Història d'Espanya: De la Restauració a la II República

Manifest de Sandhurst (1 de desembre de 1874)

El text és de caràcter polític i programàtic, ja que es tracta d’un manifest dirigit a la nació espanyola en què es defineixen els principis que han de regir la restauració monàrquica. És una font primària, redactada pel futur rei Alfons XII i publicada l’1 de desembre de 1874, en el context del final del Sexenni Democràtic (1868-1874). El document s’emmarca en un període d’inestabilitat política marcat pel regnat d’Amadeu I, la Primera República i els conflictes socials i militars. El manifest, redactat per Cánovas del Castillo, constitueix el programa polític que legitima la restauració borbònica i prepara el retorn de la monarquia amb el suport dels sectors conservadors.

Constitució de 1876

Es tracta d’un text jurídic i normatiu, ja que és una constitució promulgada oficialment per Alfons XII amb l’acord de les Corts. És una font primària, aprovada l’any 1876, en els primers moments de la Restauració borbònica. El context històric és la consolidació del nou règim dissenyat per Cánovas del Castillo després del cop de Martínez Campos (1874). Aquesta constitució estableix les bases legals del sistema polític de la Restauració, caracteritzat per una monarquia constitucional, el bipartidisme i un sistema parlamentari que pretenia garantir l’estabilitat institucional després dels anys convulsos del Sexenni.

Valentí Almirall: "España tal cual es" (1886)

El text és de caràcter polític i crític, extret d’una obra publicada l’any 1886 per Valentí Almirall, polític i intel·lectual catalanista. És una font primària de tipus assagístic, en què l’autor analitza i denuncia el funcionament real del sistema polític de la Restauració. El text s’emmarca en el període de consolidació del règim canovista, caracteritzat pel torn de partits i el control electoral mitjançant el caciquisme. Reflecteix la visió crítica dels sectors republicans i catalanistes davant la manca d’autèntica democràcia i la manipulació del sufragi.

Ultimàtum Nord-americà a Espanya (1898)

El text és de caràcter polític i diplomàtic, ja que recull una resolució oficial del Congrés dels Estats Units adreçada al govern espanyol. És una font primària, datada el 1898, en el context de la guerra hispano-nord-americana. S’emmarca en la crisi colonial de finals del segle XIX, quan Espanya mantenia les darreres colònies d’ultramar, especialment Cuba, en plena guerra d’independència. Aquest document reflecteix la intervenció nord-americana en el conflicte i constitueix el precedent immediat de la pèrdua de les colònies i del Desastre del 98.

Acord de l’Assemblea de Parlamentaris (1917)

El text és de caràcter polític i reivindicatiu, ja que recull els acords adoptats per l’Assemblea de Parlamentaris reunida a Barcelona el 1917. És una font primària situada en el context de la crisi política, social i militar de 1917, durant el regnat d’Alfons XIII. Aquesta crisi es produeix en un moment de desgast del sistema de la Restauració, agreujat per l’impacte indirecte de la Primera Guerra Mundial. El document reflecteix les demandes de reforma constitucional i d’autonomia, especialment impulsades per sectors catalanistes i republicans davant la incapacitat del sistema polític.

Decret sobre Mancomunitats (19 de desembre de 1913)

Es tracta d’un text jurídic i administratiu, ja que és un decret aprovat pel govern espanyol que regula la possibilitat de crear mancomunitats provincials. És una font primària, promulgada el 1913 durant el regnat d’Alfons XIII, en el marc del sistema polític de la Restauració. El context històric és l’auge del catalanisme polític i les demandes d’autogovern, especialment impulsades per la Lliga Regionalista. El decret permet la unió voluntària de províncies per a finalitats administratives, fet que farà possible la creació de la Mancomunitat de Catalunya el 1914.

Manifest del Cop d’Estat de Primo de Rivera (1923)

El text és de caràcter polític i justificatiu, ja que es tracta d’un manifest mitjançant el qual el general Miguel Primo de Rivera explica i legitima el cop d’Estat del 13 de setembre de 1923. És una font primària redactada en el mateix moment dels fets, adreçada a la nació espanyola. El document s’emmarca en la crisi final del sistema de la Restauració, caracteritzada per la inestabilitat política, el desprestigi del parlamentarisme, el conflicte social, el problema del Marroc i l’auge del moviment obrer i del catalanisme.

Convocatòria de l’Assemblea Nacional Consultiva (1927)

El text és de caràcter polític i institucional, ja que regula la creació d’un nou òrgan consultiu durant la dictadura de Primo de Rivera. És una font primària, redactada l’any 1927, en plena consolidació del règim dictatorial. El context històric correspon a la segona etapa de la dictadura, coneguda com a Directori Civil (1925-1930), quan Primo de Rivera intenta institucionalitzar el règim i dotar-lo d’una aparença de participació política mitjançant un model corporatiu i autoritari.

