Història de la Hispània Romana: Emperadors, Llatí i Pobles Germànics

Hispanoromans Cèlebres

Quatre Emperadors Hispanoromans

Entre els emperadors romans més destacats originaris d'Hispània trobem figures clau de la història imperial. Trajà, que va exercir el poder entre els anys 98 i 117 d.C., va néixer a la colònia romana d'Itàlica. Hadrià, successor de Trajà fins a l’any 138 d.C., també va néixer a Itàlica. Marc Aureli, emperador entre els anys 161 i 180 d.C., era originari d’Ucubi. Finalment, Teodosi I el Gran, va ser emperador des de l’any 379 fins al 358 d.C. (Nota: la data final és incorrecta, hauria de ser 395 d.C.), no provenia de la Bètica a diferència dels anteriors, sinó de Cauca.

Literatura Llatina Hispanoromana

La Hispània romana va ser bressol de grans figures de la literatura llatina:

• Marcial, poeta nascut a Bílbilis.
• Sèneca, filòsof i poeta tràgic de Corduba.
• Lucà, poeta nascut també a Corduba.
• Quintilià, escriptor i retòric nascut a Calagurris.
• Columel·la, escriptor agrònom originari de Gades.

El Llatí Vulgar i les Llengües Romàniques

Els colonitzadors romans eren gent del poble que parlaven un llatí popular, poc convencional, més evolucionat i allunyat de les normes gramaticals dels que empraven els escriptors d’aquella època, que ha perdurat a través dels textos. Aquest llatí s’anomena llatí vulgar en contraposició al llatí clàssic.

El llatí vulgar, amb alguns trets de l’ibèric (que era la llengua pròpia del territori) i d'altres llengües preromanes, en el transcurs dels segles dóna lloc a les llengües romàniques, una de les quals és la nostra. La major part del nostre lèxic és d’origen llatí. Les paraules llatines que han evolucionat fins a assolir la forma actual s’anomenen paraules patrimonials, i en canvi, les que hem hagut d’agafar directament del llatí per a designar alguna novetat que s’ha produït en un moment donat de la història s’anomenen cultismes.

Els Pobles Germànics i la Caiguda de l'Imperi Romà

A partir del segle III, un cop acabades les conquestes, l’Imperi Romà es va haver d’enfrontar a molts problemes. Les fronteres es van tornar insegures a causa de les contínues pressions dels pobles bàrbars. Per defensar-les millor, l’emperador Teodosi va dividir l’Imperi entre els seus dos fills, Arcadi i Honori, l’any 395.

Més enllà de les fronteres del Rin i el Danubi vivien uns pobles als quals els romans anomenaven bàrbars. La major part d’aquests pobles eren germànics. Els principals pobles germànics eren els gots, els francs, els sueus, els vàndals, els angles, els saxons i els burgundis.

Mentre l’Imperi Romà d’Orient va poder rebutjar els germànics i perviure mil anys més, el d’Occident va desaparèixer quan l’any 476 Odoacre va deposar l’últim emperador. Sobre l’espai de l’Imperi van anar a constituir-se diversos regnes germànics. Les invasions van implicar l’entrada de nous contingents humans, encara que possiblement no més del 5% del total de la població. Però la societat del Baix Imperi va perdurar, perquè l’aristocràcia germànica va acabar unint-se a la vella aristocràcia romana.