Història i Evolució dels Espais Industrials a Espanya (1855-Actualitat)

Els Espais Industrials (1855-1900)

Causes del Retard Industrial

• Retard industrial a causa de la insuficiència de matèries primeres i a la mediocritat del carbó.
• Escassetat de capitals, burgesia feble (dificultats polítiques per consolidar el poder al llarg del s. XIX).
• Endarreriment tecnològic i mà d’obra poc qualificada (majoria de camperols).
• Mercat interior molt poc estructurat (pervivència de l’autoabastiment i del comerç local i comarcal tradicional).
• Situació exterior poc favorable (problemes a Amèrica, escàs pes a Europa).
• Aplicació de polítiques industrials desfavorables.

Durant aquesta primera etapa, destacaren la siderometal·lúrgia a Màlaga i al Nord d’Espanya (Astúries, Cantàbria i País Basc), i la indústria tèxtil del cotó a Catalunya.

Inicis del Segle XX (1900-1935)

Característiques de l'Etapa

• Auge de l’ús del carbó a causa de la II Revolució Industrial.
• Augment de les inversions privades.
• Impuls a les obres públiques que bastiran unes millors infraestructures (transports, comunicacions...).
• Creixement del mercat interior (augment del nombre d’assalariats).
• Aplicació de polítiques proteccionistes de la indústria per part de l’Estat.
• Escassa grandària de les empreses.
• Conjuntura política favorable: Espanya no participa en la I Guerra Mundial.

Durant el període 1900-1935, es va mantenir el minifundisme empresarial, la dependència tecnològica i el control de l'empresa privada sobre gran nombre d'empreses. A l'auge de la mineria del carbó (I Guerra Mundial) el va substituir el tancament de gran nombre de mines per esgotament de les vetes. Malgrat l'entrada d'algunes multinacionals (Standard, Nestlé,…) la inversió estrangera va ser mínima i, en general, el període va venir marcat per pretensions autàrquiques i consegüent proteccionisme aranzelari. En aquesta etapa van destacar el predomini d'indústries lleugeres amb gran quantitat de mà d'obra i els sectors industrials vinculats a les grans obres públiques de la Dictadura del general Primo de Rivera.

La Guerra Civil (1936-1939)

Els anys de la Guerra Civil van suposar un fre al tímid avanç que s'experimentava en els anys immediatament anteriors, a més de la destrucció de moltes fàbriques, carreteres, ponts, vies, etc.

L'Etapa de l'Autarquia (1940-1959)

És l'etapa coneguda com a autarquia. Les restriccions a les importacions van ocasionar una forta manca de matèries primeres, recursos energètics, maquinària i capital. Davant el més que evident fracàs d'aquesta política, en la dècada dels ’50 es va suavitzar aquest desig d'autosuficiència, molt vinculat a l'inici de negociacions amb els EUA, que concediran crèdits per a adquirir matèries primeres i equips industrials.

L'Institut Nacional d'Indústria (INI)

D'aquesta etapa és la creació de l'Institut Nacional d'Indústria (INI) el 1941, organitzat com un holding estatal i dirigit a controlar empreses considerades vitals per a la defensa del país, les poc rendibles o les que exigien un fort capital fix (siderúrgia, refineries, construcció naval, etc.).

Una altra característica seria l’augment de la dicotomia entre el litoral i l'interior, de manera que l’eix cantàbric (Galícia-País Basc) i l’eix mediterrani (Catalunya-Múrcia) tenien més d'un 56% de la població activa industrial, enfront del 16% de les regions de l'interior.

Un grup d'empreses (holding en anglès) és una societat financera que posseeix participacions en el capital de diverses i variades empreses i que en controla l'activitat.

Els Plans de Desenvolupament (1964-1975)

1. Primer Pla de Desenvolupament (1964-67): La producció industrial va créixer més d'un 6%. Es van crear els pols de promoció de Burgos i Huelva i els pols de desenvolupament de Vigo, La Corunya, Valladolid, Saragossa i Sevilla.
2. Segon Pla (1968-71): La producció va créixer un 5,5%. Es creen els pols de desenvolupament de Còrdova, Granada, Logronyo, Oviedo i Vilagarcía de Arousa (Pontevedra), amb un èxit menor que en el cas dels anteriors.
3. Tercer Pla (1972-75): Creixement d'un 7%. No es van crear nous pols de desenvolupament.
4. Quart Pla (1976-79): No es va portar a efecte.