Renúncia d’Alfons XIII (1931)

El text és de caràcter polític i personal, ja que constitueix el missatge adreçat al poble espanyol per Alfons XIII el 14 d’abril de 1931, després dels resultats de les eleccions municipals. És una font primària redactada en el moment de la proclamació de la Segona República. El document s’emmarca en la caiguda de la monarquia, profundament desgastada per la seva vinculació amb la dictadura de Primo de Rivera. El text reflecteix el reconeixement implícit del triomf republicà i la decisió del rei d’abandonar el país per evitar un conflicte civil.

Fonaments del Sistema Polític de la Restauració

La Restauració Borbònica fou el període iniciat el 1874 amb el retorn de la dinastia borbònica al tron d’Espanya en la figura d’Alfons XII. El seu objectiu era establir un sistema liberal moderat impulsat per Antonio Cánovas del Castillo. Els elements essencials foren:

• Constitució de 1876: Sobirania compartida entre el rei i les Corts i un Estat centralista.
• Torn pacífic: Alternança pactada entre el Partit Conservador i el Partit Liberal.
• Manipulació electoral: Ús del caciquisme, l’encasellat i el frau per mantenir el control de l’oligarquia.
• Pilars del règim: La Corona i l’exèrcit com a garants de l’estabilitat.

Estatut de Baiona i Constitució de 1812

L’Estatut de Baiona (1808) i la Constitució de Cadis (1812) són dos textos fonamentals però oposats:

• Estatut de Baiona: Carta atorgada imposada per Josep I sota influència napoleònica; mantenia un sistema autoritari amb el poder en mans del monarca.
• Constitució de 1812: Obra de les Corts de Cadis; d’ideologia liberal, establia la sobirania nacional, la divisió de poders i el sufragi masculí indirecte.
• Punt comú: Ambdós textos reconeixien la religió catòlica com l’única oficial de l’Estat.

Intents de Reforma del Sistema (1902-1914)

Entre 1902 i 1914, es va intentar regenerar el sistema per corregir el caciquisme:

• Govern d’Antoni Maura (1907-1909): Conservador, impulsà la Llei d’Administració Local. El seu mandat acabà amb la Setmana Tràgica de 1909 i la repressió posterior.
• Govern de José Canalejas (1910-1912): Liberal, aplicà la Llei del Cadenat i reformes laborals. Fou assassinat el 1912.
• Crisi del regeneracionisme: Eduardo Dato aprovà la Llei de Mancomunitats (1914), però la inestabilitat política va créixer fins a la crisi de 1917.

El Naixement dels Nacionalismes

Els nacionalismes sorgiren com a reacció al centralisme liberal:

• Catalanisme: Des de la Renaixença fins a la fundació de la Lliga Regionalista (1901). Destaca la victòria de Solidaritat Catalana i la creació de la Mancomunitat (1914).
• Nacionalisme basc: Sabino Arana fundà el PNB (1894) defensant els furs, la tradició i la llengua basca.
• Altres regionalismes: Moviments a Galícia, el País Valencià, Andalusia i Mallorca (Centre Regionalista, 1917).

Política Exterior i el Desastre del 98

Espanya perdé les seves darreres colònies d’ultramar en un context d’expansió de les grans potències:

• Cuba i Filipines: Insurreccions independentistes que el govern espanyol no va poder sufocar malgrat la repressió de Weyler.
• Intervenció dels EUA: L’explosió del Maine portà a la guerra i a la derrota total espanyola.
• Pau de París (1898): Espanya perd Cuba, Puerto Rico i Filipines, iniciant una profunda crisi moral i política coneguda com el Desastre del 98.

La Dictadura de Primo de Rivera (1923-1930)

El 13 de setembre de 1923, Miguel Primo de Rivera va fer un cop d’Estat amb el suport d’Alfons XIII. La dictadura es divideix en:

Directori Militar (1923-1925)

• Suspensió de la Constitució i dissolució de les Corts.
• Repressió del moviment obrer i del catalanisme (prohibició del català).
• Èxit militar al Marroc amb el desembarcament d’Alhucemas (1925).

Directori Civil (1925-1930)

• Intent d’institucionalització amb l’Assemblea Nacional Consultiva.
• Política econòmica: Intervencionisme estatal, creació de monopolis (CAMPSA) i grans obres públiques.
• Oposició: Creixement del republicanisme (Aliança Republicana), catalanisme radical (Estat Català) i conflictes universitaris.

La Dictablanda i la Proclamació de la República

Després de la dimissió de Primo de Rivera el 1930, el general Berenguer i posteriorment l’almirall Aznar van intentar retornar a la normalitat constitucional sense èxit. El Pacte de Sant Sebastià va unir l’oposició republicana. Finalment, el 14 d’abril de 1931, es va proclamar la Segona República i Alfons XIII va marxar a l’exili, posant fi al règim de la Restauració.