Història de l'Imperi Romà: Dinasties, Crisi i la Caiguda

Octavi August: Fundador del Principat (27 a.C. - 14 d.C.)

Octavi va obtenir el títol d'August l'any 27 a.C., marcant el final de la República. Havia format part del Segon Triumvirat (amb Marc Antoni i Lèpid). Després de vèncer Marc Antoni i Cleòpatra a la batalla d’Actium, Egipte va passar a mans dels romans. Quan Octavi va tornar a Roma, va ser anomenat Augustus.

Reformes i Títols d'August

L'Imperi va veure una disminució de la intervenció del poble en les eleccions de magistrats, que van adquirir un paper simbòlic. El Senat va mantenir els seus poders, però modificats (p. ex., el nomenament dels cònsols es feia per proposta d’August). August va promoure un gran nombre d’obres públiques per embellir Roma.

Títols i Poders Clau

• Tribunicia Potestas (36 a.C.): Li permetia legislar i tenir dret de vet sobre qualsevol decisió.
• Imperium Proconsulare (29 a.C.): Cap de les tropes romanes i, posteriorment, cap de l'exèrcit de tot l'Imperi.
• Cònsol: Va ser nomenat tres vegades (màxima legislatura).
• Princeps Senatus: “Principal Senador”, cap del Senat.
• Pontífex Màxim (12 a.C.): Cap dels sacerdots.

August es va presentar com el Salvador de la República, ja que volia restaurar els òrgans de poder republicans i governar respectant-los, evitant així les conseqüències que pogués tenir un rei. Les seves reformes van aconseguir la Pax Augustea. Va professionalitzar l'exèrcit, creant un horari militar i educant les tropes. Tot i que no va destacar com a gran general, va sufocar rebel·lions a Hispània i les Gàl·lies i va signar la pau amb els límits de l’Imperi Romà al riu Eufrates.

Administració Territorial

Va establir una nova divisió territorial de províncies (abans Citerior i Ulterior):

1. Províncies Imperials: Més conflictives, coincidien amb les fronteres. Dirigides per un llegat nomenat per l’emperador.
2. Províncies Senatorials: Menys conflictives. Governades per un procònsol dependent del Senat.

També va promoure la construcció de colònies, com la fundació de Bàrcino. August va morir l’any 14 d.C.

La Dinastia Júlia-Clàudia (14 - 68 d.C.)

La mort d’August va plantejar un problema inèdit: la successió. Havia buscat entre familiars i havia designat el seu fillastre, Tiberi.

Tiberi (14 - 37 d.C.)

El seu regnat es va caracteritzar per la manca de conflictes exteriors. En la política interior, va començar a tenir importància el Prefecte Pretorí, que tenia el comandament de nou cohorts. La guàrdia pretoriana, creada per August per a la seva seguretat personal, va anar augmentant el seu poder fins a intervenir en assumptes d’Estat i en la successió.

Calígula (37 - 41 d.C.)

Besnebot de Cèsar. Era cruel. El seu curt regnat va acabar quan les seves actuacions van provocar que un grup d’oficials l’assassinés.

Claudi (41 - 54 d.C.)

Sense successor clar, el Senat va intentar encarregar-se del govern, però la Guàrdia Pretoriana va imposar Claudi (oncle de Calígula) com a emperador. Claudi va ser un emperador molt eficaç en l'administració de l'Imperi. Va sanejar la moneda i va dur a terme algunes conquestes projectades per Calígula. Va ser enverinat per la seva esposa, Agripina, per proclamar emperador el seu fill Neró.

Neró (54 - 68 d.C.)

El primer període del regnat de Neró (55-58) és considerat una època daurada, amb bones relacions amb el Senat i l'administració estatal. A partir de l'any 58, la situació va empitjorar: Sèneca, el seu assessor i escriptor, va ser acusat de conspiració contra ell i va ser obligat a suïcidar-se. La situació econòmica també es va agreujar. Durant el seu regnat, hi va haver un renaixement literari. La seva persona era horrible: va obligar a matar la seva mare i la seva primera esposa, Octàvia, i va ser acusat de l'incendi de Roma.

Crisi dels Anys 68 i 69: L'Any dels Quatre Emperadors

El fracàs de Neró va provocar una crisi on es van succeir quatre emperadors:

1. Galba: Proclamat per les legions d’Hispània.
2. Otó: Proclamat pels pretorians que van assassinar Galba.
3. Vitel·li: Ajudat per les tropes de Germània i assassinat pels exèrcits d’Orient.
4. Vespasià (69 - 79 d.C.): Proclamat per les tropes de Germània, que van ocupar Roma. El Senat va legitimar el seu poder.

La Dinastia Flàvia (69 - 96 d.C.)

Durant aquesta dinastia, el poder no va ser acaparat per les grans famílies de Roma, sinó per famílies itàliques. Durant els regnats dels dos primers emperadors (Tit i Vespasià) hi va haver una gran activitat exterior amb l’ampliació de fronteres: es va conquerir Jerusalem i es van apoderar de Britània, arribant fins a Escòcia. En política interior, tant Vespasià com Tit van intentar acumular molts poders. Aquesta actitud es va agreujar amb Domicià, que pretenia governar prescindint del Senat. L’antiga noblesa va reaccionar en contra de Domicià i, després del seu assassinat, va elegir emperador Nerva.

La Dinastia Antonina (96 - 192 d.C.)

Nerva (96 - 98 d.C.)

