Història d'Espanya: Dictadura, República i Setmana Tràgica

La Dictadura de Primo de Rivera (1923-1930)

Primo de Rivera, militar d'ideologia regeneracionista, no feixista, es va presentar com un dictador per a una etapa transitòria de només tres mesos. No obstant això, va durar set anys i va presidir dos governs: el Directori Militar i el Directori Civil.

L'oposició a la dictadura va sorgir entre les classes mitjanes urbanes, els estudiants i els intel·lectuals, així com entre els nacionalismes perifèrics (gallec, basc i català).

Causes de la caiguda de Rivera:

• Creixent oposició.
• Disputes amb l'estament militar.
• Crisi econòmica del 1929.

Davant la manca de suport, el 28 de gener de 1930, Primo de Rivera es va exiliar a París. El rei va nomenar el general Dámaso Berenguer com a substitut.

La Segona República: El Bienni Reformista (1931-1933)

Al migdia, Macià proclama la República a Barcelona, incloent-hi la República Catalana. Al vespre, també es proclama a Madrid.

El primer govern de la República va ser un govern de concentració presidit per Alcalá Zamora, que va aplegar totes les forces antimonàrquiques del Pacte de Sant Sebastià:

• Exmonàrquics
• Partits Republicans
• PSOE

Al juny de 1931, es van celebrar eleccions. El govern resultant, presidit per Azaña, va aprovar una nova constitució republicana que va generar malestar entre terratinents, l'exèrcit (per la reforma militar), l'Església (per la reforma religiosa) i els camperols (per la reforma agrària).

El govern republicà socialista, presidit per Manuel Azaña, va emprendre un ambiciós programa de reformes:

• Reforma de l'Exèrcit: Reducció d'efectius i abolició de la Llei de Jurisdiccions. Els militars havien de jurar fidelitat a la República.
• Reforma religiosa: Estat laic. Abolició dels ordes religiosos (jesuïtes) i eliminació dels seus privilegis.
• Reforma de l'educació: Promoció de l'alfabetització i intent d'arribar als pobles.
• Reforma agrària: Confiscació de terres. Jornada laboral de 8 hores. Expropiació de terres no treballades.

La Segona República: El Bienni Negre (1933-1936)

Les reformes fracassen. El poble es mostra en contra ("República Burgesa"). La mala situació econòmica i els problemes estimulen la dreta política: Lerroux, Alcalá Zamora i la CEDA (Gil Robles).

El 1933 hi ha eleccions. Les esquerres es presenten dividides, mentre que la dreta està forta i agrupada. Les dones voten per primera vegada. Les dretes guanyen per un estret marge. Govern de Lerroux.

Es retornen privilegis a l'Església, però la política és feble. Els més conservadors volen més repressió. Ambient bipolaritzat. La CEDA entra al govern. Vagues i revoltes (Casas Viejas, Astúries).

Fortes repressions. S'intenten reprendre les reformes, però no hi ha fons. Corrupció al govern. Lerroux dimiteix. Noves eleccions.

L'esquerra (Front Popular, coalició) i la dreta es reorganitzen.

El 1936, eleccions molt igualades. Guanya el Front Popular per un estret marge. Azaña esdevé President de la República i Casares Quiroga, President del Govern. Es reprèn el programa de reformes del Bienni Reformista.

La Setmana Tràgica (1909)

El 1909, els berbers del Rif van derrotar l'exèrcit espanyol, causant nombroses baixes. El govern va decidir enviar-hi reforços, molts dels quals eren pares de família.

A Barcelona, anarquistes, socialistes i republicans van impulsar un moviment d'oposició a l'enviament de soldats contra la guerra del Marroc. El dilluns 26 de juliol de 1909 es va iniciar una vaga general. El govern va decretar l'estat de guerra; la Guàrdia Civil va disparar contra els manifestants, ferint dones i nens.

Com a conseqüència, es va desencadenar un motí popular en què grups incontrolats van cremar edificis religiosos. L'endemà, Barcelona era plena de barricades; els incendis es van repetir i els enfrontaments van causar les primeres víctimes mortals.

Cap dirigent polític no va voler posar-se al capdavant d'una revolta de caràcter antimilitar i anticlerical que aviat va esdevenir caòtica.

El resultat de la Setmana Tràgica va ser de 87 morts, centenars de ferits i una setantena d'edificis religiosos cremats.

Finalitzada la revolta, les autoritats van desencadenar una repressió arbitrària i dura. Es van tancar centres obrers, publicacions i escoles laiques. Hi va haver detencions, més de 200 dirigents anarquistes i republicans van ser desterrats i cinc persones van ser afusellades després de judicis militars sense garanties, entre ells Francesc Ferrer i Guàrdia, acusat de ser l'inspirador intel·lectual dels fets.

Les discrepàncies entre regionalistes i republicans van posar fi a la Solidaritat Catalana. La repressió va desprestigiar el govern i la monarquia. Els liberals es van sumar a la campanya contra Maura, i tant Segismundo Moret com José Canalejas van unir les seves veus a les de republicans i socialistes per exigir la dimissió del govern. Maura va ser destituït. La col·laboració dels liberals amb els partits d'esquerres va suposar el trencament *de facto* de l'acord, anomenat Pacte del Pardo (1885), entre el Partit Liberal i el Conservador per a l'alternança en el govern.

Les Realitzacions de la Mancomunitat de Catalunya

La Mancomunitat va dur a terme una important obra de coordinació dels serveis existents i en va crear de nous. A desenvolupar aquesta tasca, van col·laborar molts professionals i intel·lectuals d'ideologies diferents. Tot i les limitacions amb què partia, la nova institució va dur a terme importants actuacions encaminades a modernitzar el país i a millorar-ne els serveis públics.

Quant a l'educació, es van crear les Escoles Normals, adreçades a la formació de mestres, i una xarxa de biblioteques populars. Una de les prioritats de la Mancomunitat va ser el foment de la formació professional, que es va plasmar en la creació de l'Escola del Treball i dels estudis científics a la Universitat Industrial.

També es va desenvolupar una important tasca de protecció i divulgació del patrimoni cultural; per això, es van constituir la Junta de Museus i el Servei de Conservació i Catalogació de Monuments.

Cal fer un esment especial de l'Institut d'Estudis Catalans, que havia estat fundat per la Diputació de Barcelona l'any 1907 per fer-se càrrec dels serveis de conservació d'arxius i biblioteques. L'Institut constava de tres seccions: la historicoarqueològica, la de ciències i la filològica; és justament des d'aquesta darrera secció que es va impulsar una de les tasques més importants de normalització de la cultura catalana: la unificació ortogràfica, engegada per Pompeu Fabra.

La Mancomunitat va fomentar l'agricultura i la ramaderia, amb la creació de camps d'experimentació de conreus, granges model, serveis d'assistència tècnica i escoles de tècnics agraris.

També es va dur a terme una important tasca de construcció de carreteres i camins, i va impulsar decisivament l'extensió de la xarxa telefònica i l'electrificació del país.