Història i evolució del jazz: orígens, estils i característiques

Origen i Antecedents del Jazz

Blues: La Base del Jazz

El blues és una forma musical que sorgeix a finals del segle XIX. És una de les principals fonts que van contribuir al naixement del jazz i, posteriorment, també del rock and roll. Són cançons cantades pels afroamericans i deriven evolutivament de les work songs.

En aquest cant, l'esclau expressava la tristesa de la seva situació, acceptant amb resignació el seu destí. El clima del blues és lent, trist, tens i amb una certa dosi d’ironia.

Eren peces per ser interpretades al principi com a solista, però aviat es van acompanyar amb:

• L'harmònica
• La guitarra
• El piano

Work Songs: Cants de Treball dels Esclaus

Eren cançons que els esclaus afroamericans cantaven mentre treballaven. Els esclaus feien aquests cants:

• Als camps de cotó i de sucre durant la recol·lecció.
• En els treballs per a la construcció de les vies del tren i carreteres.
• Als camps de treballs forçats dels penitenciaris.

La línia melòdica d'aquests cants tenia caràcter trist i melancòlic, però rítmic. Es cantava independentment del ritme, que es marcava amb les eines de treball. El ritme de la feina els servia de base i s’acompanyaven del so de les eines.

S'utilitzava com a forma l'estil responsorial (call and response), on un treballador començava i els altres responien coralment amb murmuris, crits o repetint els mateixos versos.

Espirituals i Gospel Songs

Els espirituals són cançons de tema religiós que les comunitats afroamericanes cantaven a les esglésies en les seves celebracions litúrgiques. Aquestes comunitats van acceptar fàcilment el cristianisme, integrant-se en les esglésies protestants, ja que això els permetia lloar Déu amb més llibertat i seguint la seva pròpia inspiració.

Cantaven els cants religiosos seguint el seu estil habitual, amb accentuacions rítmiques, afegint percussions de palmes en les celebracions i transformant la melodia.

Posteriorment, es començaren a fer versions polifòniques i amb solistes en què s'establia un diàleg musical entre el predicador i tots els assistents (call and response) que elevava progressivament el to i el ritme. En aquestes celebracions litúrgiques s'arribava a graus d'autèntic èxtasi i exaltació.

Els Gospel Songs es consideren una evolució dels cants espirituals afroamericans, amb una temàtica més optimista i amb un caràcter més alegre i extravertit. La paraula gospel prové de God spell (Evangeli).

Ragtime: Música Sincopada per a Piano

El ragtime és una música composta essencialment per al piano, sense improvisació, que té elements de la música romàntica per a piano del segle XIX, de les marxes (desfilades festives i militars) i de la polca.

Tot i que té moltes característiques del jazz, com la utilització constant de síncopes i l'ús del model de call and response, no es considera pròpiament jazz, precisament per aquesta falta d'improvisació. Tot i això, moltes de les seves melodies han servit més tard per improvisar-hi jazz.

Evolució Històrica dels Estils de Jazz

Estil Nova Orleans (c. 1910)

La manera de tocar i la composició instrumental de les primeres bandes de música afroamericanes determinen el que s'anomena Estil Nova Orleans.

Característiques principals:

• Ritme sincopat.
• Instruments melòdics i rítmics.
• Improvisacions col·lectives.

Autors destacats:

• Louis Armstrong
• Joe King Oliver

Jazz de Chicago (c. 1920)

Aquest estil es caracteritza per conjunts de 6 a 9 músics.

Formació instrumental:

• Secció rítmica: Piano, banjo o guitarra, tuba o contrabaix i bateria.
• Secció melòdica: Trompeta, clarinet, trombó i, per primera vegada, incorporació del saxòfon.

Trets estilístics:

• Improvisació individual: Predomini dels solistes per damunt del conjunt en les improvisacions.
• Quan hi ha diverses línies melòdiques, acostumen a anar paral·leles.
• Pulsació rítmica en els temps febles (es desplacen cap al 2n i 4t temps, sobretot a la bateria).

Swing i les Big Bands (c. 1930)

El swing és un ritme binari, constant i ballable, que utilitza l'estil riff (frases de pregunta-resposta dins de l'orquestra). És l'estil utilitzat per les Big Bands, la formació més gran i complexa del jazz que marcarà una època.

Característiques de les Big Bands:

• Conjunts de 12 a 16 músics amb una gran importància dels solistes en contrast amb el conjunt.
• Secció rítmica: Piano, guitarra, tuba o contrabaix i bateria (s'incorpora el charleston).
• Secció melòdica: Dues seccions de vent-metall (trompetes i trombons) i una secció de vent-fusta (saxofons alts, saxofons tenors i clarinets). Els instrumentistes es posen drets quan han de fer solos.
• Melodies molt més elaborades.
• Pulsació rítmica marcada en 4 temps. El bombo marca els 4 temps, però el 2n i el 4t s’accentuen amb un ritme especial (treset de negra i corxera).
• Necessitat d’arranjaments per orquestra: es guanya en complexitat orquestral i es perd en espontaneïtat i improvisació.

