Història de la Literatura Catalana: Orígens, Evolució i Renaixença

Història de la Literatura Catalana

Orígens de la Literatura

L’origen de la paraula literatura és la paraula llatina littera, que significa lletra. Aquest concepte es feia servir per designar el fet de saber de lletra, de saber escriure i llegir. A mitjans del segle XVIII el terme literatura va acabar, de manera lenta i progressiva, limitant el seu significat a les obres d’imaginació i de ficció: poesia, narració i teatre.

Primers Escrits en Català

En primer lloc, tenim el Forum Iudicum, de contingut jurídic (segle XII) i, per altra banda, tenim les Homilies d’Organyà, de contingut religiós (principis del segle XIII).

La Literatura Trobadoresca

Es tracta d’una poesia lírica, és a dir, acompanyada de música; profana, és a dir, no religiosa, que expressava temes universals com l’amor, el lament fúnebre o l’escarni, i era culta, ja que requeria una alta exigència formal mètrica i estilística.

S’escriu en una llengua artificial, basada en el provençal, un dialecte de l’occità, que era la llengua pròpia d’Occitània.

Per una banda, existeix el trobador, que era el poeta que componia i cantava aquesta poesia culta en provençal per al públic refinat i culte de la cort. I per altra banda, hi ha el joglar, que cantava o recitava poesia popular en la seva pròpia llengua o bé interpretava composicions d’un trobador.

Aportació de Ramon Llull a la Literatura Catalana

Llull és un cas únic en les literatures romàniques, sobretot per tres raons:

• Llull va ser el creador de la literatura catalana, concretament de la prosa catalana. La raó és que volia arribar a un públic ampli, ja que si escrivia en llatí només es podia dirigir a un públic culte.
• Va ser el primer autor que va escriure sobre temes científics, morals, teològics… (fins ara reservats al llatí) en llengua romànica, en aquest cas, en català.
• Va ser, doncs, un creador de llenguatge, ja que no va tenir cap predecessor en l’ús del català literari i va ser ell qui en fixà el model.

Ausiàs March: Temes i Poemes

Cants d’Amor

Representen més de la meitat de les seves poesies. Normalment s’agrupen depenent del senyal de la tornada. March en feia servir quatre de diferents: “Oh folla amor”, “Plena de seny”, “Llir entre cards” i “Amor, amor”. El poeta s’allunya tant de la senyora dels trobadors com de la dona demoníaca que pregonava part de l’Església de l’època. En la seva poesia amorosa trobem una dona de carn i ossos, un ésser humà amb virtuts i defectes, capaç de pecar i de fer pecar. Rebutja, doncs, la idealització de l’amor i veu l’obsessió amorosa com a malaltissa.

Cants de Mort

Són poemes dedicats a la mort de la dona estimada (probablement, la seva segona esposa). En aquests poemes reflexiona amb dolor i sinceritat sobre la pervivència de l’amor després de la mort i el destí de l’ànima de la persona estimada.

Cants Morals

Poemes llargs on l’autor reflexiona sobre l’amor, el dolor, el bé, la virtut, el plaer… En aquests poemes queda palès el bon coneixement sobre la filosofia. Es mostra desenganyat de la vida i de l’amor i molt preocupat sobre el destí de l’home.

Cant Espiritual

Poema molt extens (224 versos), valorat com un dels millors de la literatura catalana. És una mena de pregària desesperada en què l’autor exposa a Déu els dubtes, la por a la mort i els remordiments pels pecats comesos. Acaba demanant-li perdó i ajut per tornar a tenir fe i poder salvar l’ànima.

Tirant lo Blanc: Novel·la Cavalleresca

Tirant lo Blanc és una novel·la cavalleresca perquè els personatges són psicològicament complexos, els seus sentiments i el seu comportament és humà i també són valents i nobles, com bé podem veure amb Tirant. També perquè el temps narratiu és proper al lector i és precís. Una altra raó és que els personatges són reals i els episodis són històrics, com per exemple les batalles. També tenim l'amor, que és un amor cortès i burgès com el de l'emperadriu i Hipòlit.

Personatges

Tirant, un dels millors cavallers, està enamorat de Carmesina i ella també ho està d'ell. Després tenim la Viuda Reposada, una donzella de Carmesina que també està enamorada de Tirant. També tenim Plaerdemavida, que està enamorada d’Hipòlit, però ell està enamorat de l’emperadriu, que alhora està enamorada d'ella. Per últim, tenim Estefania, una amiga de Carmesina que està enamorada de Diafebus, el cosí de Tirant.

La Decadència

La denominació d’aquest terme ha estat molt discutida en els darrers anys per dues raons importants. La primera, perquè el terme és excessivament pejoratiu i hem de tenir en compte que la literatura popular manté una vitalitat important. I la segona raó, perquè es tracta d’una terminologia no homologable amb la qual s’aplica a l’estudi d’aquest període en les altres literatures europees: Renaixement (segle XVI), Barroc (segle XVII) i Neoclassicisme (segle XVIII).

Tot i això, l’etiqueta de Decadència resulta còmoda i difícil d’eludir a hores d’ara. Cal reconèixer que respon a una realitat històrica: l’afebliment i anul·lació oficial de la Corona d’Aragó, la davallada de la consciència lingüística col·lectiva i la minva en la producció d’obres literàries cultes (en qualitat i en quantitat).

El Renaixement

Des del darrer terç del segle XV a la segona meitat del XVI. Trenca amb l’època medieval, neix a Itàlia i s'estén per Europa. Comença amb l’humanisme, caracteritzat per l’antropocentrisme, el racionalisme i el retorn a l'època grecollatina. La vida terrenal guanya importància (carpe diem) junt amb la natura. La poesia es renova amb el sonet, però la tradició encara pesa. Destaquen Pere Serafí i Joan Timoneda.

El Barroc

És producte d’una crisi econòmica, política, social i espiritual. Se centra en la mort, la degeneració humana i els vicis. L’art i la literatura es fixen en la lletgesa i la brutícia en contrast amb la bellesa efímera. Tot és molt recarregat.

La Renaixença

La Renaixença és un moviment literari amb la finalitat d’obtenir una recuperació social, política i cultural a Catalunya després dels passats segles de decadència. Es veu influït pel romanticisme europeu i es busca recuperar la identitat perduda.

Tenia l’objectiu de descobrir i divulgar la història i la literatura medieval, també de recollir la tradició oral catalana i de crear literatura culta i difondre-la.