Història de la fotografia i el cinema: pioners, processos i evolució

Fotografia

FOTOGRAFIA: Nicéphore Niépce: científic i pioner de la fotografia. Interessat en l’art però no bon dibuixant → prova la litografia (oli i aigua no es barregen). 1813: primers experiments amb gomes resinoses exposades al sol. Asfalt + oli de lavanda → primer èxit. 1814: fa proves amb cambra fosca i sals de plata sobre pedra, paper, vidre, estany i coure. 1816: primera imatge de la natura (negatiu, no fix). 1818: aconsegueix positius directes → anomena el procés heliografia. 1827: primera fotografia conservada (Vista des de la finestra de Le Gras) → 8 h d’exposició amb cambra fosca i placa de peltre amb betum.

Louis Daguerre (1787–1851)

Louis Daguerre: pintor francès, pioner de la fotografia. Més comercial i emprenedor que Niépce. Expert en il·lusions òptiques → creador del Diorama (París, 1822). 1828: proposa ajudar Niépce amb la seva invenció. 1829: signen contracte d’associació → Daguerre deixa el gravat i es dedica a la imatge directa. Col·laboració i correspondència fins a 1833. Junts inventen el fisautotip, procés fotogràfic previ al daguerrotip.

Daguerrotip (1839)

Daguerrotip (1839): inventat per Louis Daguerre després de la mort de Niépce. Primer procés fotogràfic comercial de la història. Basat en plaques de coure platejades exposades a vapors d'iod (formant iodur de plata). La imatge es revelava amb vapors de mercuri i es fixava amb solució de sal o hiposulfit. Resultat: imatge única i molt detallada, però no es podia copiar. Presentat oficialment a París el 1839 → reconegut com a l’inici de la fotografia moderna.

William Henry Fox Talbot (1800–1877)

William Henry Fox Talbot: inventor anglès i pioner de la fotografia. Inventor del calotip o talbotip (1839–1841) → primer procés negatiu-positiu → permet reproduir còpies (a diferència del daguerrotip). Utilitza paper sensibilitzat amb sals de plata i cambra fosca. Temps d’exposició llarg (1 h–1 dia). Publica el primer llibre fotogràfic il·lustrat: The Pencil of Nature (1844).

Procés del dibuix fotogènic i del calotip

• Procés del dibuix fotogènic: paper mullat amb sal comuna → cobert amb nitrat de plata → exposat al sol amb l’objecte a copiar. Es crea un negatiu → es pot obtenir un positiu per contacte. Es fixa amb sal comuna.
• Procés del calotip: fet amb cambra fosca (no per contacte). Exposició molt llarga → Talbot usa càmeres petites i objectius oberts (f/4). Fixació també amb sal comuna.

Altres pioners i processos

• Anna Atkins (1799–1871): botànica anglesa, deixeble de Talbot. Primera a publicar fotografies científiques (Photographs of British Algae, 1843). Té cianotips (color blau).
• Hippolyte Bayard (1801–1887): fotografia en positiu directe sobre paper. "Dibuixos fotogènics". Cofundador de societats fotogràfiques a París.
• Hércules Florence (1804–1879): inventor francès al Brasil. 1833: primer a utilitzar el terme "photography".
• Col·lodió humit: procediment fotogràfic amb col·lodi líquid sobre plaques. Avantatges: menys coneixement tècnic necessari; temps d’exposició més curts; permet produir còpies. Marca la fi del període científic i l’inici del fotògraf professional/artista.

Fotografia artística i comercial (s. XIX)

• Nadar (1820–1910): periodista, caricaturista i fotògraf francès. Obre el primer estudi fotogràfic (1853). Retrats com obres d’art, sense retocs, gran valor psicològic. Primeres fotos aèries (1856, globus).
• Julia Margaret Cameron (1815–1879): comença als 48 anys, retrats familiars i de celebritats. Pictorialisme → fotografia com a art, influència de la pintura. Temes: posada en escena i temàtica bíblica.
• André Adolphe Disdéri (1819–1890): fotografia comercial, democratitza el retrat. 1854: carte de visite → 8 retrats per cartolina, preu econòmic. Multiplica imatges; fotografia accessible a totes les classes socials.

