Història de la II República: Bienni Reformista i Conservador

La Segona República Espanyola, proclamada el 14 d’abril de 1931, fou un règim democràtic nascut arran de la caiguda d’Alfons XIII, després de la victòria republicano-socialista a les eleccions municipals del 12 d’abril. El nou sistema representava una aposta per la modernització, la justícia social i la democratització de l’Estat, amb la voluntat de trencar amb el caciquisme, reduir les desigualtats i reconèixer la diversitat territorial.

El Bienni Reformista (1931-1933)

El primer període de la Segona República, conegut com el Bienni Reformista (1931-1933), estigué liderat per una coalició de republicans d’esquerres i socialistes, amb Manuel Azaña com a figura destacada. Aquest govern impulsà un conjunt de reformes ambicioses que pretenien transformar la societat espanyola. El primer pas fonamental fou l’aprovació de la Constitució de 1931, molt avançada per a l’època, que proclamava una república laica, reconeixia àmplies llibertats (incloent-hi el sufragi universal, també femení) i permetia l’autonomia de les regions mitjançant estatuts.

La Reforma de l'Exèrcit

Una reforma destacada fou la de l’exèrcit. Manuel Azaña volia reduir la seva influència política i limitar-ne la dimensió. Es van clausurar institucions militars i es va promoure el retir voluntari. Aquestes mesures, però, van provocar malestar dins els sectors més tradicionals de l'exèrcit, que veien amenaçada la seva posició dins de l’Estat.

L'Educació: Combatent l'Analfabetisme

L’educació també fou un eix prioritari. Es volia combatre l’analfabetisme i construir una escola pública, gratuïta i laica. Es van obrir milers d’escoles i es van contractar molts mestres, especialment en zones rurals. A les Illes Balears, aquestes polítiques van facilitar l’accés a l’ensenyament i van fomentar la cultura popular, tot i les crítiques dels sectors religiosos i conservadors, que dominaven tradicionalment aquest àmbit.

La Reforma Agrària i la Distribució de la Terra

La reforma agrària fou clau per al govern republicà, ja que pretenia acabar amb la gran propietat i redistribuir la terra entre els jornalers. La Llei de Reforma Agrària de 1932 possibilitava l’expropiació de finques poc productives, però la seva aplicació va ser lenta i insuficient, fet que va generar frustració entre el camperolat i una forta oposició per part dels grans terratinents, sobretot al sud peninsular.

La Política Laïcista i la Separació Església-Estat

En l’àmbit religiós, es va aplicar una política laïcista per separar l’Església de l’Estat. Es van clausurar escoles religioses, es van dissoldre ordres com la Companyia de Jesús i es va suprimir el finançament públic de l’Església. Aquestes mesures van enfrontar el govern amb els sectors catòlics, que consideraven la República com una amenaça als seus valors.

Tot aquest programa reformista es va trobar amb una forta resistència de la dreta, dels militars, de l’Església i de les elits econòmiques. A la vegada, sectors de l’esquerra, especialment la CNT i grups anarquistes, consideraven les reformes massa lentes i van protagonitzar revoltes com la d’Alt Llobregat el 1932. La resposta repressiva del govern i els enfrontaments socials van provocar un clima d’inestabilitat creixent.

El Bienni Conservador (1933-1936)

La Segona República Espanyola, instaurada el 14 d’abril de 1931, va ser un règim democràtic que va substituir la monarquia d’Alfons XIII després de la victòria republicana a les eleccions municipals. Representava un projecte modernitzador i progressista que pretenia transformar l’Estat, ampliar drets i llibertats, garantir la justícia social i reconèixer la diversitat territorial. Tot i això, la seva curta durada va estar marcada per una forta polarització política i social. Després del Bienni Reformista (1931-1933), en què es van promoure profundes reformes, va arribar una etapa de retrocés coneguda com el Bienni Conservador o Radical-cedista.

L'Ascens de les Dretes i la CEDA

Aquest període, que s’estén del novembre de 1933 al febrer de 1936, va començar amb la victòria electoral de les dretes. El partit més votat va ser la CEDA (Confederación Española de Derechas Autónomas), liderat per José María Gil-Robles, però el president de la República, Niceto Alcalá-Zamora, va encarregar la formació del govern a Alejandro Lerroux, líder del Partit Republicà Radical. A partir del 1934, la CEDA va començar a entrar als governs, fet que va suposar una clara virada conservadora i una paralització o reversió de les reformes anteriors.

La Reversió de les Reformes Republicanes

Durant aquest bienni, moltes de les reformes socials i polítiques del període anterior van quedar frenades o desmantellades. Es van reduir els drets laborals aconseguits pels treballadors, es va dificultar l’aplicació de la reforma agrària i es van restablir privilegis de l’Església, com ara el finançament públic o el retorn de les ordres religioses. Aquest gir conservador va generar un gran malestar entre les esquerres i els sectors populars, especialment entre els sindicats obrers com la UGT i la CNT.

La Revolució d'Octubre de 1934: Astúries i Catalunya

El moment més crític d’aquest període fou l’Octubre de 1934, quan es va produir una insurrecció revolucionària, especialment intensa a Astúries i a Catalunya. A Catalunya, Lluís Companys, president de la Generalitat, va proclamar l’Estat Català dins d’una República Federal Espanyola, però el moviment fou reprimit ràpidament per l’exèrcit. A Astúries, la revolta obrera va ser especialment violenta i també va ser sufocada amb una dura repressió militar, amb nombroses víctimes i detencions. Aquest episodi va evidenciar la profunditat del conflicte social i polític.

Crisi i Final del Bienni Radical-Cedista

El bienni radical-cedista es va caracteritzar per l’estancament de les reformes, la repressió del moviment obrer i l’agudització de les tensions entre els diferents sectors socials i polítics. L’augment de la conflictivitat va desgastar el govern de Lerroux, especialment arran d’escàndols de corrupció com l’afer de l’estraperlo, que va deteriorar la seva imatge pública. Finalment, davant l’esgotament del govern i la pressió de l’oposició, es van convocar noves eleccions per al febrer de 1936. Aquestes serien decisives per al futur del règim.