El regnat de Nerva va restaurar la pau i va consolidar les bones relacions amb el Senat. Per resoldre el problema de la successió, Nerva va adoptar Trajà.

Trajà (98 - 117 d.C.)

Les seves obres es van centrar en la millora de les obres públiques i de la ciutat. Pel que fa a les conquestes, era un emperador-soldat, ja que passava bona part del temps als campaments. Durant el seu regnat es va aconseguir conquerir la Dàcia i l’Aràbia.

Adrià (117 - 138 d.C.)

Adrià va ser un emperador diferent: molt inquiet, educat i intel·ligent. Creia que calia potenciar les províncies i la seva diversitat sense trencar la unitat de l’Imperi.

Antoní Pius (138 - 161 d.C.)

Personatge d’idees poc brillants que no va fer cap millora significativa.

Marc Aureli (161 - 180 d.C.)

Durant el seu regnat hi va haver una gran crisi. Va escriure la seva obra Els Pensaments.

Còmmode (180 - 192 d.C.)

Emperador sanguinari que va delegar el poder del govern als seus amics, fins que fou assassinat.

La Dinastia Severiana (193 - 235 d.C.)

Crisi de Successió (192 - 197 d.C.)

L'assassinat de Còmmode va provocar una inestabilitat que va durar cinc anys. Pèrtinax va ser nomenat emperador, però va ser assassinat al cap de tres mesos. Els pretorians van escollir Didi Julià com a representant, però les legions de la Gàl·lia ja havien escollit Pescenni Níger i les de Germània i Pannònia, Septimi Sever.

Septimi Sever (193 - 211 d.C.)

El Senat va abandonar Didi Julià i va nomenar Septimi Sever, que es va enfrontar als seus rivals i els va derrotar l'any 197, convertint-se en l'únic emperador. Durant el seu regnat, va pretendre crear una nova dinastia anomenant-se hereu de la dinastia Antonina i posant als seus dos fills, Caracal·la i Geta, els noms d’August i Cèsar respectivament.

Caracal·la i Geta

Quan Septimi Sever va morir, els prínceps van regnar conjuntament, però l'any 212 Geta va ser assassinat. Caracal·la, dirigint l’Imperi sol, va concedir la ciutadania a tots els habitants lliures de l'Imperi.

Caracal·la també va ser assassinat l'any 217. L'Imperi va caure en mans de Macrí i després d'Heliogàbal, que va governar amb la seva mare i àvia. Aquest període va ser similar al regnat de Còmmode, amb molts aprofitats dirigint l’Imperi. Heliogàbal també va ser assassinat i substituït per Alexandre Sever, que va restaurar l’equilibri entre emperador i Senat.

Durant el regnat de la dinastia Severiana es van produir greus trastorns a tot l’Imperi. Era una monarquia militar on l’emperador era un autòcrata recolzat per l’exèrcit.

El Baix Imperi i la Caiguda d'Occident

Període d'Anarquia Militar (235 - 284 d.C.)

Des de la mort d’Alexandre Sever fins a l’arribada de Dioclecià hi va haver un període d’anarquia. Els emperadors se succeïen ràpidament. Els bàrbars van travessar les fronteres i el perill de noves guerres era constant.

Dioclecià i el Dominat

Amb el regnat de Dioclecià es va establir el Dominat (una monarquia absoluta de caràcter diví). Per governar millor, va implantar la Tetrarquia, un sistema de govern amb quatre membres (dos Augusts i dos Cèsars) que implicava el repartiment de tasques administratives. Cap dels quatre emperadors va viure a Roma, sinó que cadascun va establir la seva residència en una ciutat diferent de l’Imperi.

Constantí el Gran i el Cristianisme

Quan els Augusts de la Tetrarquia van abdicar, va tornar la lluita de poders. L’any 313, els proclamats emperadors Constantí i Licini van proclamar la llibertat de culte per als habitants de l’Imperi, i Constantí va adoptar la religió cristiana.

La mala relació entre Constantí i Licini va fer que, després d’enfrontaments, Constantí quedés com a únic emperador. Va traslladar la capital a Constantinoble, relegant el paper històric de Roma a un segon pla. També va introduir la monarquia hereditària, tot i que la successió va ser complicada.

Quan Constantí va morir, va esclatar una altra guerra civil entre els seus tres fills. Finalment, el va succeir Julià l’Apòstata, que va deslligar l’Imperi del cristianisme i el va proclamar pagà. Mentrestant, els bàrbars continuaven entrant a l’Imperi Romà.

Teodosi I i la Divisió Final

Teodosi I va representar la unitat final de l’Imperi Romà. Va intentar frenar els pobles bàrbars acollint-los a l’Imperi i va imposar de nou el cristianisme, abolint els cultes pagans.

Quan va morir, l’Imperi es va dividir entre els seus dos fills: Arcadi (Orient) i Honori (Occident). Les grans diferències entre Orient i Occident van crear disputes. Entre els últims esdeveniments abans de la caiguda, cal destacar el saqueig de Roma per Alaric, que va demostrar la feblesa d’Occident.

La Caiguda de l'Imperi Romà d'Occident (476 d.C.)

L’any 476 es va produir el destronament de Ròmul Augústul amb la rendició davant d’Odoacre. Això va suposar la caiguda de l’Imperi Romà d’Occident. Els pobles bàrbars es van apoderar dels territoris.

A Orient, els emperadors romans van seguir regnant, constituint l’Imperi Bizantí, que va existir fins al segle XV, quan va passar a formar part de l’Imperi Otomà.