Kodak i popularització

Kodak i popularització: 1887: primeres càmeres Kodak de plaques. 1895: càmera amb carret → accessible a tothom, fàcil i barata. Permet: càmeres petites, objectius millorats, transmissió per telegrafia. Fotomecànica: halftone i offset (1880, Daily Herald). Fotoperiodisme i fotografia càndida: persones naturals, sense saber-ho.

Fotografia documental i social

• Jacob-August Riis (1849–1914): fotoperiodista i reformador social danès als EUA. Crítica social amb fotos de barraques i suburbis. Llibre: How the Other Half Lives (1890). Reporter del New York Tribune.
• Lewis Hine (1874–1940): sociòleg i fotògraf estatunidenc. Fotos d’Ellis Island i de treball infantil (1908–1914). Fotos utilitzades per millorar lleis laborals i condicions de vida.
• Photo League (1928–1951): cooperativa de fotògrafs amb retrat social i denúncia. Membres: Berenice Abbott, Paul Strand, Weegee. Influència: fotoperiodisme + fotografia social; imatges al carrer, en feina i vida quotidiana.
• Weegee (Arthur Fellig, 1899–1968): fotògraf de premsa i successos, fotos nocturnes crues. Emigrat d'Ucraïna, actiu durant la Gran Depressió. Treballa per Herald Tribune, Daily News, Post, Sun.

Farm Security Administration (FSA, EUA)

Farm Security Administration (FSA, EUA): projecte del New Deal de Roosevelt per documentar i millorar el sector rural. Originada en la Resettlement Administration (Roy Stryker). Inspirada per You Have Seen Their Faces (Margaret Bourke-White). Objectiu: fotografiar la vida rural, famílies i activitats al llarg del temps. Fotògrafs destacats: Walker Evans i Dorothea Lange.

Fotografia de grans esdeveniments i fotoperiodisme

• Roger Fenton (1819–1869): fotògraf anglès, un dels primers de guerra. Cofundador de la Photographic Society of London (1853). Fotos destacades: Guerra de Crimea (1855), retrats de la Reina Victòria.
• Fotoperiodisme inicial: 1842: primer document de premsa il·lustrada (The Illustrated London News), dibuix de l’intent d’assassinat a la Reina Victòria.
• Erich Salomon (1886–1944): fotògraf alemany, pioner del periodisme fotogràfic modern. Primer en usar Leica i llums naturals, candid photography: espontani i natural. Temes: política, conferències, famosos. Llibre: Famosos contemporanis en moments imprevistos (1931). Mort a Auschwitz (1944). Premi Erich Salomon creat el 1971.
• Felix H. Man (Hans Baumann, 1893–1967): fotògraf alemany, pioner del fotoperiodisme modern. Comença com a dibuixant periodístic, utilitza la foto per inspiració.

Fotoreportatge i fotodocumentalisme (1936–actualitat)

• Henri Cartier-Bresson (1908–2004): pare del fotoreportatge i fotografia de carrer. Cofundador de l'Agència Magnum (1947). Llibre: L’instant decisiu (1952). Fotos a Espanya, Itàlia, nord d’Àfrica; cinema i documental.
• Helen Levitt (1913–2009): fotografia urbana de Brooklyn, espontània i natural. Mostra la vida quotidiana com un teatre de l’existència humana.
• Joana Biarnés (1935–2018): primera fotoperiodista espanyola. Inicis: fotografia esportiva i reportatges locals. Supera barreres de gènere i treballa amb sensibilitat i ironia.
• Cristina García Rodero (1949–): fotoperiodista espanyola. Centrada en antropologia i festes tradicionals.

Era digital i postfotografia

Era digital / postfotografia: la realitat es consumeix a través de fotografies i imatges digitals. Consumisme estètic massiu → societat addicta a imatges. Postfotografia: fotografia que ja no és només imatge física → passa del pellícula al píxel i a Internet. Xarxes socials i plataformes digitals (YouTube, Flickr, Facebook, etc.) canvien la circulació i la funció de la imatge.

