Història i evolució dels sistemes de reproducció de so

Fonògraf

Thomas Alba Edison, 1877

Enregistrament:

Ona sonora -> pavelló -> membrana -> agulla -> cilindre gravable

Reproducció:

Mateixos passos que l’enregistrament, però al revés

Gramòfon

Emil Berliner, 1887

Diferències amb el fonògraf:

• En lloc d’un cilindre usa un disc
• Més capacitat d’enregistrament (més durada)
• Més qualitat del so
• Permet fer còpies en sèrie a partir d’un MÀSTER

Tocadiscos Elèctric

Western Electric, 1924

Discos de vinil: Columbia, 1948

• Electrificació dels components
• Amplificador: amplifica el volum i permet equalitzar el so
• Single: disc petit de dues cares (una cançó per cara)
• LP: “Long Play”: llarga durada
• Millores dels discos: 1) més durada, 2) més qualitat del so, 3) més lleuger (vinil) 4) possibilitat d'amplificar el volum del so

Micròfon

Alexander Graham Bell, 1876

Converteix les ones sonores en senyals elèctrics

Mecanisme: ona sonora -> membrana unida a bobina de coure -> rodejada d’un imant (camp magnètic) -> indueix un senyal elèctric -> va a l'amplificador

Altaveus

Thomas Alba Edison, 1877

Converteix els senyals elèctrics en ones sonores

Mecanisme: senyal elèctric -> bobina de coure rodejada d’un imant -> unida a una membrana que vibra -> genera ones sonores

Cinta Magnetofònica

BASF, 1935

Consisteix en una cinta de plàstic (polièster) impregnada de partícules de ferro o crom, sensibles als camps magnètics.

Quan la cinta passa per dins d’un capçal, que conté un imant, canvia la disposició de les partícules, de la mateixa manera que la de l’ona sonora en que ha estat enregistrada.

Digitalització del So

Consisteix en tres passos:

1. Mostreig (escollir fragments concrets del so-mostres)
2. Quantificació (assignar un valor a cada fragment-mostra)
3. Passar els valors a codi binari (0 i 1)

Lector Làser i el CD

Sony i Philips, 1979

El capçal làser envia un feix làser a la superfície del CD

Els rajos làser reboten en capa reflectant i tornen enrere

La informació del CD es tradueix de codi binari (0 i 1) a codi analògic mitjançant un xip microprocessador.

MP3

Karlheinz Brandenburg, 1995

És un format d’àudio digital (una manera especial d’”empaquetar” la informació);

El nom complet és “MPEG AudioLayer-3” (Moving Picture Experts Group)

Es redueix la informació innecessària segons un model psicoacústic. Els sons que el cervell no captaria són eliminats.

La informació està comprimida de 10 a 12 vegades.

El reproductor d’MP3 converteix la informació digital a analògica.

La Ràdio

Marconi, 1897

Sistema de comunicació mitjançant ones electromagnètiques que es propaguen per l’espai.

Els passos des de l’emisor al receptor són:

1. Les ones sonores es converteixen en un corrent elèctric mitjançant un micro;
2. El corrent elèctric es converteix en ones electromagnètiques (un oscilador)
3. Les ones s’envien per una antena emisora
4. Les ones viatgen per l’espai a 300.000 km/segon
5. Les ones reboten a la ionosfera i tornen a la Terra
6. Les ones són captades per una antena receptora
7. Les ones són convertides a corrent elèctric
8. L’electrònica de la ràdio filtra la freqüència de l’emisora
9. El corrent elèctric és convertit en ones sonores mitjançant un altaveu.

La Ràdio: Text Complementari

En el vacío, toda radiación electromagnética se desplaza en forma de ondas a una velocidad uniforme de casi 300.000 kilómetros por segundo. Las ondas de radio se utilizan no sólo en la radiodifusión, sino también en la telegrafía inalámbrica, la transmisión por teléfono, la televisión, el radar, los sistemas de navegación y la comunicación espacial. Las ondas electromagnéticas dentro de una atmósfera uniforme se desplazan en línea recta, y como la superficie terrestre es prácticamente esférica, la comunicación radiofónica a larga distancia es posible gracias a la reflexión de las ondas de radio en la ionosfera. Los sistemas normales de radiocomunicación constan de dos componentes básicos, el transmisor y el receptor.

El Transmisor

El transmisor genera oscilaciones eléctricas con una frecuencia de radio denominada frecuencia portadora.

Los componentes fundamentales de un transmisor de radio son:

1. Un generador de oscilaciones (oscilador), para convertir la corriente eléctrica común en oscilaciones de una determinada frecuencia de radio;
2. Los amplificadores, para aumentar la intensidad de dichas oscilaciones conservando la frecuencia establecida,
3. Un transductor, para convertir la información a transmitir en un voltaje eléctrico variable y proporcional a cada valor instantáneo de la intensidad. En el caso de la transmisión de sonido, el transductor es un micrófono; para transmitir imágenes se utiliza como transductor un dispositivo fotoeléctrico.
4. El modulador, que aprovecha los voltajes proporcionales para controlar las variaciones en la intensidad de oscilación o la frecuencia instantánea de la portadora,
5. La antena, que radia una onda portadora igualmente modulada.

El Receptor

Los amplificadores de radiofrecuencia y de frecuencia media son amplificadores de voltaje, que aumentan el voltaje de la señal.