Història i Evolució de les Llengües Romàniques i el Català

La Romània i les Llengües Romàniques

La Romània denomina el conjunt de territoris en què, com a conseqüència d'haver format part de l'Imperi Romà, avui es parla una llengua derivada del llatí, o el que és el mateix, neollatina o romànica. En canvi, la Romània Perduda fa referència a aquelles terres en què en un moment de la història es van parlar el llatí o una llengua neollatina que, després, va ser substituïda per una altra d'una família diferent. La Romània Nova inclou les terres on posteriorment es van expandir les llengües neollatines (com ara Amèrica del Sud, Amèrica Central o Quebec).

Les llengües romàniques són el galaicoportuguès, el castellà, el català, l'occità, el francès, el sard, el romanx, l'italià, el romanès, i el dàlmata (extint).

Les llengües embrionàries són varietats lingüístiques que no han assolit una normalització plena i han quedat absorbides o satel·litzades per una llengua veïna dominant.

El Llatí Vulgar

Les llengües romàniques no deriven del llatí amb què Ciceró, Horaci o Virgili van escriure les seves obres, sinó que provenen del llatí vulgar. És una varietat lingüística de l'àmbit col·loquial, permeable a les innovacions i a la incorporació de préstecs germànics, que s'apartava de la norma establerta pel llatí clàssic.

La Fragmentació Lingüística de la Romània

Factors Clau:

• Substrat: La llengua existent en cada territori abans de l'arribada dels romans va deixar la seva empremta i, en alguns casos, va condicionar la implantació del llatí.
• Procedència dialectal i social dels colonitzadors: Les característiques del llatí que s'implantava arreu de l'imperi presentaven algunes diferències motivades per l'origen geogràfic i social dels colons.
• La intensitat de la romanització: La romanització no va arrelar arreu de l'imperi amb la mateixa força. Hi hagué zones on la presència romana va calar amb força i va esborrar pràcticament els pobles i les cultures anteriors, mentre que en altres llocs la romanització va ser epidèrmica i es va diluir amb la caiguda de l'imperi.
• El Superstrat: Les aportacions lingüístiques posteriors van ser diverses i desiguals segons els territoris. En uns casos, la influència va modificar substancialment el romanç (com el francès), però en altres va ser més superficial (com el català).

La Divisió de la Romània

La Romània lingüística es divideix en dos grans blocs: l'occidental (portuguès, castellà, català, occità, francès, sard, romanx) i l'oriental (italià i romanès).

Aquesta divisió es basa en el tractament diferent que fan de la sonorització de les oclusives sordes (P, T, K) i de la formació del plural.

La Formació de la Llengua Catalana

Influències Lingüístiques dels Pobles Preromans

El llatí va rebre la influència de les llengües parlades anteriorment en aquestes terres, com l'ibèric, el basc o el celta. Abans de desaparèixer sota la romanització, van deixar traces en el llatí. El contacte entre el llatí i els parlants preromans va fer que trets i característiques d'aquestes llengües entressin en el llatí.

Etapes en la Configuració del Món Preromà:

• Arribada dels pobles indoeuropeus: Es tracta d'una invasió que va produir-se en dues tongades. La primera va tenir lloc entre els segles X i VII aC i correspon a un poble anomenat Urnenfelder, mentre que la segona, que va esdevenir-se entre els segles VII-V aC, va comportar l'arribada d'un seguit de pobles que s'apleguen sota la denominació de celtes.
• Contactes amb pobles amb una cultura superior: grecs i fenicis: A partir del segle VII aC i com a conseqüència de les activitats mercantils a què es dedicaven, grecs i fenicis van establir-se en punts del litoral. Concretament, els grecs van fer-ho a Roses i Empúries, mentre que els fenicis van ocupar l'illa d'Eivissa. El contacte dels pobles indígenes amb aquestes cultures va ser fonamental per al floriment de la cultura ibèrica a partir del segle VI.
• Els pobles indígenes i la formació de la cultura ibèrica: El fons autòcton corresponent a aquestes terres no és unitari. En realitat, podem destriar dues cultures diferents: els pobles de base bascoide i la civilització ibèrica. Aquestes cultures es manifesten en llengües diferents.

Els Camins Porten a Roma

La caiguda de l'Imperi Romà l'any 476 (segle V) va marcar un punt d'inflexió. En general, les nostres terres van ser profundament romanitzades. La implantació del llatí en els nous territoris conquerits era una prova més de l'eficàcia del procés de romanització. L'establiment de legionaris i mercaders va resultar decisiu a l'hora de convertir les ciutats en focus d'irradiació del llatí.

En el procés de romanització es va passar del bilingüisme a un monolingüisme llatí. Al segle I aC, ja deixen d'aparèixer inscripcions en llengua ibèrica.

