Història i evolució del teatre català i valencià

El teatre català de la postguerra a la renovació

Després de la Guerra Civil, el teatre va ser prohibit i, per tant, no hi havia producció. A partir de la Segona Guerra Mundial, cessa la repressió i, a partir del 1947, començaren les representacions d'obres teatrals en català, tot conreant els models i les formes més tradicionals del repertori de la postguerra.

Josep Maria de Sagarra i el nou cicle social

Apareix de nou Josep Maria de Sagarra, que ja havia representat abans. Proposa noves innovacions en el teatre català que no són ben rebudes per la gent conservadora; també innova en la temàtica. En el 1954 escriu una obra en la qual té un gran èxit, en canvia la forma i comença un nou cicle de caire social: crítica al catolicisme, l'església social, etc.

Als anys 1954-55 hi hagué una crisi universitària i manifestacions estudiantils; el règim s'obrí i es generà un moviment més intel·lectual. A la seua mort, es crea el premi de teatre que duu el seu nom.

L'eclosió del teatre independent

Al final dels 50, comença el moviment i es creen dues associacions: l'Agrupació Dramàtica de Barcelona i l'Escola d'Art Dramàtic Adrià Gual. Aquestes fan canviar tot el teatre i, en els anys 60, apareixen personatges com Ricard Salvat i Maria Aurèlia Capmany, que llancen el teatre cap a una total renovació. Ja no hi ha decorats fixos, sinó que els decorats són mòbils. L'autor ja no és l'únic element important; ho són els autors i els actors en conjunt. Es crea el teatre independent, que actua en espais alternatius.

• Els Joglars: Seguien el moviment europeu i representen obres escrites per ells mateixos. Tingueren molt d'èxit; va ser una revolució contra el franquisme per fer obres que denunciaven la situació del règim.
• Els Comediants: Muntaren l'espectacle de les Olimpíades del 92. No utilitzen escenaris convencionals, l'escenari és al carrer, sempre amb un missatge, i l'actuació no és parlada sinó cantada.
• Teatre Lliure: El 1976 apareix el Teatre Lliure, una cooperativa formada per un grup de professionals arribats de diversos col·lectius del teatre independent, amb un repertori universal.

El teatre al País Valencià: Rodolf Sirera i Manuel Molins

Al País Valencià, a finals dels 60, el moviment arriba de la mà de tres persones, entre elles els germans Sirera. L'accés dels Sirera als escenaris va tenir lloc en el context del Centre Experimental de Teatre de València l'any 1970. Al cap del temps, aparegueren dos grups en el mateix centre: Carnestoltes i El Rogle.

Van intervenir en el Manifest del Teatre Valencià, on es reivindicava la necessitat d'un teatre actual que tinguera present la lectura històrica de la tradició i la incorporació d'autors clàssics i contemporanis.

L'obra de Rodolf Sirera

El teatre de Rodolf Sirera s'ha caracteritzat per una recerca formal molt pronunciada i per la incorporació d'elements i recursos expressius provinents dels mitjans de comunicació i d'altres tradicions teatrals. Sirera ha demostrat un interès constant per la reflexió sobre el teatre. És el cas de Plany, muntat sobre una estructura musical, una biografia imaginària des de doble perspectiva. El verí del teatre és una reflexió sobre les relacions de poder entre els éssers humans, els límits de les convencions en l'art i en la vida, i la moralitat de l'actuació humana.

L'avantguarda de Manuel Molins

Manuel Molins, als anys 70, forma el grup independent Grup 49; ell n'és l'autor i el director, i és el perfil més avantguardista. En les seues propostes no hi ha un espai escènic tradicional ni decorats. És un teatre amb un fort component social. La seua última obra és Helena.