Història de l'Imperi Romà: Ascens, Consolidació i Caiguda

L'Imperi Romà: De la República a la Consolidació

La Transició a l'Imperi: De Cèsar a August

La mort de Juli Cèsar va desencadenar un nou repartiment de poder a través del Segon Triumvirat (43 aC), format per:

• Octavi: nebot i fill adoptiu de Cèsar, va controlar la part occidental de l'Imperi.
• Marc Antoni: lloctinent de Cèsar, va governar els territoris orientals.
• Lèpid: governador de la Gàl·lia Narbonesa, amb control sobre Àfrica.

Aquesta aliança va derivar en una nova Guerra Civil, que va consolidar la figura d'Octavi com a poder polític imperial.

31 aC: Inici de l'Imperi i la Batalla d'Àccium

La derrota de Marc Antoni a la batalla naval d'Àccium l'any 31 aC va marcar l'inici de l'Imperi Romà.

Octavi va passar a anomenar-se August (27 aC) i va concentrar tot el poder de Roma. Tot i que formalment es mantenia la República, a la pràctica, August es va erigir com a "Princeps civium et senatus" ("el primer d'entre els ciutadans i senadors").

August va acumular els següents poders:

• Imperium: el poder de comandament militar i civil suprem.
• Potestas Tribunicia: els poders dels tribuns de la plebs, incloent la inviolabilitat i el dret de veto.
• El nomenament com a Pontifex Maximus: cap de la religió romana.

També va establir la Cohors praetoria, la guàrdia pretoriana, per a la seva protecció personal.

La Pax Romana i l'Organització Imperial

August va reorganitzar els territoris conquerits (que van arribar a sumar 44) i els va classificar en dos tipus de províncies:

Províncies Senatorials:

Territoris amb un caràcter més submís al poder de Roma, sense necessitat de vigilància constant. No disposaven de guarnicions militars permanents i eren administrades per un governador nomenat pel Senat.

Províncies Imperials:

Territoris no totalment pacificats o estratègicament importants, on es feia necessària la presència de tropes. Aquestes tropes depenien directament de l'emperador, el qual nomenava un lloctinent per governar-les.

Dinasties Imperials Romanes

• Dinastia Julioclàudia (27 aC - 68 dC): Va consolidar l'Imperi. El mateix August va aconsellar a Tiberi no expandir-se més enllà del Rin.
• Dinastia Flàvia (69 dC - 96 dC): Durant aquest període es va produir la sublevació dels jueus i es va consolidar la conquesta de Britània.
• Dinastia Antonina (96 dC - 192 dC): Va veure la incorporació de la Dàcia (actual Romania), gràcies a les conquestes de l'emperador Trajà.
• Dinastia dels Severs (193 dC - 235 dC): Sense nous territoris significatius, Roma es va preocupar principalment de defensar les seves fronteres.

Dos Imperis en Un: Roma i Constantinoble

L'evolució del sistema imperial romà va culminar en el Dominat, un període de monarquia absoluta.

La Tetrarquia i la Divisió de l'Imperi

A partir de l'època de Dioclecià, es va instituir un nou sistema de govern col·lectiu conegut com la Tetrarquia. Aquest sistema va derivar cap a la monarquia absoluta de Constantí, fundador de la ciutat de Constantinoble, on va traslladar la capital de l'Imperi.

Posteriorment, l'emperador Teodosi va diferenciar l'Imperi en dues parts: la Occidental i la Oriental. Les limes (fronteres de l'Imperi) s'estaven desgastant ràpidament.

A principis del segle V, l'Imperi Romà d'Occident estava sentenciat, culminant amb la seva caiguda l'any 476 dC. L'Imperi Romà d'Orient, o Imperi Bizantí, va perdurar fins a la caiguda de Constantinoble l'any 1453 dC.

Les Guerres Púniques

Las Guerras Púnicas fueron una serie de tres conflictos que enfrentaron, entre los años 264 a. C. y 146 a. C., a las dos principales potencias del Mediterráneo de la época: Roma y Cartago. Reciben su nombre del etnónimo latino Pūnicī, nombre usado por los romanos para los cartagineses y sus ancestros fenicios (derivado de las formas más antiguas lat. arc. Poenicī < gr. Phoinikoi). Por su parte, los cartagineses llamaron a estos conflictos "guerras romanas".

Este conflicto se originó, en gran medida, por la expansión de la República de Roma y el conflicto de intereses con las colonias existentes de Cartago, especialmente en la Magna Grecia, lo que generó tensiones significativas entre ambas potencias.

Aunque los romanos lograron crear grandes tropas, sobre todo navales, esto no les garantizó un dominio fácil en las guerras, lo que a veces los llevó a la confianza excesiva.

El primer choque se produjo en Sicilia, parte de la cual se encontraba bajo control cartaginés. Al principio de la Primera Guerra Púnica, Cartago era el poder dominante en el Mar Mediterráneo, controlando un extenso imperio marítimo, mientras que Roma era el poder emergente en Italia.

Al final de la Tercera Guerra Púnica, tras la muerte de centenares de miles de soldados en ambos bandos, Roma conquistó todas las posesiones cartaginesas y arrasó la ciudad de Cartago, con lo que la facción cartaginesa desapareció de la historia.

La victoriosa Roma emergió como el estado más poderoso del Mediterráneo occidental. Sumado al fin de las Guerras Macedónicas y la derrota del emperador seléucida Antíoco III Megas en la Guerra Romano-Siria en el Mediterráneo oriental, Roma quedó como el poder dominante en el Mediterráneo y la más poderosa ciudad del mundo clásico.

La derrota aplastante de Cartago supuso un punto de inflexión que influyó en cómo el conocimiento de las antiguas civilizaciones mediterráneas pasó al mundo moderno, principalmente a través de Europa.

Divisió Provincial de la Península Ibèrica

La península Ibèrica va ser dividida en les següents províncies romanes:

• Tarraconensis (capital: Tarraco)
• Baetica (capital: Corduba)
• Lusitània (capital: Emerita Augusta)