Història i evolució del teatre català contemporani

El teatre català durant el franquisme

El teatre és el gènere que més patirà la victòria franquista. Fins al 1946, després de la Segona Guerra Mundial, la censura no va autoritzar representacions que no fossin en castellà. A partir d'aquesta data, el franquisme començà a autoritzar algunes obres en la nostra llengua; va donar permisos restringits a obres d’autors del segle XIX i a autors afins al règim. A partir dels anys 50 s’evidencia una evolució en el panorama creatiu teatral, en el qual es poden distingir diferents etapes:

• El melodrama: és un teatre maniqueista que distingeix entre personatges bons i dolents, i els oposa sense matisos. L’autor més representatiu és J. M. de Sagarra.
• El teatre èpic: recuperà els grans clàssics com Shakespeare i on destaquen autors com Salvador Espriu, Manuel de Pedrolo o Joan Oliver.
• El teatre independent: sorgeix a finals dels anys 50 amb la crisi teatral que va fer tancar molts teatres. Aquesta situació li dona origen, amb un públic reduït, universitari i amb obres més intel·lectualitzades.

També cal destacar que durant els anys 70 coincideixen dos corrents: el realisme (on el document històric és usat per elaborar el text) i la sàtira (on es lluita per la llibertat d'expressió).

L'obra dramàtica de Manuel de Pedrolo

Manuel de Pedrolo va escriure peces teatrals amb coincidències que permeten relacionar-les amb el teatre de l’absurd i amb l’existencialisme. L’autor assumeix un compromís com a intel·lectual per conscienciar els ciutadans i, per tal d’eludir la censura franquista, despulla el diàleg de qualsevol referència.

Podem assenyalar tres etapes en la seva producció teatral:

1. Teatre simbòlic: on a Els hereus de la cadira s’interroga sobre la solidaritat humana, la recerca de coneixement, la mort i la transcendència.
2. Teatre abstracte: on destaca l’obra Homes i No, que se centra al voltant dels tabús personals i socials.
3. Teatre verista: on és més fàcil entendre la denúncia directa contra la justícia. A Acompanyo qualsevol cos planteja el tema de l’engany de la mala consciència.

El teatre de M. de Pedrolo és pessimista, ja que els seus personatges habiten un món tancat que els separa de l’espai exterior. Els temes de la solitud i la comunicació, el sentit de l’existència i, sobretot, de la llibertat, articulen la seva obra dramàtica.

El teatre actual i les noves tendències

El teatre actual coneix dos tipus de representació: el teatre no verbal (un teatre on es privilegia l’espectacle visual i sonor) i el teatre verbal. Els trets més rellevants són:

• La investigació de nous espais escènics: les companyies teatrals improvisen espais i sovint representen les obres al carrer. Per exemple, La Cubana comença la seva obra fora del recinte teatral.
• El rebuig del teatre escrit a priori: rebutjant així la figura de l’autor real.
• La importància de la figura del director escènic: ell és qui decideix els detalls de tot allò que s’ha de representar. Destaca, per exemple, Josep Maria Flotats en la Companyia Flotats.
• L'ampliació de la visió occidental del teatre: ja que ha augmentat l'interès per noves formes teatrals africanes i orientals, més rituals i simbòliques (destaca l’obra El Mikado).
• La barreja de mitjans expressius: desencadenada per la combinació de les noves tecnologies amb tècniques antigues.
• La participació activa dels actors i espectadors.

Entre els autors actuals més destacats trobem Sergi Belbel, Rodolf Sirera i Manuel Molins.