Conseqüències de les Polítiques de Desenvolupament

• Fort procés d’èxode rural, unit a un creixement espectacular de les ciutats.
• Fort increment del PIB i de la renda real.
• Augment de les desigualtats territorials: País Basc, Cantàbria, Astúries, Catalunya, València i Madrid acaparaven el 1975 més del 50% de l'ocupació industrial, enfront de les dues Castelles, Extremadura i Aragó.

Pols de Promoció i Desenvolupament

• Consolidació de les grans fàbriques, amb acusada especialització, sobretot en siderometal·lúrgia i considerable subjecció als recursos físics en el litoral cantàbric.
• Major diversificació en béns de consum i major importància de la petita empresa familiar en el litoral mediterrani.
• Gran increment d'inversions de capital estranger i nacional (remeses d'emigrants i ingressos per turisme).
• Gran increment en les despeses per patents estrangeres i assistència tècnica.
• Incorporació del nostre país a l'economia mundial.

Crisi Econòmica i Reestructuració Industrial (1975-1985)

En aquest període de crisi internacional, la taxa d'atur va passar de l'1,1% el 1970 al 22% el 1985, l'aportació de la indústria al PIB va passar del 40% al 35%, i la taxa de creixement econòmic va caure a l'1,3%.

Causes de la Crisi

Causes Externes

• Encariment de l'energia.
• Esgotament del cicle tecnològic: aparició de noves tecnologies (TIC), nous materials, nous sectors industrials (robòtica).
• Sistemes de producció més flexibles (descentralització i deslocalització).
• Canvis en la demanda (més qualitat i més disseny).
• Inici de la globalització econòmica: irrupció de les empreses multinacionals.
• Competència creixent dels Nous Països Industrialitzats (NPI), sobretot en siderúrgia, construcció naval, tèxtil, calçat, joguets, etc.

Causes Internes

• Deficiències estructurals (elevat consum d'energia i mà d'obra).
• Dependència exterior en tecnologia i capital.
• Situació política (mort de Franco i inici del període de transició).

Polítiques d'Eixida a la Crisi: Reconversió i Reindustrialització

Les polítiques d’eixida a la crisi econòmica van anar en dos sentits complementaris: la reconversió i la reindustrialització.

Reconversió Industrial

Va afectar els sectors madurs (siderometal·lúrgia, construcció naval, tèxtil, calçat, equips elèctrics i electrònics) i va consistir en un tractament de xoc per a fer viables i competitives a mitjà termini les empreses en crisi, a través de regulacions de plantilles, sanejament financer, nous sistemes d'organització i gestió, i especialització en productes amb major demanda. El resultat va ser molt desigual, més positiu per a les grans empreses. La incorporació d'Espanya a la UE va obligar a una nova reconversió el 1991.

Reindustrialització (ZUR)

Es va centrar en les ZUR (Zones d'Urgent Reindustrialització), que es van delimitar a Galícia, Astúries, ria del Nervión, Barcelona, Madrid i Cadis. A canvi d'incentius financers i fiscals, i subvencions per a incorporar treballadors en atur procedents de la reconversió, es podien traslladar o crear en aquestes zones fàbriques que generessin nous llocs de treball i fossin viables. El resultat tampoc va ser òptim, ja que es va crear menys ocupació del previst, es van beneficiar gairebé exclusivament les grans empreses i es van accentuar els desequilibris regionals, ja que la majoria de les fàbriques van optar per instal·lar-se a Madrid i Barcelona.

De 1986 a l'Actualitat: La Tercera Revolució Industrial

Des de l'entrada a la UE, la indústria espanyola ha viscut un fort procés de modernització i millora en competitivitat, amb alts i baixos (crisi de 1992 i crisi actual).

Ajudes de la Política Regional Europea

La UE va destinar des del primer moment importants partides procedents dels seus fons estructurals encaminades a corregir els desequilibris econòmics interterritorials. Així es van establir tres àrees incentivables:

• ZEP (Zones de Promoció Econòmica): Àrees menys desenvolupades, segons la renda i taxa d'atur.
• ZID (Zones en Declivi): Àrees més afectades per l'ajust industrial.
• ZE (Zones Especials): Poden ser creades pel Govern en circumstàncies que ho aconsellen.