La Gent del Nord: Els Visigots

Les llengües germàniques van actuar com a superstrat damunt les llengües romàniques, i en alguns casos van contribuir força a reorientar-ne l'evolució. Els visigots eren un poble germànic que ja havia sofert una primera i superficial romanització. Les diferents temptatives de constituir un regne visigòtic no van quallar en una organització política sòlida i unitària. Amb la progressiva adopció del llatí com a llengua, la conversió al catolicisme i la unificació jurídica amb el Liber Iudiciorum, es va afavorir la integració de les dues comunitats. La influència del superstrat germànic en el català no és gaire significativa. La majoria dels germanismes del català van ser incorporats a través del llatí vulgar. Més remarcable és el lèxic relacionat amb el món militar. Cal destacar l'aportació fràncica a la llengua catalana, especialment a la Marca Hispànica.

La Gent del Sud: Els Àrabs

L'arribada dels musulmans, un trencament històric, va tenir repercussions decisives en la futura orientació política i cultural de la península Ibèrica. La invasió musulmana propicià el naixement de les nacions peninsulars; les terres catalanes s'incorporaren a l'Imperi Carolingi. La influència dels àrabs va ser diversa segons la durada i la intensitat del seu domini a la Catalunya Vella. Amb prou feines es van establir durant un segle a la Catalunya Nova. Com a conseqüència, hi va haver un diferent grau d'arabització.

Àrabs i Mossàrabs

• Mossàrabs: Població cristiana que vivia en territori musulmà.
• L'aljamia: La llengua dels mossàrabs.

Les variants parlades actualment en aquests territoris s'anomenen dialectes consecutius (conseqüència de la repoblació). Les variants del Principat, en canvi, s'anomenen dialectes constitutius, ja que són el resultat de l'evolució directa del llatí.

El Català a l'Edat Mitjana

Del Llatí al Català

Entre els segles VII i VIII, la fragmentació del llatí vulgar a la Romània devia ser prou important per poder parlar ja de l'existència de llengües diferents. Aquestes llengües només coneixien l'oralitat, ja que l'escriptura estava reservada al llatí medieval, diferent i allunyat del llatí clàssic.

El Concili de Tours (813) és considerat el primer testimoni escrit de la fragmentació del llatí. En francès, els Juraments d'Estrasburg (842) són un exemple primerenc. Durant aquests segles, s'instal·la en la societat catalana un conflicte lingüístic entre el llatí i el català, o entre la llengua escrita i la llengua oral. La societat experimentava una forta expansió política i econòmica al marge de la tutela eclesiàstica.

Els Primers Textos en Llengua Catalana

Els primers documents escrits íntegrament en català corresponen a la segona meitat del segle XII. Es tracta de dos textos que s'inscriuen en els dos àmbits dominants de la vida medieval: el jurídic i el religiós. El primer text català de què es té constància és la traducció d'un petit fragment d'un codi de lleis visigòtic, el Liber Iudiciorum.

També del segle XII són les Homilies d'Organyà (passatges de l'Evangeli), considerades el segon document català.

L'Obra d'un Geni: Ramon Llull

La contribució lul·liana a la consolidació del català no té paral·lel en cap altra llengua romànica. Amb la seva obra, l'escriptor mallorquí va dur a terme una ingent tasca de codificació que afectà tant el pla sintàctic com el lèxic. Va crear un fons lèxic abundantíssim, format per aproximadament 7.000 mots. Llull va ser el primer autor a trencar l'hegemonia del llatí com a vehicle d'expressió de les disciplines científiques i humanístiques.

A més del català, Llull va escriure en tres llengües més: llatí, occità i àrab.

Dos factors incidiren en aquesta darrera opció idiomàtica: la voluntat d'accedir al ric fons cultural i científic àrab, i la pretensió de difondre les seves idees entre els fidels musulmans.

Expansió Territorial i Consolidació Lingüística: Les Cròniques

A partir de 1213, els interessos polítics i econòmics de la Corona d'Aragó s'orientaren cap al sud i cap a la Mediterrània. Aquest procés d'integració territorial va ser paral·lel a l'expansió lingüística.

Llengua i Poder: La Cancelleria

El lligam existent entre llengua i poder és innegable. La Cancelleria, l'organisme encarregat de despatxar tota la burocràcia relacionada amb el govern de la Corona d'Aragó, mantenia una estreta vinculació amb el poder. La Cancelleria va tenir un paper decisiu en la resolució del conflicte lingüístic existent entre el llatí i les llengües vulgars. Els escrivans de la Cancelleria havien de conèixer i redactar amb elegància en llatí, en català i en aragonès.

El Segle XV: Un Període de Clarobscur

Els territoris catalans vivien encara en una situació sociolingüística peculiar que afectava el món poètic. A mitjan segle XV, el català havia deixat enrere els conflictes lingüístics que havia protagonitzat amb el llatí i l'occità. Ens trobem amb una llengua que adquireix el seu segle d'or de la literatura catalana.