incorporà els metres llatins renaixentistes. També conreà la cançó tradicional, especialment en la glossa dels refranys populars.
4. El 1565 es publiquen un total de 170 poemes seus agrupats sota el títol Dos llibres. Un dels poemes on es veu aquesta influència de la tradició renaixentista és “Volent Amor venjar tan gran cruesa...”.

El Barroc (Segle XVII)

1. El Barroc del segle XVII va ser producte d’una forta crisi en tots els ordres de la vida espiritual, política i social europea. És, en molts aspectes, l’antítesi del Renaixement.
2. Posà de manifest les tensions i les contradiccions de la condició humana. Se centra sovint en la mort, la degeneració humana i els vicis.
3. Els poetes recorren a l’ús i abús de les metàfores i figures retòriques per revelar el que els sentits i la raó no poden copsar.
4. Hi ha un afany d’impressionar i de lluir-se.
5. De tots els països de parla catalana, només a Catalunya es produeix literatura catalana barroca. Al País Valencià i a les Illes, totes les obres que es van produir van ser en castellà.
6. Utilitza un llenguatge extravagant i excessiu, amb una gran quantitat de figures estilístiques i una innovació formal marcada.

Tendències i Francesc Vicenç Garcia

La literatura catalana imita el Barroc castellà en les dues tendències principals:

• Culteranista (o trobar ric, influència de Luis de Góngora): Els poetes embellien la realitat amb metàfores, hipèrbatons, cultismes i al·lusions mitològiques.
• Conceptista (o trobar clus, influència de Quevedo): El més important era el contingut i convertia la poesia en un joc d’enginy i jocs de paraules.

Francesc Vicenç Garcia, conegut com el Rector de Vallfogona, mostra les dues actituds literàries:

• Una elegant, retòrica i cortesa. Un dels poemes destacats és “A una hermosa dama de cabell negre que es pentinava en un terrat ab una pinta de marfil”.
• Una altra irònica, burlesca i escatològica, per exemple: “En apreci d'estar enamorat”.

La Renaixença: Recuperació Social i Cultural

La Renaixença és un moviment que té com a finalitat la recuperació social, política i cultural de Catalunya després de tres segles de Decadència. El Romanticisme europeu afavoreix l’estudi del passat dels pobles i influeix en les terres catalanes. Els intel·lectuals catalans volen conèixer el passat medieval català i recobrar una identitat perduda. Tradicionalment s’ha considerat que la Renaixença s’inicia el 1833 amb la publicació del poema “La Pàtria” de Bonaventura Carles Aribau a la revista.

Objectius de la Renaixença

• Conscienciar la societat catalana de la diglòssia que patia i dotar de prestigi social la llengua i la literatura catalanes.
• Descobrir i divulgar la història i la literatura medieval.
• Recollir tota la tradició oral catalana.
• Crear una literatura culta en català en tots els gèneres.
• Crear una premsa i unes editorials fortes per difondre la cultura i literatura catalanes.
• Potenciar les institucions catalanes ja existents i crear-ne de noves.
• Unificar l’ortografia i la gramàtica i recopilar lèxic.
• Crear un model de llengua literària.
• Recuperar la consciència d’unitat lingüística entre els territoris de parla catalana: Rosselló, Balears, València i Catalunya.
• Aconseguir el reconeixement internacional del català com a llengua romànica diferenciada de les altres (sobretot diferenciada de l’occità).

Els Jocs Florals

Una de les fites importants per a la Renaixença com a moviment va ser la recuperació de la festa dels Jocs Florals, que s’havia celebrat a Catalunya i Provença a l’alta edat mitjana. Es va celebrar de nou el primer diumenge de maig de l’any 1859. Consistia en un certamen poètic que atorgava tres guardons: Pàtria, Fe i Amor, i va servir per crear un públic assidu, una infraestructura editorial i l’aparició d’una generació de poetes catalans.