Els fons estructurals (FEDER, Fons Europeu de Desenvolupament Regional) constitueixen els principals instruments financers mitjançant els quals es desenvolupa la política estructural i de cohesió de la Unió Europea.

Característiques de la Tercera Revolució Industrial

Basada en la innovació i les noves tecnologies com la microelectrònica, cal destacar:

• Canvis en la producció industrial: Creixement dels sectors de telemàtica, automatització, biotecnologia, energies renovables, nous materials, etc.
• Canvis en l'estructura industrial: Major flexibilitat i descentralització de la producció.
• Canvis en l'ocupació industrial: Augment de tècnics qualificats i de la precarietat laboral.
• Terciarització de la indústria.
• Canvis en la localització industrial.
• Canvis en la política industrial: Reducció de l'intervencionisme, foment de la indústria endògena i preocupació pel medi ambient, impuls a la R+D (destacant els casos de Madrid, Catalunya i País Basc).

Els Parcs Tecnològics

Són parcel·les de superfície reduïda, qualitat en els edificis, bones connexions i elevada qualitat ambiental. Destaquen els de Tres Cantos (Madrid), Vallès (Barcelona), Zamudio (Biscaia), Paterna (València) i PTA (Màlaga).

Estructura Sectorial de la Indústria Espanyola

Els Sectors Madurs

Són els afectats per menor demanda (a causa de l'aparició de nous materials o productes), per la baixa competitivitat (endarreriment tecnològic o mà d'obra més barata en altres països) i per exigències de la UE de reduir la producció i suprimir les subvencions. Estem parlant de:

• Metal·lúrgia bàsica o Siderúrgia: La integral produeix acer a partir de ferro en alts forns. Es van tancar els Alts Forns de Biscaia i els Alts Forns del Mediterrani, per la qual cosa només queden a Astúries (privatitzada i fusionada amb altres empreses europees), ha aconseguit una disminució de costos, diversificació de producció i augment de la qualitat. La no integral obté l'acer a través de ferralla i es localitza en empreses més petites al País Basc, Cantàbria i Catalunya.
• Transformats metàl·lics: Fabrica tot tipus de maquinària. Es concentra en el triangle País Basc, Barcelona i Madrid.
• Electrodomèstics de línia blanca: (Cuina i neteja de casa) en procés de reorganització de la producció (especialització), de l'empresa (concentració) i del mercat, el que ha portat al tancament d'algunes empreses i regulacions d'ocupació. Competència amb la producció dels NPI (Nous Països Industrials).
• Construcció naval: Concentrada a Galícia, Cantàbria i País Basc, en els últims anys ha experimentat un dur ajust, intentant reduir la seva capacitat i especialitzar-se en altres activitats (reparacions). Forta competència amb Corea.
• Indústria tèxtil, del calçat i cuir: Concentrada a Catalunya i Comunitat Valenciana, es distingeixen diverses branques, com per exemple la de fibres químiques (alta tecnologia, participació de capital estranger i concentració en grans empreses) i la de la confecció (dispersió territorial, minifundisme empresarial, etc.). La competència amb la producció més barata d'altres països s'està intentant solucionar a través de dissenys, marques i qualitat (fomentant, per exemple, les fibres naturals).

Els Sectors Dinàmics

Són aquells que presenten alta competitivitat, especialització, estructura empresarial flexible, demanda assegurada i gran participació de capital estranger:

• Sector de l'Automòbil: Després d'una profunda reconversió (estava sobredimensionat i molt desfasat tecnològicament), segueix en mans de multinacionals i necessita d'ajustos graduals i contínua renovació tecnològica (robotització i motors que estalvien combustible i s'adapten a les noves exigències ecològiques).
• Sector Químic: Presenta alguns inconvenients (forta participació de capital estranger, petites unitats de producció o escassa recerca), però és un dels pilars de la indústria espanyola. Cal distingir entre la indústria petroquímica o química de base, que són fonamentalment grans empreses dedicades a la refineria (Puertollano, Cartagena, Algesires i Huelva) i la química de transformació que són empreses molt més petites localitzades a Catalunya, País Basc i Madrid i diversificades (pintures, perfums, fertilitzants, productes farmacèutics, fotogràfics o paper).
• Sector Agroalimentari: Igual que en el cas anterior, trobem grans empreses (multinacionals) i indústries petites i disperses. En els últims anys ha augmentat molt l'exportació. Sol donar-se una vinculació directa entre les fàbriques i la localització dels recursos, la qual cosa explica la seva importància en províncies escassament industrialitzades, excepte el cas de Madrid i Barcelona, especialitzades en envasaments, congelats i begudes refrescants.
• La Construcció: Després d'uns anys de creixement espectacular, començà a donar clars símptomes de recessió a partir del 2006, ja que és un dels sectors més sensibles a la conjuntura econòmica i en el cas del nostre país ha sigut una de les claus per explicar la profunditat de la crisi econòmica. És un sector molt important a Balears, Canàries, Comunitat Valenciana i Múrcia.

