La Història d'Espanya (1923-1939): Dictadura, República i Guerra Civil

La Dictadura de Primo de Rivera (1923-1930)

El cop d’estat de Primo de Rivera, amb el suport del rei Alfons XIII, va suposar la creació d’un Directori Militar format per alts càrrecs de l’exèrcit. Aquest fet va comportar:

• La suspensió de la Constitució.
• La dissolució dels ajuntaments.
• La prohibició dels partits polítics.
• La instauració de l’Estat de guerra.

El rei va deixar d’actuar com a monarca constitucional per exercir com a cap d’Estat en una “dictadura amb rei”.

Context Internacional i Influència Feixista

L’Europa dels anys 20 es veia sacsejada per l’ascens dels feixismes a Itàlia, Alemanya, Portugal i Polònia. Primo de Rivera es va inspirar en Mussolini i va mostrar admiració pel seu model, adoptant un estil autoritari, nacionalista i crític amb la democràcia liberal.

Consolidació del Règim i Repressió

L’Estat de guerra decretat el 1923 es va mantenir fins al 1925. El Directori Militar va substituir les autoritats civils per militars i va limitar drets fonamentals com la llibertat de reunió, l’ús del català en actes oficials i fins i tot la presència de banderes no espanyoles. Es va estendre el Sometent a tot Espanya i es va reduir dràsticament la conflictivitat social: van desaparèixer gairebé completament els atemptats i van disminuir les vagues, afavorint el creixement econòmic.

Relació amb les Forces Polítiques

Primo de Rivera va intentar atraure els socialistes, i una part del PSOE va acceptar col·laborar amb la dictadura, entrant al Consell del Treball. En canvi, la CNT fou durament reprimida i forçada a la clandestinitat.

També la Lliga Regionalista va donar suport inicialment al règim, però després el catalanisme fou perseguit: es prohibí l’ús del català en cerimònies, mitjans i símbols com la bandera, es clausuraren entitats i fins i tot el camp del Barça, on es xiulà l’himne espanyol. Aquesta censura va empènyer la resistència catalanista cap a l’activisme cultural.

Oposició Cultural Catalana

Malgrat la repressió política, es va produir una eclosió cultural en català, amb l’aparició de noves editorials com Proa (1928), i un increment notable de publicacions literàries i periodístiques.

Eliminació del Caciquisme i la Unió Patriòtica

Primo de Rivera es va presentar com el “cirurgià de ferro” decidit a eliminar el caciquisme. Tot i substituir els polítics locals per militars i permetre denúncies anònimes de corrupció, molts d’aquests nous funcionaris van acabar sent nous cacics. Es va promulgar l’Estatut Municipal de 1924, però els alcaldes continuaven sent designats pel Govern.

Creació de la Unión Patriótica (Partit Únic)

Per reforçar el règim, es va fundar un partit únic, la Unión Patriótica, que es definia com a monàrquic, tradicional i cristianodemòcrata, però contrari al sufragi universal. Va aglutinar sectors conservadors, catòlics i oportunistes i va difondre les seves idees mitjançant el diari oficial La Nación.

La Societat i l'Economia sota la Dictadura

La població, cansada del caos anterior (caciquisme, pistolerisme, crisi econòmica), va acceptar inicialment el règim amb passivitat. L’època va coincidir amb un augment de la població (creixement del 10,7%) i de l’esperança de vida, fruit de millores en higiene, alimentació i sanitat.

Les ciutats van créixer amb força, especialment Barcelona, que rebia milers d’immigrants anualment. L’Exposició Universal de 1929 va impulsar aquest creixement urbà i va afavorir l’augment de la construcció.

L’economia va viure un període d’estabilitat i creixement moderat: els salaris van pujar i es van popularitzar el consum a crèdit i els grans magatzems. El canvi social es va veure reflectit en el consum de productes nous (ràdios, màquines d’escriure, bicicletes) i també en la moda femenina.

L’Oci i la Cultura de Masses

La ràdio, el teatre, la fotografia, el futbol i sobretot el cinema esdevenen entreteniments de masses. El nombre de sales de cinema es va duplicar en pocs anys. Tot i la censura, la premsa i la producció cultural van tenir una vitalitat notable.

El Directori Civil (1925-1930)

Després d’uns primers anys de govern militar, Primo de Rivera va intentar donar una aparença de normalitat institucional a la dictadura amb la creació del Directori Civil. El seu objectiu era continuar el règim autoritari, però amb una estructura més civil i, aparentment, més participativa.

L’Assemblea Nacional Consultiva

Un dels instruments més destacats d’aquest període fou l’Assemblea Nacional Consultiva. El 13 de setembre de 1926, Primo de Rivera va convocar un plebiscit informal per justificar davant del rei i la població la creació d’aquesta assemblea, la qual no tindria funcions legislatives, sinó només de consulta i assessorament. Tot i la resistència inicial del rei, finalment el 1927 va acceptar la seva formació.