Cinema

CINE: Precinema i orígens del cinema

Antecedents i joguines òptiques (s. XIX)

• Llanterna màgica (Kircher, 1649): projecció d’imatges pintades sobre vidre.
• Taumatrop (París, 1824/25): dues imatges complementàries en un cartró → al girar-les, el cervell les veu juntes (efecte phi).
• Fenaquistoscopi (Plateau, 1832): primer aparell que reprodueix moviment, basat en la persistència de la retina.
• Zoòtrop (Horner, 1833): estroboscopi circular → moviment aparent dels dibuixos.
• Praxinoscopi (Reynaud, 1888): tambor amb miralls interns, percepció de moviment cíclic d’animacions.

Context i desenvolupament

Context: desig de representar el món de manera fidel. Tecnologia, ciència i comunicació com a protagonistes. Experiments sobre percepció i moviment. Desenvolupament com a invents col·lectius.

Fotografiar el moviment (s. XIX)

• Eadweard Muybridge (1830–1904): fotògraf britànic establert als EUA. Captura moviment d’objectes i animals amb plaques seques (gelatino-bromur). 1872: primer intent a Califòrnia. 1878: resultats clau → galope del cavall, comprovació de si totes les potes s’aixequen. 1884–86: treball sistemàtic a la Universitat de Pennsilvània. Inventa el Zoopraxiscopi (1879): projecció seqüencial de fotos → demostra el moviment en conferències. Inspiració en: fotografia, zoòtrop, llanterna màgica.
• Étienne-Jules Marey (1830–1904): fisiòleg francès interessat en l’estudi científic del moviment. 1882: inventa el fusell fotogràfic → dispara fins a 12 imatges per segon sobre la mateixa placa. Desenvolupa la cronofotografia (1882–1888) → registre seqüencial del moviment amb obturador mecànic. 1890: apareixen càmera i pel·lícula a rotlles. 1893: apareix el projector cinematogràfic.

Thomas Edison i el Kinetoscopi

Thomas Edison i el Kinetoscopi: inventor i empresari nord-americà. Kinetoscopi (1894): caixa amb lent i bombeta → reproducció d’imatges en moviment per a visió individual de pagament. 1889: primer ús de pel·lícula de cel·luloide de 35 mm amb perforacions. Desenvolupa xarxa de dispositius i distribució de films → consum cinematogràfic inicial.

Els germans Lumière i el cinematògraf

Els germans Lumière (Auguste i Louis Lumière): físics, inventors i industrials francesos. Cinematògraf: combina càmera, fusell fotogràfic, pel·lícula 35 mm i llanterna màgica. Rodava, projectava i permetia fer còpies. 16 fps, manovella manual. Primera projecció pública: 28 desembre 1895, Saló Indi, Grand Café, París. Films: Sortida dels obrers, Desembarcament dels congressistes (50 s, càmera fixa, enquadrament únic). Primeres comèdies: El regador regat, Esmorzar del bebé. Estil Lumière: unitat de la presa, càmera estàtica, composició moderna, documentalisme, bloc espai/temporal. Sessions cinematogràfiques: música en viu, efectes, comentaris → cada sessió era única. Evolució posterior: moviments de càmera i muntatge per a narració més complexa.

Pioners del cinema mut i efectes

• George Méliès (1861–1938): mag, il·lusionista i director de teatre (Robert Houdin, París). Pioner en efectes especials i muntatge cinematogràfic. 1897: primer estudi de cinema a Montreuil-sous-Bois; segon l’any 1907. Productora Star Films (1896–1909) → producció pròpia fins al 1910, després gira d’espectacles. Darreres pel·lícules (1911–1913) finançades per Charles Pathé. 1923: fallida econòmica → ven propietat i films. 1931: reconeixement amb Creu de la Legió d’Honor. Innovacions: muntatge, trucatges, efectes especials, narrativa visual. Inspiració: La invención de Hugo (Scorsese, 2011).
• Segundo de Chomón (1871–1929): director pioner del cinema mut i tècnic de trucatges. Treballa amb Pathé-Frères (Barcelona i París, 1902–1905) → efectes especials i stop motion. 1910: funda Chomón i Fuster a Barcelona. 1912: director d’efectes especials a Itala Film, treballant a Cabiria (1914). Patenta el Cinemacoloris → sistema avançat de color cinematogràfic. Pioner del cinema fantàstic i animació.
• Alice Guy (1873–1968): primera directora de cinema del món. Inventa la ficció cinematogràfica i el cinema narratiu. Treballa com a directora, productora, muntadora, guionista i distribuïdora en l’era del cinema mut. Documental sobre ella: Be Natural: The Untold Story of Alice Guy (Pamela B. Green).

