Història d'Hispània: Sant Isidor, Concilis i Islam

Història i Cultura a l'Hispània Visigoda i Musulmana

Sant Isidor de Sevilla i les Etymologiae

Sant Isidor (560-636) va néixer en una família de tradició cristiana i amb inquietud cultural. Leandre, Fulgenci i ell mateix van ser bisbes, i Florentina, abadessa. Mentre era arquebisbe de Sevilla, va emprendre la tasca de conservar els diferents sabers, tota la ciència del moment.

Va escriure moltes obres i molt diverses, però el seu llibre més rellevant són les Etymologiae, que és considerat la primera enciclopèdia. En ella fa una explicació de cada un dels temes enunciats, hi tracta una varietat de temes:

• Gramàtica
• Medicina
• Matemàtiques
• Lleis
• ... i molts altres

Aquesta obra és un dels textos clàssics en els estudis fins a mitjan segle XVI. El 1772 va ser declarat Doctor de l'Església. La seva influència a Europa va ser molt gran.

Els Concilis a Hispània

Entre els segles VI i VIII es van celebrar a Hispània unes assemblees de caràcter polític i religiós, els Concilis de Toledo, presidits per l'arquebisbe més antic i convocats pel rei.

També es feien concilis tarraconenses. El primer bisbe metropolità de Tarragona, Ticià, va convocar a Saragossa l'any 419 un concili per resoldre el problema de l'heretgia priscil·liana. L'últim concili tarraconense es va celebrar a Tarragona l'any 1995.

La Transmissió del Saber: Àrabs i Escoles de Traducció

Els àrabs van traduir, estudiar i conservar obres d'aquests autors en la seva expansió per Bizanci, i les van introduir a la Península quan la van envair.

L'escola de traducció va tenir dos períodes principals:

1. El primer va ser el de l'arquebisbe Raimon, que va impulsar la traducció d'obres de filosofia i religió de l'àrab al llatí.
2. El segon es va iniciar amb el rei Alfons X, on es van començar a traduir tractats d'astronomia, física, alquímia i matemàtiques al castellà.

L'Expansió de l'Islam i l'Evangelització Cristiana

Al principi del segle VII, Mahoma va proclamar una nova fe: només hi ha un Déu i els creients li deuen una submissió total. La seva pròpia tribu va rebutjar aquest nou credo i Mahoma va fugir amb els seus seguidors a Medina, en el que es coneix com l'Hègira, que va tenir lloc el 622 dC (començament de l'era musulmana).

La fe en l'únic Déu i la pràctica religiosa i moral van fer que les tribus àrabs s'unissin i adquirissin una força inusitada. L'islam es va estendre per l'Àsia, l'Índia, el nord d'Àfrica i la Península. L'avanç de l'islam va afectar el cristianisme.

A partir del segle IX, els catòlics van evangelitzar països del nord i de l'est. Els ortodoxos van portar l'Evangeli a Bulgària i Rússia. Va ser important en l'evangelització dels pobles eslaus la tasca dels germans Ciril i Metodi, que van traduir la Bíblia i la litúrgia a la llengua eslava.

La Situació dels Cristians sota Domini Musulmà: Els Mossàrabs

En els vuit segles de presència musulmana a la Península, la situació dels cristians va anar variant: l'Alcorà proposa la convivència pacífica.

Molts cristians hispans van assumir la llengua i els costums islàmics i es van convertir a la nova fe pels avantatges.

Els cristians que es van mantenir fidels a la seva cultura i religió en territori musulmà s'anomenen mossàrabs, a qui se'ls permetia conservar les seves esglésies. No podien predicar l'Evangeli ni batejar musulmans. Havien de pagar un tribut especial.

Aquesta situació va fer que l'Església d'Hispània es mantingués una mica allunyada de la situació europea.