Història de la fotografia i el cinema

El Pictorialisme

El pictorialisme va ser el moviment que va tenir especial importància a Europa i Estats Units entre 1880 i la Primera Guerra Mundial.

El terme Pictorialism deriva de la paraula Picture – quadre, pintura, fotografia – ja que els seus membres volien aconseguir amb la tècnica fotogràfica imatges de qualitat artística. Sovint feien servir mètodes per difuminar la imatge, crear efectes amb les atmosferes boiroses, llums efectistes,...

Edward Steichen. Un dels principals representants del pictorialisme, posteriorment va formar part de Photo-Secession.

Des dels inicis de la fotografia s’havia discutit molt sobre el fet que la fotografia fos un art o no, l’ús i el paper social que se li havia de donar. Hem vist com diversos fotògrafs la van portar per diferents camins; el retrat, el reportatge, els aires artístics dels pictorialistes, … La figura clau en el canvi de concepció del mitjà fotogràfic va ser Alfred Stieglitz, fotògraf que va iniciar la seva carrera en el pictorialisme i va acabar fent el gir que emancipava la fotografia i en feia un mitjà autònom sense dependències.

El moviment f/64, la fotografia directa

A partir del moviment Photo-Secession, un grup de fotògrafs dels Estats Units seguint les teories de Stieglitz, van continuar amb la fotografia directa, és a dir, no manipulada, i pura, pel fet que l’interès de la representació era la pròpia imatge sense necessitat que representés o signifiqués alguna cosa. Els anys trenta diversos fotògrafs californians van crear el grup f/64 (f/64 és l'abertura del diafragma que proporciona una gran profunditat de camp).

Els membres de f/64, Edward Weston, Ansel Adams i Imogen Cunningham, van captar imatges de paisatges, formes naturals, objectes i figures humanes. El seu objectiu era obtenir imatges el màxim de fidels del que tenien davant la càmera, amb la màxima nitidesa, màxim de profunditat de camp, claredat en ombres i llums, reproducció de les textures de les superfícies, etc.

La fotografia periodística i de reportatge

El periodisme gràfic difereix de qualsevol altra tasca fotogràfica documental en què el seu objectiu és explicar una història concreta visualment. Els periodistes gràfics treballen en diaris, revistes, agències de notícies i altres publicacions que cobreixen successos en zones que abarquen des dels esports, les arts i la política.

Erich Salomon. Fotògraf alemany va produir els seus treballs al voltant dels anys 30 (el 1944 va ser assassinat en un camp de concentració nazi). Se'l considera el pare del fotoperiodisme modern. Amb la seva càmera, sempre rondava els esdeveniments polítics. Tenia el do de ser a tot arreu sense fer-se notar. S'infiltrava a les reunions i espais reservats a les personalitats i disparava amb la seva càmera per obtenir imatges inèdites dels polítics plasmant tota la subtilesa de les seves observacions.

Fotografia com a document social

• Cal diferenciar entre reportatge documental i reportatge d'actualitat
• La fotografia documental tracta de situacions existents i prolongades
• El reportatge d'actualitat presenta les situacions o successos com si fossin casos breus i aïllats i es concentra sobre els fets bàsics (què ha passat, a qui, quan, on?)
• La fotografia documental examina successos i les condicions relacionant-los amb les vides afectades per aquests.
• Cerca les causes del succés i les conseqüències del mateix per a les persones que n'han pres part o que se'n veuen afectades
• La fotografia d'actualitat il·lustra fets que commouen l'opinió pública i la fan reaccionar
• La fotografia documental està motivada per un sentiment d'identificació, de presa de certa postura i per l'interès que hi té el fotògraf. Mostra el que creu que és important, esperant que faci reaccionar d'alguna manera el públic.

Fotografia de moda i publicitat

Ben aviat els fotògrafs i en general la gent que ocupava els llocs de poder es van adonar de la gran capacitat de la imatge i la fotografia per impressionar, convèncer, i persuadir al públic, de manera ràpida i directa. És per això que va ser utilitzada en la propaganda política i, en el cas que ens ocupa ara, en el món de la publicitat comercial.

El desenvolupament de la fotografia de publicitat i moda va lligat a l'evolució de les tècniques de reproducció. Fonamentalment són imatges que arriben al públic a través, bé de publicacions – revistes, diaris, catàlegs... – o de tanques publicitàries al carrer. Així que les tècniques d'impressió van anar permetent reproduccions de qualitat, la fotografia es va anar posant a l'alçada produint

Destacarem alguns noms relacionats especialment amb el món de la moda. Irving Penn i Cecil Beaton, fotògrafs de la alta societat; Richard Avedon, un dels primers fotògrafs de moda que va tenir renom, i Helmut Newton, fotògraf de moda i de retrats, conegut per atrevir-se a combinar fotografia artística i aires eròtics.

Des dels seus inicis, a finals del XIX, el cinema s'ha configurat com el mitjà d'expressió més característic del segle XX

Per una part, gràcies a la fotografia, que n'és la base, reflecteix la realitat seguint els esquemes de la perspectiva renaixentista cosa que facilita la “comprensió” de les imatges, a diferència de les produïdes pels artistes d'avantguarda. A tot això, cal introduir-hi el concepte de temps, que deixarà de convertir-se en una espècie de metàfora visual per a convertir-se en un element real de la configuració artística.

En aquest aspecte, el cinema és l'art existencial per excel·lència; entre el temps-espai viscut per l'espectador i el de la pel·lícula sempre hi ha certes semblances, cosa que no passa en altres arts visuals.

També cal destacar la importància dels aspectes econòmics (empreses productores i distribuïdores)

La indústria del cinema

A principis del segle XX, el cinema ja és una indústria. Ha passat de ser un invent per a divertir a ser una màquina de fer diners. El cinema s'estén pel món.

Per tal de farcir de films aquestes sales estables, es va començar a realitzar pel·lícules més cultes per a aquest públic burgès. Tal com Edison als Estats Units, Charles Pathé marca a França l'inici de la industrialització del cinema, així com nous recursos tècnics fonamentals per a la gramàtica cinematogràfica.

Però seran els Estats Units qui treguin més profit de l'invent. El 1903, amb la cinta "Assalt i robatori d'un tren", Edwin Porter inaugura el cinema de l'Oest i utilitza el muntatge simultani. Els espectadors comencen a aprendre un nou llenguatge, el cinematogràfic: aprenen a relacionar les imatges entenent que guarden una relació de continuïtat. I la base d'aquest nou llenguatge és el muntatge.

Veient que esdevé un gran espectacle popular, que supera les barreres socials i idiomàtiques -en un país d'immigració format per multitud de llengües i ètnies-, el factor negoci entra en acció. Per tal de monopolitzar el mercat cinematogràfic i acabar amb els seus competidors.

Méliès en el seu film "L'hotel elèctric" (1905), realitza un film ple de trucatges, que són dels millors de l'època. Com les pel·lícules eren mudes, uns rètols enmig de les escenes anaven explicant l'acció o els diàlegs. I, de vegades, un pianista donava el toc musical a l'espectacle. Les barraques dels inicis del cinema van esdevenir sales elegants i espaioses on començaven a acudir les classes benestants i no només les populars.