Història d'Heròdot: Anàlisi i Metodologia

Resum dels llibres de la *Història* d'Heròdot

Llibre II: Egipte

Dedicat a Egipte: Cambises II de Pèrsia, descripció de la geografia i etnografia d'Egipte, història del país.

Llibre III: Atac a Egipte

Causes que induïren a Cambises a atacar Egipte. Campanya militar. Detalls sobre el caràcter superb de Cambises. Mort de Cambises i entronització de Darios I el Gran.

Llibre IV: Escítia i Líbia

Expansió persa: Regió d'Escítia. Digressions sobre els escites. Campanyes contra els escites. Campanya contra Líbia.

Llibre V: Macedònia, Tràcia i Jònia

L'avanç persa recau contra Grècia. Operacions contra el Regne de Macedònia i Tràcia. Sublevació jònica. Aristàgores de Milet demana ajuda a Esparta i Atenes, cosa que serveix per a desenvolupar la història d'aquestes dues ciutats.

Llibre VI: Primera Guerra Mèdica

I Guerra Mèdica. Incursió persa a Macedònia. Història contemporània d'Esparta i Atenes. Desembarcament persa a l'Àtica. Batalla de Marató. Assumptes de política interna a Atenes: Alcmeònides i Milcíades.

Llibre VII: Invasió de Grècia

Els esdeveniments es precipiten. Les digressions posseeixen una estreta relació estructural amb el nucli del relat. Després de la mort de Daríus, Xerxes pren el comandament de l'imperi persa i decideix la invasió de Grècia. Es descriu la ingent expedició, el pas de l'Hel·lespont i el desenvolupament de les operacions. Preparatius grecs per a resistir; Batalla de les Termòpiles (480 aC).

Llibre VIII: Batalla de Salamina

Batalla d'Artemisi. Ocupació i destrucció d'Atenes. La població i la flota atenenca es refugien a l'illa de Salamina. Batalla de Salamina. Retirada de Xerxes.

Llibre IX: Platea i Micale

Batalles de Platea (479 aC) i Micale. Tràgics amors de Xerxes. Presa de Sestos pels atenencs. Opinió de Cir sobre els riscos de l'expansionisme.

Metodologia històrica d'Heròdot

Tractament de les fonts

Com a element primari per a l'obtenció de dades, sol basar-se en l'observació personal dels fets; és el que es coneix amb el nom d'ὄψις (esguard).

Referida a l'ὄψις, l'estructura de la investigació herodotea s'articula en tres nivells:

• Descripció geogràfica d'un país.
• Descripció dels costums del poble establert en el país en qüestió.
• Atenció a τὰ θαυμάσια (les coses destacables).

Un bon exponent d'aquestes fases que comporta l'ὄψις són els λόγοι, és a dir, les narracions geogràfico-històriques d'origen logogràfic, que tant abunden en l'obra i faciliten informacions.

Un segon mitjà, ἱστορίη (la recerca), es basa en l'obtenció de dades a partir de fonts escrites i orals. Entre les fonts escrites es poden destacar tres grans grups:

• Les dades aportades pels poetes.
• Les inscripcions, llistes oficials i administratives de diferents estats, així com els oracles.
• Les informacions procedents dels logògrafs i de la literatura de la seva època.

Pel que fa al segon tipus de fonts escrites, en la seva obra fa referència a dotze inscripcions gregues i a altres escrites en altres llengües; el seu desconeixement de llengües que no fossin estrictament el grec el porta a interpretacions puerils.

S'ha de destacar que una de les característiques interpretatives de l'historiador, la d'explicar els fets sociopolítics a partir de motivacions purament personals, té un origen immediat en la literatura jònia. D'altra banda, Heròdot sol adoptar una actitud crítica davant d'aquells testimonis que, segons el seu parer, donen informacions errònies.

Com que l'obra d'Heròdot és fonamentalment una història de tradició oral sobre el passat, a diferència de la història política del present que va crear Tucídides, els testimonis orals foren de capital importància per a la recopilació de dades, si bé no sol facilitar el nom dels seus informadors. El més normal és que els al·ludeixi indeterminadament, utilitzant expressions del tipus 'segons els perses', 'uns diuen… altres en canvi sostenen…'. Es pot afirmar que la majoria d'errors que fa són imputables a les seves fonts d'informació oral. L'historiador, no obstant, era conscient del caràcter parcial o poc fiable dels seus informadors, per això tendeix a presentar sobre un mateix personatge o succés versions diferents, fet que prova la seva bona fe d'historiador.

A les tradicions mítiques, els relats del passat evidencien un criticisme, ja amb precedents a Hecateu, que tracta de limitar amb allò mític o fabulós, ja sigui mostrant un clar escepticisme, ja sigui racionalitzant, encara que sigui ingènuament, les dades tradicionals. El major obstacle amb què es topava en abordar aquestes tradicions del passat llegendari era la cronologia.

Heròdot completa la seva metodologia amb una sèrie de consideracions personals que s'agrupen sota el nom genèric de γνῶμαι (opinions). Utilitza, a més, la interpretatio graeca: tendeix a hel·lenitzar els fets diferencials entre cultures, i per això utilitza freqüentment terminologia grega en contextos extrahel·lenístics, com assimilar conceptes i divinitats als propis del món grec. Finalment se serveix de fal·làcies del tipus post hoc ergo propter hoc.

Llengua i estil d'Heròdot

Com que la Història és la primera obra grega en prosa que s'ha conservat, no és d'estranyar que les principals característiques del seu estil siguin la simplicitat i l'arcaisme. Ja Aristòtil el definia com estil paratàctic (λέξις εἰρομένη), que respon a l'actitud vital de l'arcaisme grec, que fixa la seva atenció en les dades primàries i elementalment perceptibles, d'aquí a la sensible absència de mentalitat abstracta. Tot això es plasma amb un llenguatge clar i senzill, que fou admirat a l'antiguitat. Tanmateix, l'evolució respecte a Hecateu és notable.

La influència èpica i poètica en general es deixa notar en la llengua d'Heròdot, que va compondre la seva obra en dialecte jònic, l'anomenat Ἰάς νέα, jònic recent, un dialecte literari que no es corresponia exactament amb la llengua parlada a Jònia, ja que contenia abundants formes homèriques i altres elements no jonis, especialment aticismes, producte de la seva estada a Atenes.