Nota sobre la Construcció: Abans de l'esclat de la bombolla, el 2007, aquest sector representava el 10% del PIB del país, donava ocupació a l'11,3% de la població ocupada i constituïa el 57% de la inversió que es realitzava al nostre país. El subsector d’enginyeria civil manté la perspectiva negativa fins al 2014, davant un panorama que preveu descensos del 18,5% el 2013 i del 8,5% el 2014.

Sectors Industrials Pioners (Alta Tecnologia)

Són els relacionats amb l'alta tecnologia (microelectrònica, telemàtica, biotecnologia, etc.). Presenten tres clars problemes:

1. Dependència de l'exterior en recerca i tecnologia.
2. Predomini d'empreses petites (circumscrites al mercat interior).
3. Escassa preparació de la mà d'obra.

Es localitzen preferentment en els parcs tecnològics.

Dades 2011: Segons l’Enquesta Industrial d'empreses 2011 (publicada el desembre de 2012), la xifra de negocis de la indústria manufacturera va augmentar un 5,1% l'any 2011. L'activitat més dinàmica va ser la de refinament de petroli i la menys dinàmica la de fabricació de productes electrònics de consum. Les empreses manufactureres van facturar en el mercat exterior un 32,2% del total de les seves vendes, la qual cosa suposa un increment del 2,1% en relació amb l'any anterior.

Localització Geogràfica de la Indústria

Podem diferenciar quatre grans àrees industrials:

1. Àrees Industrials Desenvolupades

   Són les àrees metropolitanes, sobretot les de Madrid i Barcelona, on trobem les empreses més innovadores i els principals centres de decisió de les majors empreses nacionals i filials de les multinacionals, amb mercats en expansió i ocupacions qualificades i ben remunerades. Cal assenyalar també la creixent terciarització de la seva indústria.

2. Àrees i Eixos en Expansió

   El més dinàmic sens dubte és l'eix mediterrani (des de Girona fins a Cartagena), tant per les seves bones comunicacions com per la seva tradició. També destaca l'eix de l'Ebre (des de Bilbao fins a Tarragona), malgrat els buits poblacionals a Osca o Lleida. Des de Madrid s'han anat desenvolupant importants zones industrials cap a Castella-la Manxa, en funció del notable desenvolupament de les comunicacions. Finalment, en els últims anys ha anat ressorgint la indústria al País Basc, estenent-se en eixos cap a La Rioja i Navarra.

3. Àrees i Eixos en Declivi

   Són Galícia i l'eix cantàbric (sobretot Astúries i Cantàbria), molt especialitzats en indústries madures, amb grans empreses sense diversificació industrial, la qual cosa ha dificultat el crear ocupacions alternatives. Són zones de gran resposta social (per implantació sindical) i un medi ambient molt deteriorat i declivi demogràfic.

4. Àrees d'Industrialització Induïda i Escassa

   Les zones d'industrialització induïda són Aragó, Castella i Lleó i Andalusia, àrees que des dels anys ’60 han comptat amb diverses iniciatives per a la promoció industrial, però que només han aconseguit un cert desenvolupament industrial en llocs molt concrets (Saragossa, Valladolid i Burgos i el triangle Huelva-Cadis-Sevilla), a més d'indústries tradicionals, disperses i petites, tals com agroalimentàries, tèxtil o moble. Les d'escassa industrialització són Extremadura, Balears i Canàries, a més de Castella-la Manxa (si bé aquesta última ja s'ha esmentat com s'està beneficiant de l'expansió de la indústria madrilenya cap a Guadalajara, Toledo i Ciudad Real).