Aquesta assemblea, formada el 1928 amb uns 400 membres, estava majoritàriament composta per persones escollides pel règim, sense sufragi lliure. Els socialistes van rebutjar participar-hi per manca de legitimitat, malgrat que més endavant se'ls oferí que els seus membres fossin designats per la UGT.

Política Econòmica i Intervencionisme Estatal

La dictadura va basar gran part de la seva propaganda en els èxits econòmics, en sintonia amb el creixement europeu dels anys vint. L’Estat va augmentar la seva intervenció en l’economia a través de la creació d’entitats com CAMPSA (petroli) i Telefónica, que va rebre inversió nord-americana. Va destacar també una política ambiciosa d’obres públiques, com la construcció de carreteres, ferrocarrils i xarxes elèctriques, així com la creació de les Confederacions Hidrogràfiques per a la gestió de recursos hídrics, inspirant-se en projectes anteriors de la Mancomunitat.

El Cost de l'Expansió Econòmica

No obstant això, aquesta expansió econòmica es va fer sense una reforma fiscal seriosa. El cost elevat de les inversions va fer que el govern recorregués a l’endeutament públic, fet que a mitjà termini va comprometre les finances de l’Estat. A més, es van atorgar monopolis de manera arbitrària a figures com Joan March i altres empresaris pròxims al règim.

La Participació Política Femenina

En aquest període també va començar a parlar-se de la participació política de les dones. Manuel Azaña, una de les figures més destacades del republicanisme posterior, es va manifestar a favor del sufragi femení en un article publicat a la revista España, on defensava que les dones, igual que els homes, votarien segons els interessos de la seva classe i que no era justificable negar-los el vot per una suposada inclinació conservadora. Tanmateix, Azaña canviaria d’opinió anys després, oposant-se al vot femení durant el debat constitucional de 1931.

L’Assemblea Nacional creada el 1927 va incloure només tretze dones, la majoria designades pel règim pel seu prestigi professional. Dues representants del PSOE van renunciar per motius polítics. Cap d’aquestes dones va tenir una participació política activa durant la Segona República, en gran part pel menyspreu i la marginalització que van patir dins la pròpia assemblea. Com apunta la historiadora Montserrat Duch, aquestes dones van desaparèixer de la vida pública degut a la radicalització política i als límits socials del seu temps, tot i que la seva presència va contribuir simbòlicament a obrir camins per a la participació política femenina futura, especialment en àmbits conservadors.

La Segona República (1931-1936)

El 12 d’abril de 1931, les eleccions municipals van significar la fi del règim monàrquic. El triomf republicà va ser rebut amb entusiasme popular i Alfons XIII va marxar a l’exili. El 14 d’abril es proclamà la República a diversos punts del país, començant per Eibar.

La Proclamació a Catalunya

A Catalunya, Lluís Companys la va proclamar a Barcelona, i Francesc Macià va anunciar la República Catalana, provocant el primer conflicte amb el govern central. La situació es va resoldre negociant: es va recuperar la Generalitat i es va acordar la redacció d’un Estatut d’Autonomia.

Les eleccions generals del 28 de juny van donar la victòria a les forces d’esquerra. Malgrat que les dones encara no podien votar, sí que foren elegides com a diputades figures com Clara Campoamor o Victoria Kent.

La Constitució Republicana de 1931

L’aprovació de la Constitució republicana va establir:

• La igualtat legal.
• El sufragi femení a partir dels 23 anys.
• La laïcitat de l’Estat.
• El divorci i el matrimoni civil.

ERC es va consolidar com a força hegemònica a Catalunya, amb el suport de diversos sectors socials, mentre que la Lliga Regionalista representava les classes conservadores. També es van formar partits obrers com el POUM i el PSUC (1936).

Les Grans Reformes del Bienni Reformista (1931-1933)

Reforma Religiosa

L’Estat es va declarar no confessional, es va garantir la llibertat de culte i es va retirar el finançament públic a l’Església. La Llei de Congregacions (1933) va limitar els béns eclesiàstics i va expulsar els jesuïtes, provocant rebuig entre la jerarquia catòlica.

Reforma Militar

Azaña va impulsar un exèrcit professional i subordinat al poder civil. Es van reduir efectius, es va tancar l’Acadèmia Militar de Saragossa, es van derogar privilegis i es va promoure la retirada d’oficials amb sou complet.

Reforma Educativa

Es va fomentar una escola pública, mixta, laica, gratuïta i obligatòria. Es van construir escoles, es va formar el professorat i es van promoure les Missions Pedagògiques per difondre la cultura.