Arranjadors i Autors destacats:

• Duke Ellington
• Glenn Miller (aconsegueix una sonoritat especial amb la seva Big Band amb una música més comercial)
• Benny Goodman
• Count Basie

Be-Bop: La Primera Revolució del Jazz (c. 1940)

El be-bop va ser la primera gran revolució estilística que va viure el jazz, i fins avui, la que majors conseqüències ha tingut. La crisi que segueix a la Segona Guerra Mundial (1939-1945) fa que les grans orquestres (Big Bands) desapareguin i es formin grups més reduïts: els combos.

El be-bop sorgeix com un rebuig del comercial swing, buscant noves sonoritats i harmonies (utilitzant acords mai usats fins llavors), la qual cosa suposa una ruptura amb els atributs que fins llavors havien definit el jazz. Sorgeix també com a protesta dels músics afroamericans contra els blancs, intentant tornar una mica a l'essència del jazz.

Característiques del Be-Bop:

1. La bateria deixa de banda la regularitat de fons i es converteix en un instrument autònom dins del conjunt. Això fa que el be-bop sigui només per escoltar i no per ballar.
2. Els instruments toquen les frases a una velocitat tan ràpida que s’elimina qualsevol comparació amb la veu negra. Gran habilitat tècnica dels intèrprets.
3. L'interval de 5a disminuïda descendent és el més popular d’aquesta època i caracteritza harmònicament aquest estil.
4. Improvisacions emmarcades pel tema principal, presentat a l’uníson a l’inici i final de la peça, generalment tocat per trompeta i saxòfon.
5. L’harmonia i els ritmes del be-bop són més complexos i la seva interpretació requereix més virtuosisme per part de l’intèrpret i més esforç intel·lectual per part de l’oient.
6. El piano té una faceta més percutiva.

Cool Jazz i Hard Bop (c. 1950)

Cool Jazz: Sobrietat i Relaxació

Apareix cap al 1950 i el practicaran els seguidors de Dizzy Gillespie. Havia de ser una música fresca, gens apassionada o emotiva i amb una pulsació mecànica. El representant més significatiu és Miles Davis.

• Estil sobri, autolimitat, lleuger, relaxat i, a vegades, cerebral.
• Sonoritats més lleus i tènues.
• S'imprimeix una atmosfera fresca (cool).

Representants: Miles Davis, Lennie Tristano (pianista cec), Stan Getz.

Hard Bop: Retorn a l'Essència Afroamericana

Apareix com a reacció a la degradació dels dos estils anteriors. És un retorn a les formes del be-bop inicial, però de forma més agressiva. És una repetició històrica de l’enfrontament entre afroamericans i blancs.

• S’inspira en valors més autèntics de la cultura afroamericana.
• Desapareix l’atmosfera cool i s’utilitzen les escales del gospel, el blues i altres típiques dels afroamericans.

El conjunt més representatiu és el dels Jazz Messengers, organitzat pel bateria Art Blakey (1954).

Free Jazz o Nova Onada (c. 1960)

També anomenat Nova Onada, eleva al punt màxim la llibertat dels músics per improvisar, fugint de la tonalitat i tornant als inicis en què els músics tocaven de forma espontània.

Característiques:

• Improvisacions contínues sobre pocs elements bàsics.
• Es prescindeix d’enllaços harmònics, disciplines i restriccions musicals. L’intèrpret toca el que desitja en cada moment.
• No hi ha un model rítmic fix, atonalitat, tot val.
• El Free Jazz és també l’expressió més radical dels moviments dels afroamericans en lluita per la consecució dels drets civils.

Líder del moviment: Ornette Coleman.

Jazz Fusion i Estils Contemporanis (c. 1970)

El Jazz Fusion barreja el jazz amb altres gèneres musicals:

• Jazz Rock: Estil musical que junta el jazz i el rock.
• Smooth Jazz: És funk més cool jazz.
• Jazz Llatí: Percussió llatina més jazz.
• Acid Jazz: Funk, hip hop més dance i jazz.

Instruments i Característiques Clau

Instruments Típics del Jazz

Instruments rítmics:

• Banjo
• Bateria
• Piano
• Contrabaix

Instruments melòdics:

• Trompeta
• Trombó
• Clarinet
• Saxòfon

Característiques Essencials del Jazz

• Ritme sincopat
• Improvisació