Història d'Espanya: Carles IV i els Conflictes del Segle XVIII i XIX

Carles IV: El successor de Carles III fou el seu fill, Carles IV (rei entre 1788 i 1808), que tenia la intenció de mantenir el model de Despotisme Il·lustrat.

Arribats a la crisi de l’Antic Règim, l’Espanya dels Borbons va veure’s en mans de Carles IV. El seu regnat va estar marcat per l’esclat de la Revolució francesa. Espanya no es podrà mantenir en una posició neutral davant l’esclat revolucionari i així Carles IV es veurà obligat a escollir entre els imperatius estratègics i les motivacions ideològiques per decantar-se en una aliança amb Anglaterra o França. Carles IV va abandonar la política reformista i amb ella van desaparèixer de l’escena política els ministres il·lustrats. A més, va segellar les fronteres per evitar que penetressin a Espanya les idees progressistes de la França revolucionària. El 1792, Manuel Godoy, un jove militar, va ser nomenat primer ministre per Carles IV. Arran dels fets d’Aranjuez, Godoy és detingut. Carles IV abdica en el seu fill Ferran. A Baiona, Napoleó obliga Ferran a tornar la corona a Carles IV. Napoleó tindria, però, un acord previ de renúncia de Carles, i l’emperador francès es féu amb la corona espanyola que cedí al seu germà Josep. El regnat de Carles IV acaba, per tant, l’any 1808.

La Guerra de Successió (1702 a Europa): L’antiga Corona d’Aragó s’incorpora al bàndol austriacista a partir de 1704. Hi ha dos bàndols: Bàndol borbònic: Format principalment per França i Espanya, es desentén la Corona d’Aragó en considerar invàlid el testament. El conflicte passa a ser, per tant, civil i internacional. Bàndol austriacista: El forma la Corona d’Aragó, Holanda, Anglaterra, Àustria i Portugal, entre d’altres. Com a batalla significativa es pot destacar la d’Almansa, que permetia capgirar el conflicte a favor dels borbònics. Superat l’escut d’Almansa, les tropes de Felip entren al regne de València, on es practica la gran represàlia contra els que s’han resistit a la força borbònica. Les tropes borbòniques acaben amb Aragó i Lleida. Felip no optà pas per la reconciliació, sinó pel càstig als territoris de l’antiga Corona d’Aragó a mesura que eren derrotats. La guerra es pot considerar acabada amb la caiguda de Barcelona, si bé l’illa de Mallorca no fou ocupada fins al 1715. El Decret de Nova Planta per a Catalunya, una altra manera d’entendre la fi de la guerra, fou signat per Felip V el 1716.

La Guerra del Francès (1808-1814): Iniciada amb un alçament popular a Madrid, el 2 de maig de 1808. L’enfrontament entre francesos i espanyols tingué un àmbit militar, amb el seu vessant heroic.

Josep I, el monarca legalment instituït si ens atenem a la decisió de Napoleó, defensava l’exèrcit napoleònic, l’Imperi francès i els espanyols que esperaven una regeneració del país a través de la modernitat liberal. Ferran, l’hereu de Carles IV, que ha semblat la víctima dels errors del pare, passa a ser el “desitjat” per a molts. El prefereixen com a rei els enemics de Napoleó, el poble espanyol, la noblesa i el clergat hispànics, i els liberals no afrancesats. A principis de 1812, Napoleó annexiona el Principat a l’estat francès. Mentrestant, Ferran espera al Castell de Valençay, en qualitat d’exiliat.

Els defensors liberals de “El deseado” s’organitzen políticament a través de Juntes Provincials, coordinades en una Junta Suprema Central. Una majoria liberal redacta a Cadis una Constitució que preveu modernitzar Espanya. És promulgada el 19 de març de 1812 i es dona per fet que Ferran la jurarà quan recuperi oficialment el tron. A finals de 1813, Napoleó opta per abandonar Espanya a la seva sort quan se li compliquen els altres fronts que té oberts. Finalment, el 4 de maig de 1814, Ferran VII promulga un decret en què restableix la Monarquia Absoluta.

Restabliment de l'Antic Règim: Governen Espanya els partidaris de l’Antic Règim, es reprimeixen els liberals, la crisi econòmica augmenta i comença a haver-hi pronunciaments. Fins i tot es restaurà la Inquisició, que havia estat abolida per Josep I. Mentrestant, a l’Amèrica hispana, les Juntes provincials que s’havien creat progressen amb l’acció de líders revolucionaris. Tindrà lloc un procés imparable de declaracions d’independència. A Espanya, la situació interior i les notícies d’Amèrica van portar a una crisi de gran magnitud. I aleshores un dels pronunciaments va tenir èxit. El març de 1820, Ferran VII es va veure obligat a jurar la Constitució de Cadis, en estendre’s un pronunciaments liberal del mes de gener, liderat a Sevilla pel tinent coronel. La crisi econòmica, la desunió entre liberals i la resistència dels partidaris de l’Absolutisme convertiren Espanya en un regne ingovernable. Ferran VII se sentí justificat per demanar la intervenció de la Santa Aliança a finals de 1822. El govern liberal es rendeix. El “Trienni Liberal” es tanca amb l’execució de Riego. Ferran torna a ser un rei absolutista i la Constitució es deroga novament.

La Dècada ominosa: Els darrers 10 anys del regnat de Ferran VII són plens de contradiccions, que el mantenen en una posició de debilitat. A Espanya romanen tropes franceses fins a 1826. Però a França, l’Absolutisme s’ha moderat des de 1820. Hi ha maniobres liberals i aixecaments reialistes. Ferran VII s’acosta als liberals. Per exemple, no restaura oficialment la Inquisició. La situació es complica en no haver-hi una successió clara a Ferran.