Història d'Espanya: Dictadures, Franquisme i Antifranquisme

El Franquisme i la Segona Guerra Mundial (1939-1945)

Durant l'inici de la Segona Guerra Mundial, Espanya va declarar oficialment la seva neutralitat el 5 de setembre de 1939. No obstant això, Franco va preparar les forces armades per intervenir al costat d'Alemanya i, eventualment, d'Itàlia. Això incloïa operacions planejades a Gibraltar i a la part francesa del Protectorat del Marroc, així com el bloqueig de les línies marítimes franceses a la Mediterrània i britàniques a l'Atlàntic.

De la Neutralitat a la No-bel·ligerància

Espanya va mantenir una actitud inicial de neutralitat, però després va passar a un estat de no-bel·ligerància, oferint suport logístic i laboral a l'Eix. Aquest suport es va concretar en:

• L'enviament de recursos materials i treballadors.
• La formació de la División Azul, una unitat espanyola que va servir per lluitar contra la URSS.

Després de la derrota del Tercer Reich a la Batalla de Stalingrad i la Batalla de Moscou, Espanya va deixar d'oferir suport i va retornar a l'estat de neutralitat, tot i que continuava proporcionant ajuda als nazis amb l'espionatge.

El Franquisme després de 1945: Supervivència i Reorientació

Després de la derrota d'Alemanya el 1945, el franquisme va haver d'assumir que, per sobreviure, havia de distanciar-se del feixisme i presentar-se com un règim catòlic, conservador i anticomunista. Aquesta nova fase va comportar la marginació del falangisme més radical.

Finalment, la integració d'Espanya dins del bloc internacional es va donar a partir de la Guerra Freda, amb el canvi d'opinió del govern nord-americà i la signatura d'un tractat amb el Vaticà, així com una aliança formal entre els EUA i Espanya. Això va proporcionar reconeixement oficial i una mena d'immunitat al govern espanyol, permetent que Espanya entrés a l'ONU.

La Dictadura de Primo de Rivera (1923-1930)

El Directori Militar (1923-1925)

Alfons XIII va nomenar Primo de Rivera president d'un nou govern, conegut com a Directori, que estava integrat únicament per militars.

Primeres mesures del Directori Militar

Les primeres mesures van ser:

• Declarar l'estat de guerra a tot el país.
• La suspensió de la Constitució.
• La dissolució del Parlament i la il·legalització dels partits polítics i les organitzacions obreres.
• Prohibició de l'ús de símbols catalanistes (bandera i himne) i restricció de l'ús de la llengua catalana a l'àmbit privat.

En un intent de posar fi al caciquisme, el Directori militar va dissoldre els ajuntaments i els va substituir per juntes de vocals designats entre els principals contribuents de la localitat. També va elaborar un nou estatut municipal i un altre de provincial, però a la pràctica, aquests canvis tan sols van comportar substituir uns cacics locals per uns altres de nous, que només havien de retre comptes a les autoritats militars mateixes.

Política d'ordre públic i la Qüestió del Marroc

Per aturar la conflictivitat obrera, el Directori va instaurar una política d'ordre públic molt repressiva, adreçada fonamentalment a la CNT. Es van prohibir les manifestacions i les vagues, i es van perseguir i empresonar els dirigents obrers principals. La repressió va reduir ràpidament els conflictes laborals i va posar fi a la violència social i al pistolerisme.

Conscient de la importància de mantenir el suport de l'exèrcit, Primo de Rivera va intentar resoldre la qüestió del Marroc i el 1925 va intervenir militarment al Rif. Els atacs rifenys, dirigits per Abd el-Krim contra el protectorat francès, van facilitar la col·laboració militar d'Espanya i França, que es va concretar en el desembarcament espanyol a la badia d'Alhucemas, mentre les tropes franceses avançaven pel sud, des de Fes. Aquestes accions militars van significar la derrota d'Abd el-Krim i el final de la guerra del Marroc.

El pretès caràcter regeneracionista del Directori es va concretar en una legislació social:

• Regulació del treball de la dona.
• Promoció de la construcció d'habitatges destinats a famílies obreres.
• Impuls d'una política d'obres públiques per reduir l'atur.

El Directori Civil (1925-1930)

Un cop resolts el problema de l'ordre públic i la qüestió marroquina, al final del 1925 es va establir un Directori civil, presidit per Primo de Rivera i del qual formaven part el ministre d'Hisenda i el ministre de Treball. El general confiava a aprofitar la bona conjuntura econòmica internacional de la dècada del 1920 per reactivar l'economia basant-la en el nacionalisme econòmic i el dirigisme estatal.

Reorganització institucional i control social

El nou Directori va dur a terme una reorganització de les institucions de l'Estat seguint el model corporatiu implantat a Itàlia per Mussolini.

• Es va crear una nova formació política, la Unión Patriótica, sense una ideologia clarament definida, a la qual es van afiliar principalment funcionaris del règim, integrants d'organitzacions catòliques, militars i propietaris rurals. Volia ser l'instrument polític del nou règim, proporcionant-li una base social de suport.
• Per frenar la conflictivitat laboral i controlar el moviment obrer, el 1926 es va fundar el Consell de Treball o Organització Corporativa Nacional, un sindicat vertical que incloïa obrers i empresaris en els anomenats comitès paritaris. Aquesta organització reglamentava els salaris i les condicions de treball, sempre sota el control de l'Estat.

La Reorganització de l’Antifranquisme

A continuació es detallen els principals focus d'oposició al règim franquista en la seva etapa final:

Els Grups d’Oposició Política

El Nacionalisme Basc i la Creació d’ETA

El Nou Moviment Obrer

Protestes Estudiantils i Ciutadanes

Llibertat, Amnistia i Estatut d’Autonomia a Catalunya

A la segona etapa del franquisme, hi va haver un increment de les forces antifranquistes a Catalunya. L'actuació de l'oposició va ser massiva, i la majoria de la societat catalana es regia sota el lema: Llibertat, Amnistia i Estatut d’Autonomia.

Aquest període es va caracteritzar per:

• Pla cultural: Augment de l’ús del català a l’àmbit públic, amb més revistes, entitats, projectes culturals, editorials i discogràfiques.
• Acció reivindicativa: Augment de l’acció reivindicativa dels treballadors, amb vagues a diferents sectors.
• Universitats: Situació d’agitació política continuada.