Reforma Agrària

Tot i l’oposició dels terratinents, es va proposar protegir els pagesos mitjançant la Llei de Contractes de Conreu impulsada per Companys. Es garantien contractes mínims i dret d’adquisició per a qui hagués treballat la terra durant anys.

Reformes Laborals

Es va aprovar la Llei de Contractes de Treball, els Jurats Mixtos i la legalització dels sindicats. Aquests canvis van millorar la situació laboral i van reduir els conflictes socials.

El Sufragi Femení a la Segona República

Els primers intents de reconèixer el vot femení a Espanya es remunten al segle XIX, amb propostes com la del 1877, que plantejava concedir el vot a mares i vídues. Durant el primer terç del segle XX, es van presentar altres iniciatives que només pretenien atorgar el vot administratiu a dones vídues o solteres emancipades, però cap d’aquestes va prosperar. Al llarg del temps, figures com Carme Karr van defensar des del feminisme i la cultura que les dones estaven igualment capacitades que els homes per participar políticament.

Antecedents durant la Dictadura

Durant la dictadura de Primo de Rivera, es va permetre la participació femenina en l’àmbit municipal mitjançant un sufragi administratiu limitat, concedit el 1924 a dones solteres i vídues. Malgrat que algunes dones van ser nomenades regidores o alcaldesses, no podien votar com a electores plenes. A més, l’absència d’eleccions generals va fer inefectiva aquesta mesura. A Catalunya, ERC va rebre crítiques de les seves pròpies militants per ignorar els drets polítics femenins.

El Debat Constitucional de 1931

Amb la proclamació de la Segona República el 1931, el debat sobre el vot femení es va intensificar. Tot i que les dones no podien votar a les eleccions generals del juny de 1931, sí podien ser elegides. Així, Clara Campoamor, Victoria Kent i Margarita Nelken van accedir al Congrés dels Diputats.

Campoamor es va convertir en la principal defensora del sufragi femení, enfrontant-se a la seva pròpia formació i a altres diputades com Kent i Nelken, que el qüestionaven per por que les dones, influenciades per l’Església, votessin opcions conservadores.

A Catalunya, moltes dones esperaven votar en el referèndum de l’Estatut de Núria (agost de 1931), però també van ser excloses. No obstant això, es van recollir milers d’adhesions femenines en un “plebiscit femení” simbòlic impulsat pel govern català, que va ser percebut com un gest hipòcrita, ja que el dret real de vot els era negat.

El debat parlamentari clau sobre el sufragi femení es va celebrar entre el 30 de setembre i l’1 d’octubre de 1931. Malgrat les reticències, l’article 36 de la Constitució, aprovada el 9 de desembre de 1931, va establir el sufragi universal per a majors de 23 anys, incloent-hi el vot femení, consolidant una de les grans conquestes del moviment feminista.

Les Primeres Eleccions amb Vot Femení

Aquest avenç va impulsar la creació de seccions femenines als partits. La Lliga Regionalista va fundar la seva, dirigida per Francesca Bonnemaison, mentre que ERC també va mobilitzar dones per contrarestar l’activitat de la dreta.

Les primeres eleccions generals amb vot femení efectiu van ser les del novembre de 1933. La victòria de la dreta (CEDA, amb 115 diputats) va fer que l’esquerra responsabilitzés les dones del resultat. Clara Campoamor, en defensa del vot femení, va acusar els polítics de convertir-lo en cap de turc dels seus propis fracassos.

Tanmateix, a les eleccions municipals de gener de 1934, l’esquerra va experimentar una recuperació i van desaparèixer les crítiques cap al vot femení. En aquests comicis, diverses dones foren escollides regidores, i Natividad Yarza va ser elegida alcaldessa de Bellprat, esdevenint la primera dona a Catalunya a aconseguir-ho per sufragi universal.

El 16 de febrer de 1936 se celebraren noves eleccions generals, amb victòria del Front Popular. A Catalunya, el Front d’Esquerres obtingué el 59% dels vots. Aquest resultat va desmentir l’afirmació que el vot femení afavoria necessàriament la dreta. Clara Campoamor va reivindicar que les dones votaven com els homes, segons les circumstàncies polítiques i socials, i no per raons de gènere. Aquests comicis van confirmar que la desconfiança inicial envers el vot femení era infundada, i que la participació de les dones formava ja part de la nova realitat política de la Segona República.

La Guerra Civil Espanyola (1936-1939)

La Guerra Civil espanyola es va iniciar el 17 de juliol de 1936 amb l’aixecament militar de Yagüe a Melilla i, l’endemà, amb el suport de sectors conservadors, burgesos i militars. Entre les causes també hi ha el context europeu feixista, la crisi econòmica i la polarització política interna.

L'Aixecament i la Revolució a Catalunya

L’aixecament va triomfar a les zones agràries i conservadores, mentre va fracassar a les zones industrials com Catalunya, Madrid i el País Basc. A Catalunya, el general Goded fou derrotat gràcies a la mobilització popular i la resistència de sindicats i partits d’esquerra.