Naixement i evolució del llenguatge cinematogràfic

Pioners europeus:

• Anglaterra – Escola de Brighton: George Albert Smith, James Williamson → experiments amb plans i narrativa.
• França: Méliès → posada en escena, efectes especials; Ferdinand Zecca → estructura del relat, treball a Pathé.
• EUA: Edwin S. Porter: primer operador d’Edison; introducció del western, combinació de perspectives i muntatge per escenes. David Wark Griffith: consolida el llenguatge cinematogràfic amb estructures no lineals i acció en paral·lel; final dramàtic “al Griffith” (rescata d’últim moment); divisió de seqüències segons tipus de pla; relacions de causalitat entre plans; creació d’ambients lumínics, moviments de càmera, escala de plans i actuació expressiva.

Institutionalització i sistema d’estudis

INSTITUCIONALITZACIÓ DEL MRI (Model de Representació Institucional): dècada dels anys 10: codifica el llenguatge cinematogràfic. Principis: muntatge paral·lel i fragmentació de plans; continuïtat narrativa i narrativa clara; il·luminació dramàtica i ús del fora de camp; caràcter centrífug de la imatge (acció fora del centre); psicologia dels personatges.

De la Guerra de patents a Hollywood

Trust Edison (1908): monopolitza la producció i distribució americana. Independents: rebutgen pagar, fan pel·lícules de baix pressupost i importen pel·lícula verge. General Film Company: intenta bloquejar els independents. Moviment independent: Carl Laemmle (Independent Motion Picture Distribution and Sales), William Fox (Greater New York Film Company). 1917: independents guanyen contra MPPC → inici de grans estudis i fundació de Hollywood.

Sistema d’Estudis i Hollywood

Sistema d’Estudis (Studio System): dècada dels 20: domina producció i distribució de pel·lícules. Poques grans companyies concentren el poder. MPPDA (1922): organització per protegir interessos dels estudis, presidida per William H. Hays. Consolidació anys 30 → naixement de les majors: Paramount, Loew’s / MGM, Twentieth Century Fox, Warner Bros, RKO. Hollywood: districte de Los Angeles, epicentre del cinema estatunidenc. Transició de curtmetratges a llargmetratges i de fires a teatres. Star system: actors contractats en exclusivitat i a llarg termini per garantir èxit. Aparició de gèneres cinematogràfics, organització del treball i especialització.

El Codi Hays i censura

Codi Hays (Production Code) — Creació: 1930 per l’associació de productors (MPAA), aplicat des del 1934. Autor: William H. Hays, membre del MPPDA. Objectiu: establir què era moralment acceptable al cinema dels EUA. Aplicació: Production Code Administration (PCA). Contingut: regulava la moral religiosa, sexual, política i racial. Efecte: prohibia moltes pel·lícules europees i independents; imposava el model de Hollywood. Durada: vigent fins 1966–68, però perd força als anys 50.

Expressionisme alemany (1919)

Expressionisme alemany (1919) — Pel·lícula destacada: El gabinet del Dr. Caligari (Robert Wiene, 1919). Context: Alemanya derrotada després de la I Guerra Mundial; influència dels pintors expressionistes. Característiques visuals: decorats artificials i interiors sense llum natural; ús dramàtic de llums i ombres (diagonals, angulacions); expressió del drama interior a través de l’escenografia i la il·luminació. Estil narratiu: experiments amb perspectives, composició de la imatge i enunciació. Influència: moviment de referència per a l’evolució del cinema; inspirarà cineastes com Orson Welles i Martin Scorsese.

Font / referència: José Luis Sánchez Noriega, Mark Cousins.