Història i evolució del llatí: períodes, influències i mites

Períodes del llatí

Llatí arcaic s. II aC
Llatí clàssic s. I aC – I dC
Llatí postclàssic s. I–II dC
Llatí tardà s. III–VII dC
Llatí medieval s. VIII–XIV dC
Llatí humanista s. XV dC
Neollatí s. XXI dC

Llatí culte: forma literària o escrita, utilitzada per escriptors i mestres; estricta en les normes gramaticals i amb poc canvi al llarg de l'existència.
Llatí coloquial (llatí vulgar): forma parlada, prescindia sovint d'algunes normes gramaticals; era espontània, innovadora i evolucionava ràpidament. D'aquí van sorgir les llengües romàniques.

Origen i primeres comunitats

Origen: 753 aC, península Itàlica, regió del Laci. Bona posició estratègica al centre de la península, prop del riu Tíber. Els primers habitants practicaven l'agricultura i la ramaderia. Vivien en cabanes als set turons, separats per zones pantanoses.

Monarquia (753 aC – 509 aC)

Període fundacional: formulació de les primeres lleis i establiment d'estructures per al bon funcionament i la convivència dels habitants.

República (509 aC – 27 aC)

Després d'establir la República, Roma va conquistar primer el centre de la península, després el nord i va sotmetre la regió d'Etrúria. També va conquerir el sud i la Magna Grècia, inclosa la rica i important ciutat de Tàrent.

Domini mediterrani i guerres púniques

Domini al Mediterrani: Cartago era una ciutat al nord d'Àfrica (actual Tunísia) amb un poder militar destacat. L'enfrontament entre Roma i Cartago era gairebé inevitable.

Guerres Púniques

• Primera guerra: Roma s'apodera de Sicília, Sardenya i Còrsega.
• Segona guerra: Roma s'apodera de la península Ibèrica.
• Tercera guerra: destrucció de Cartago i conquesta de la part nord d'Àfrica.

En cada zona conquerida hi havia un magistrat especial amb funcions polítiques, administratives i militars. Aquest magistrat, normalment amb experiència prèvia en càrrecs, seguia les ordres dels governants de Roma, recaptava impostos i procurava mantenir la província pacificada.

Administració provincial i expansió

Durant la República, el territori romà va experimentar el seu creixement més gran. Cada territori conquerit passava a ser una província romana, rebia un nom i mantenia el vincle amb Roma.

Expansió durant l'Imperi (27 aC – 476 dC)

L'expansió imperial s'inicia amb l'emperador August, que va treballar per fer més eficaç el govern d'un territori cada cop més extens. Els seus successors van ampliar el territori fins al centre i al nord de l'actual Europa, i fins a les riberes dels rius Tigris i Eufrates i la regió de Mesopotàmia. Les conquestes es van aturar en gran mesura en l'època de l'emperador Trajà.

Per protegir les fronteres es van establir límits militars (limes):

• Limes germànic entre els rius Rin i Danubi.
• Les muralles d'Hadrià i d'Antoní van separar la Bretanya romana de l'Escòcia no romanitzada.
• A l'orient el limes protegia Síria i Àrabia dels perills dels grups nòmades del desert.
• A l'Àfrica, el limes s'adaptava segons els adversaris i la geografia.

Divisió de l'Imperi Romà

Dioclecià (regnat 284–305 dC) va reorganitzar l'Imperi i va traslladar la residència imperial a diverses capitals, creant un sistema tetràrquic amb capitals com Nicomèdia i Sirmium, i també amb presència a Milà i Trèveris.

Constantí va traslladar la principal seu imperial a Constantinoble (l'actual Istanbul). Les diferències entre les parts d'Orient i Occident es van anar accentuant i, amb l'emperador Teodosi, la divisió es va fer efectiva: en morir, Teodosi va dividir l'imperi entre els seus dos fills; Arcadi va governar Orient i Honori Occident.

Substrat, superestrat i adstrat

Substrat: influència de les llengües preromanes (les que hi havia a l'actual Catalunya abans de l'arribada dels romans). En aquesta zona hi vivien els ibers, els celtes i pobles d'origen basc.

Superestrat: influència d'una llengua sobre una altra sense substituir-la; en el cas del llatí, es pot parlar d'influències germàniques i àrabs en períodes posteriors.

Adstrat: influència mútua entre dues o més llengües per proximitat o per raons polítiques o comercials. Per exemple, la catalana ha estat influïda pel castellà; avui també rep influències de l'anglès, el francès i l'italià.

Categories lèxiques derivades del llatí

• Mots patrimonials: arribats per transmissió oral; la paraula es va alterar amb la parla i sovint no s'assembla gaire a la forma original.
• Cultismes: arriben directament de fonts escrites i gairebé no han presentat canvis respecte a la forma original.
• Semicultismes: presenten una evolució fonètica parcial; sovint coexisteixen la forma patrimonial i una forma culta o semiculta; aquestes parelles s'anomenen doblets o al·lòtrops.
• Neologismes: paraules de nova creació per designar idees o conceptes nous.

Mites i relats relacionats amb Venus

Naixement de Venus

Venus va néixer de l'escuma del mar quan els genitals d'Urà (el cel) van ser tallats i llançats al mar pel seu fill Cronos (Saturn). D'aquesta escuma va sorgir la deessa de l'amor.

Venus i Mart

Venus es va casar amb Vulcà (Vulcà), déu del foc; ell era lleig, coix i brut. Venus desitjava Mart, déu de la guerra, alt i ben plantat.

Venus i Cupido

De Venus (i en algunes versions de la seva unió amb Mart) va néixer Cupido, un nen amb ales que llançava dos tipus de fletxes: unes despertaven l'amor i altres provocaven rebuig.

Psique i Cupido

Cupido es va enamorar de Psique. Ella era la filla petita de tres germanes i era la més bella. La deesa ofesa (Venus) va demanar que la castigessin i que cap home s'hi acostés. Psique va ser abandonada en una muntanya abrupta perquè un monstre se l'endugués. Quan va despertar, va trobar un palau reial i, cada nit, un marit invisible la visitava i la feia feliç. Les seves germanes la van convèncer perquè descobrís qui era el marit; una nit Psique va prendre una llàntia i el va veure, però una gota d'oli va caure sobre el déu i ell va sortir volant. Psique el va buscar fins que va arribar a Venus, que li va imposar feines dures. Júpiter, veient l'amor mutu, va fer que la noia esdevingués immortal.

Venus i Adonis

Júpiter va decidir que Adonis passaria un terç de l'any amb Venus, un altre amb Prosèrpina i el restant amb qui volgués. Ares, que estimava Venus, va enviar un porc senglar per atacar Adonis. La sang d'Adonis es va convertir en la primera flor de la primavera, l'anèmona.

Les tres gràcies

Les Tres Gràcies són divinitats filles de Júpiter que solien acompanyar Venus. Personificaven la bellesa, la tendresa i l'amistat, però van tenir poca importància relativa en alguns cicles mitològics.