Història de la lingüística grega

Fechas

-750 Homer-508 Democràcia a Atenes-490, -480 Victòries gregues contra els perses -404 Esparta venç Atenes -336 -323 Alexandre-146 Roma conquereix Grècia -500 Presocràtics -470 -399 Sòcrates -384 -322 Aristòtil -300 Zenó (Estoics) -341 -270 Epicur -428 -347 Plató -100 Dionís de Tràcia.

Els estoics

«Primer ve la impressió, després la ment, mitjançant la parla expressa en paraules l'experiència produïda per la impressió» (Diògenes de Babilònia, -230 - -151).

Alguns trets de la lingüística grega

Escàs contacte amb altres pobles fins a l'expansió d'Alexandre - Escassa consciència diacrònica - Absència de la noció de morfema - Lingüística com a part de la filosofia - Lingüística aplicada: retòrica (segle -V) i filologia (període hel·lenístic)

Les dues controvèrsies

• Natura o convenció al Cràtil de Plató: «Hermògenes es plany davant Sòcrates que Cràtil hagi dit que el seu nom — «Hermògenes»— no és el seu nom vertader, a pesar que tothom té el costum de dir-li «Hermògenes». En opinió de Cràtil, «Hermògenes» no seria l'autèntic nom perquè el seu contingut descriptiu —ser fill d'Hermes, déu de l'abundància i de l'eloqüència— no li escauria a Hermògenes, que és fill d'Hipònic, viu en la penúria i, a més, és curt de paraules» (187)
• Analogia o anomalia. Sòcrates. Però has d’aprendre altres coses abans que aquesta; principalment quins quadrúpeds són pròpiament masculins. Estrepsiades.

Entre la natura i la llengua

Ja hem dit quin tipus de cosa és un ‘solecisme’. És possible cometre'n sense que ho sembli. Suposau, com deia Protagores, que menis (‘ira’) i pelex (‘casc’) són masculins: d'acord amb això, qui anomeni la ira “destructora” (oulomenen) comet un solecisme, encara que no ho sembli; si l'anomena “destructor” no comet cap solecisme encara que ho sembli. Aristòtil (De sophisticis elenchis, 14).

Aristòtil i l'arbitrarietat del signe

Tot i que «arbitrarietat del signe» és una expressió saussuriana, les traces del problema ja es troben a l'inici de la lingüística. Per Aristòtil la primera controvèrsia és bona de resoldre: «La llengua és per convenció, no hi ha noms sorgits de la natura» ● Per això mateix, resol la segona controvèrsia a favor de l'analogia: si la llengua és convencional, bé estar fer coincidir formes semblants per a funcions semblants.

Els estoics i l'arbitrarietat del signe

Al contrari de la posició d'Aristòtil, els estoics creuen en la vinculació entre el nom i la natura. Això fa que observin el llenguatge com a realitat independent i, per això mateix, amb unes anomalies (segona controvèrsia) que l'home ha de respectar.

La sintaxi

La sintaxi va quedar fora dels interessos dels grecs fins Apol·loni Díscol (segle II), que va estudiar les relacions de concordança, les relacions jeràrquiques entre constituents i les substitucions pronominals.