Història i Evolució del Teatre Català Postguerra

El Teatre Català Durant la Postguerra i el Franquisme

Com a introducció, cal assenyalar que durant la postguerra, la dictadura controlava totalment l’activitat teatral i imposà el teatre en castellà. També es van prohibir les traduccions d’obres estrangeres. No obstant això, durant els anys 50 i 60 el franquisme començà a autoritzar algunes obres en la nostra llengua, que hagueren de patir la censura prèvia i la limitació de publicitat en premsa i ràdio. Malgrat els entrebancs, es va produir una certa recuperació del teatre a Barcelona on es representa Salvador Espriu, Primera història d’Esther i altres autors coetanis. Tanmateix, a València es viu una situació de diglòssia: teatre culte en castellà i teatre humorístic i popular en valencià; el sainet era l’estrella. Cal destacar La cotorra del mercat i El tio Estraperlo. Durant els 60, en els cercles universitaris es comença a fer un nou teatre independent que buscava un públic amb cert nivell cultural. Aquest teatre seguia els nous corrents europeus: el teatre avantguardista, el surrealista, l’absurd. Cal destacar autors com Joan Oliver, Joan Brossa i Manuel de Pedrolo. En els 70 apareixen grups que ofereixen espectacles amb noves tècniques dramàtiques com el mim o la provocació. Les companyies teatrals que podem destacar són: Els Joglars, dirigits per Albert Boadella, que en aquesta època fan teatre èpic de bandolers; Els Comediants, que representen teatre al carrer; Dagoll Dagom i La Fura dels Baus, que porten a terme poderoses i agressives imatges plàstiques. Quant als autors, els dramaturgs més importants són: Benet i Jornet, Jordi Teixidor i Rodolf Sirera.

L'Obra de Manuel de Pedrolo

L’obra de Manuel de Pedrolo és una de les més extenses i variades de la literatura contemporània. Amb més d’un centenar de títols publicats, Pedrolo ha cultivat pràcticament tots els gèneres literaris i ha treballat una gran multiplicitat de temes i tècniques. Entre 1958 i 1963 va escriure un total de tretze obres teatrals centrades en la temàtica de l’autenticitat, el sentit de l’existència i la llibertat, analitzada des de diferents angles, i amb coincidències tècniques, formals i estilístiques que permeten relacionar-les amb l’anomenat teatre de l’absurd. En Cruma, Pedrolo va plantejar l’autenticitat de l’home des de premisses heideggerianes, segons les quals com més autèntic és l’home, més incapaç es mostra de comunicar-se amb el món exterior. En Homes i No, va tractar la rebel·lió d’una parella jove contra el conformisme heretat, i en peces com Situació bis, Darrera versió per ara o L’ús de la matèria va reflexionar sobre la llibertat des d’una òptica més genuïnament política i social. Sorgit de la necessitat d’exposar una situació col·lectiva de repressió, el teatre de Pedrolo, per tal de burlar-se de la censura franquista, despulla el diàleg de qualsevol referència que permeti localitzar-ne l’acció: les seves peces no tenen ni geografia ni història i defugen la reproducció anecdòtica de la realitat; els personatges són símbols o encarnen actituds que l’autor enfronta a situacions límit, des d’un plantejament existencialista. Més que no el qualificatiu de l’absurd, Pedrolo reivindicava per a la seva obra el de teatre de l’abstracte.

El Teatre Català Contemporani

Per a Francesc Massip, els actuals autors, conscients que el teatre és un espectacle global, no es limiten a escriure textos, sinó que els dirigeixen i/o fins i tot fan d’intèrprets. Massip distingeix cinc tipus de teatre:

• En primer lloc, el dels dramaturgs que recorren a la ironia i la comicitat a l’hora d’enfrontar les desgràcies que porta la vida, com el de Sergi Belbel.
• En segon lloc, el teatre que ofereix tantes expectatives que desconcerta l’espectador, com el que fa Lluïsa Cunillé.
• En tercer lloc, un teatre compromès amb la realitat des d’una “òptica reflexiva i gens trivial”, com el de Toni Cabré o Manel Dueso.
• En quart lloc, un teatre comercial, fàcil però ben construït, destinat a la televisió, com el de Carles Arbeloa o Paco Mir.
• I finalment, un teatre provocador, que connecta amb l’esperit de les avantguardes “clàssiques” amb una agressivitat que recorda els futuristes, que barreja ficció i realitat de manera ben hàbil, com el de Roger Bernat.

Nous Espais i Mitjans Expressius

A banda d’això, cal destacar aspectes com la investigació de nous espais escènics, ja que les companyies de teatre actuals improvisen espais i sovint representen les obres al carrer o en espais insospitats, i la barreja de mitjans expressius. Tot és vàlid en l’expressió teatral: el mim, el circ i la projecció cinematogràfica de l’obra sobre una pantalla amb actors que de sobte la travessen.