Història i Evolució de la Gravació de So: Del Fonoautògraf a l'MP3
Enviado por Chuletator online y clasificado en Informática y Telecomunicaciones
Escrito el en 
catalán con un tamaño de 3,63 KB
Fonoautògraf: El Primer Gravador de So (1857)
El Fonoautògraf va ser el primer invent per gravar so, creat per Leon Scott el 25 de març de 1857. Consistia en una campana que recollia les ones sonores cap a una membrana que tenia una cera lligada. Aquesta vibrava en rebre l'ona i es movia, i aquest moviment creava un dibuix en un mitjà visible. Al principi gravava en un vidre fumat, però posteriorment es va utilitzar un paper fumat enrotllat en un cilindre.
Fonògraf: La Revolució Sonora d'Edison (1877)
El Fonògraf va ser creat el 1877 per Thomas Alva Edison. Consistia en una àmplia campana que recollia el so i el gravava en un cilindre amb l'ajuda d'unes agulles. Principalment, la música quedava guardada en fulles d'estany, però després van començar a produir-se cilindres de cera. Només hi cabien pocs minuts de música.
Gramòfon: El Disc Substitueix el Cilindre (1887)
El Gramòfon, inventat el 1887 per Berliner, es basava en els mateixos conceptes del fonògraf, però canviava el cilindre pel disc. Consta d'un plat giratori, un braç, una agulla, un amplificador i un motor a corda que girava a 78 o 80 RPM.
El Disc de Vinil: Més Capacitat i Economia (1888)
El disc de vinil va aparèixer el 1888. Resultava més barat i podia emmagatzemar més música, però els gramòfons només podien reproduir discos pregravats. A principis del segle XX, van començar a gravar-se les dues cares del disc.
Tocadiscos: L'Era Elèctrica del So
El Tocadiscos va aparèixer el 1995 i era totalment elèctric. La reproducció elèctrica dels discos comportava molts avantatges. El 1932 va aparèixer la velocitat de 33 RPM, que donava més durada als discs i l'augmentava fins als 15 o 20 minuts. L'aparició del plàstic va fer substituir els discos de pissarra per discos de vinil, que resultaven més lleugers i flexibles.
Cinta de Casset: Portabilitat i Compactació (1963)
La cinta de casset va ser creada per Philips el 1963 amb l'objectiu de reduir la mida de les cintes i dels magnetòfons. Per contra, tenien menys qualitat de so.
Es tracta d'una caixa plàstica el més tancada possible per tal d'evitar l'entrada de pols, amb un rodet de 100 metres de cinta de plàstic; l'altre rodet era el receptor de la cinta circulant.
Walkman: El So Portàtil dels Anys 80
Als anys 80 va aparèixer el Walkman de Sony, un reproductor portàtil pràcticament de la mida de la pròpia casset.
CD: L'Era Digital del So (1997)
El CD va ser creat per Philips i Sony l'any 1997. La durada estàndard, superior als 70 minuts, respon a la voluntat de poder gravar la Novena Simfonia de Beethoven sencera sense cap tall i sense dividir-la en dos discos. Les ones sonores han estat descrites usant una codificació numèrica, que és el que s'enregistra en el disc.
MP3: Compressió i Accessibilitat Digital (1987)
L'MP3 va ser creat el 1987 i aprovat pel Motion Picture Experts Group (MPEG). Es fonamenta en les limitacions de l'oïda humana, la qual només és capaç de captar freqüències entre 20 Hz i 20 kHz. L'avantatge de l'MP3 sobre altres formats és que requereix un espai d'emmagatzematge molt menor. Té menor qualitat, però ocupa menys i, per tant, viatja millor per internet.