Història i Evolució del Llatí: Etapes i Registres Lingüístics

Etapes i registres de la llengua llatina

Atès que el llatí fou una llengua parlada i escrita durant un gran període de temps (des del segle VI aC, època a la qual pertanyen els primers testimonis escrits, fins al segle VIII dC, en què apareixen les llengües romàniques, i encara posteriorment en l'àmbit culte) i que fou emprada per parlants de procedència geogràfica, social i cultural molt diversa i en àmbits molt diferents, es poden fer dos tipus de classificació de la llengua llatina: una des del punt de vista cronològic, tot remarcant les diferents etapes de la llengua, i una altra prenent com a referència la classe social dels parlants i l'àmbit d'ús, és a dir, els registres de la llengua.

Etapes del llatí

El llatí arcaic (VI aC - II aC)

Etapa de formació del llatí, que inclou els primers testimonis escrits en aquesta llengua, generalment inscripcions en objectes de la vida quotidiana, i també els primers textos literaris amb autors com: Livi Andrònic, que va ser el primer escriptor en llatí; Cató; Plaute; i Terenci. Aquest llatí es caracteritzava perquè rebia les influències de la llengua etrusca i grega.

El llatí clàssic (I aC - I dC)

Etapa de plena maduresa del llatí, que esdevé la llengua oficial de l'Imperi Romà. És també el període de màxima esplendor de la literatura llatina amb autors tan importants com Cèsar, Ciceró, Virgili, Ovidi i Horaci. Aquest llatí es caracteritza perquè segueix estrictament unes normes gramaticals rígides.

El llatí postclàssic (I dC - II dC)

Etapa barroca del llatí amb una llengua plena d'arcaismes, trets populars, etc. Utilitzada per escriptors com: Tàcit, Sèneca, Marcial, Petroni, Lucà i Suetoni, que marquen el final de la gran literatura llatina.

El llatí tardà (III - VII dC)

Etapa del llatí que va des del final de la gran època de la literatura llatina fins al moment en què el llatí, com a resultat d'una progressiva fragmentació lingüística, és substituït per les llengües romàniques en l'àmbit parlat. Aquest llatí es caracteritza per la influència de la llengua popular en la llengua escrita.

El llatí medieval (s. VIII-XIV)

Etapa en què el llatí esdevé una llengua escrita utilitzada només en l'àmbit de la cultura. Es tracta d'un llatí que, tot i pretendre seguir el llatí clàssic, innova molts elements lingüístics de les llengües romàniques que eren les emprades per la majoria de la població en l'àmbit oral.

El llatí humanístic (XV-XIV)

Etapa en què es pretén restablir l'ús del llatí tant en l'àmbit parlat com escrit, amb la intenció de recuperar la puresa i perfecció pròpies de la llengua emprada pels autors llatins de l'època clàssica.

El neollatí (XX-XXI)

Etapa en què es pretén rellançar el llatí com a llengua viva de comunicació entre els pobles. En aquest sentit, i en un intent de modernitzar la llengua dels antics romans per acostar-la a la realitat del s. XXI, l'Associació de Llatinistes del Vaticà, on el llatí és la llengua oficial, ha confeccionat un diccionari amb 15.000 noves paraules del món actual traduïdes a la mare de totes les llengües romàniques.

Registres del llatí

El llatí culte

És el llatí oficial que utilitzen els escriptors en les seves obres literàries i els funcionaris de l'administració en els seus documents. Es caracteritza perquè segueix estrictament totes les normes gramaticals i perquè no va patir gaires alteracions ni variacions al llarg de la seva existència.

El llatí vulgar i col·loquial

Modalitat de llatí emprada en l'àmbit parlat per la gent del carrer. Es caracteritza per no seguir d'una manera estricta les normes gramaticals i per ser una llengua viva, espontània, que contínuament innova i que va evolucionar ràpidament. D'aquesta contínua evolució popular del llatí vulgar van sorgir les diverses llengües romàniques.