Lluís Companys va autoritzar la creació del Comitè Central de Milícies Antifeixistes, que va controlar l’ordre públic i l’organització militar, tot i causar una forta dualitat de poder i molts abusos.

Repressió i Col·lectivitzacions

La repressió revolucionària va causar més de 8.500 assassinats a Catalunya, especialment contra membres de l’Església, propietaris i conservadors. Molts van fugir o foren assassinats, i milers es van exiliar. Els consellers d’ERC Bonaventura Gassol i Josep M. Espanya van fugir per evitar ser assassinats, i la seva marxa fou criticada i vigilada per la CNT-FAI.

També es va produir la col·lectivització forçosa d’empreses i terres, sovint autogestionades per comitès obrers, fet que va generar problemes econòmics. Per legalitzar la situació, es va crear l’11 d’agost de 1936 el Consell d’Economia de Catalunya, que va regular salaris, banca, crèdit i el sòl urbà.

La Lliga Regionalista, amb Cambó al capdavant, va donar suport econòmic al bàndol franquista, tot i pagar també passaports a militants per salvar-los. D’altres membres de la Lliga van tenir actituds diverses: Puig i Cadafalch no va donar suport al cop i va patir represàlies.

L’Església espanyola, perseguida, va donar suport majoritari al bàndol franquista, amb excepcions com el cardenal Francesc Vidal i Barraquer, protegit per la Generalitat. També es va protegir el patrimoni cultural davant bombardejos i destrucció, tot i les greus pèrdues artístiques.

Setembre de 1936 - Maig de 1937: Reorganització

Després dels primers mesos de caos revolucionari, es va imposar la necessitat d’un estat fort. A l’Estat espanyol, Largo Caballero va formar un govern amb republicans, socialistes, comunistes i, posteriorment, amb ministres de la CNT, com Federica Montseny. A Catalunya, Tarradellas va dissoldre el Comitè de Milícies i va crear un Govern d’Unitat que va reorganitzar l’administració i va militaritzar les milícies.

Els Fets de Maig de 1937 a Barcelona

Les tensions internes dins el bàndol republicà van esclatar a Barcelona. Els comunistes, socialistes i republicans volien controlar la rereguarda i centrar-se en guanyar la guerra, mentre que els anarquistes i el POUM defensaven continuar la revolució. Els enfrontaments, desencadenats pel control de la Telefònica, van deixar més de 200 morts. La victòria política va ser per als partits, fet que va evidenciar la divisió interna i les dificultats de coordinació entre el govern central i la Generalitat.

Bombardeigs i Refugis Antiaeris

Els bombardeigs aeris esdevingueren una nova arma de guerra. El cas més simbòlic va ser Gernika (abril 1937), però Catalunya també va patir intensament: Barcelona, entre el 16 i 18 de març de 1938, fou atacada per l’aviació feixista causant més de 1.000 morts. En total, més de 140 poblacions catalanes van ser bombardejades, amb 5.500 víctimes mortals. La població va reaccionar amb valentia i es van construir refugis antiaeris, mentre la Generalitat engegava campanyes de suport i resistència.

El Govern de Negrín (Maig 1937 - Març 1939)

Després dels Fets de Maig, Juan Negrín va substituir Largo Caballero com a cap del govern. Va il·legalitzar el POUM i va centralitzar el poder polític i militar. A Catalunya, el nou govern (ERC i PSUC) va excloure la CNT. El novembre de 1937, el govern republicà es va traslladar de València a Barcelona, tot assumint competències clau però minimitzant l’autonomia catalana.

Davant la crítica situació militar i social, Negrín va proposar un programa de Tretze Punts per negociar la pau, però Franco ho va rebutjar. Tot i això, Negrín va seguir apostant per la resistència. La situació va empitjorar amb la caiguda de Catalunya (gener-febrer de 1939), provocant l’exili de prop de 470.000 persones. Poc després, França i el Regne Unit van reconèixer el règim franquista, i Azaña va dimitir des de París.

La Batalla Decisiva: L’Ebre

La Batalla de l’Ebre va ser la batalla decisiva de la guerra. Iniciada el 25 de juliol de 1938, pretenia trencar l’ofensiva franquista. Tot i la mobilització de 200.000 soldats, els republicans van ser derrotats després de 115 dies. Les baixes foren molt altes (10.000 morts, 34.000 ferits i 20.000 presoners). El combat va deixar exhaust l’exèrcit republicà i va precipitar la pèrdua definitiva de Catalunya. Un fet destacat d’aquesta etapa és la mobilització de joves sense experiència, coneguts com la “Lleva del Biberó”, molts dels quals tenien només 17 anys.