Història de l'Educació Física i l'Evolució del Moviment Olímpic

L'Educació Física a l'Escola i la Societat (S. XIX)

A finals del segle XIX es comença a parlar d'Educació Física (EF) en el context de les escoles elitistes.

Fites històriques de l'EF a Espanya

• 1857: Promulgació de la Llei Moyano.
• 1887: Creació de l'Escuela Central de Gimnàstica (Madrid).
• 1889: S'obliga que l'EF sigui present a les escoles. Aquesta mesura coincideix amb la pèrdua de Cuba i Filipines, atorgant-li un caire marcadament militar.
• 1894: L'EF esdevé obligatòria als instituts.
• 1898: Comença a haver-hi EF a les escoles de mestres.

Visions de l'Educació Física segons els sectors socials

Sectors Obrers i Populars

La prioritat d'aquests sectors era l'escolarització dels infants. Lligaven el concepte d'oci amb l'Educació Física.

Congregacions Religioses

Consideraven l'EF tan important com qualsevol altra assignatura per a l'educació moral. Les seves característiques eren:

• Funció socialitzadora.
• Critiquen la competició esportiva.
• Ignoren l'EF en relació amb el concepte d'higiene i salut.
• Fomenten l'educació i els exercicis de caire militar.

Escola Nova

L'EF es considera igual que qualsevol altra assignatura. Aquest moviment:

• Potencia les activitats relacionades amb la gimnàstica, les excursions i els jocs.
• Lliga l'educació física amb l'higienisme.
• Rebutja la idea gimnasta d'estil militar.

El Moviment Olímpic i el Comitè Olímpic Internacional (COI)

Valors fonamentals del Moviment Olímpic

El Moviment Olímpic es basa en quatre valors principals:

1. Universalisme.
2. Solidaritat.
3. Neutralitat política.
4. Esport sense distinció social.

El Comitè Olímpic Internacional (COI)

El COI és l'autoritat suprema del Moviment Olímpic. És una organització internacional no governamental sense ànim de lucre i amb durada il·limitada.

Estructura i disposicions del COI

• Seu: Lausana (Suïssa).
• Membres: No superiors a 115.
• Subjecció: Tota persona o organització que pertanyi al moviment olímpic està sotmesa a les disposicions de la Carta Olímpica i ha d'acatar les decisions del COI.
• Inclusió: El moviment olímpic inclou el COI, les Federacions Internacionals Esportives (FI), els Comitès Olímpics Nacionals (CON), els Comitès Organitzadors dels Jocs Olímpics (COJO) i els atletes.

Organització interna del COI

1. La Sessió (Òrgan Suprem)

   És l'assemblea de tots els membres del COI. Adopta, modifica i interpreta la Carta Olímpica. Es reuneix com a mínim un cop l'any.

2. La Comissió Executiva

   Composta pel President, 4 Vicepresidents i 10 membres més del COI. Els membres són escollits per la Sessió mitjançant vot secret i majoria simple. La durada dels Vicepresidents i els 10 membres és de 4 anys.

3. El President

   El període de mandat és de 8 anys, renovable una única vegada per 4 anys més (norma vigent des de 1999). En cas d'incapacitat del President, ocuparà el seu lloc el Vicepresident més antic.

Presidents històrics destacats del COI

• Dimítrios Vikelas
• Pierre de Coubertin
• Juan Antonio Samaranch

Jocs Olímpics i Societat Contemporània: Etapes

1. Esport Amateur

En aquesta etapa, els atletes eren els protagonistes. Es caracteritzava per:

• Els atletes es pagaven les despeses.
• No eren professionals, tot i que alguns rebien ajudes econòmiques.

Exemples:

• Jim Thorpe: Atleta americà que va ser desqualificat després de guanyar diverses proves perquè es va descobrir que era professional del futbol americà.
• Spiridon Louis: Atleta grec, guanyador de la primera marató disputada a Atenes.

2. Esport d'Estat

Els estats esdevenen els protagonistes, utilitzant els Jocs com a propaganda estatal. Es mantenia la ficció que els atletes eren amateurs. Els boicots als organitzadors i participants eren habituals. Els rècords i títols eren equivalents a ascensos en la carrera militar.

3. Esport Professional (Era Samaranch)

Sota la presidència de Juan Antonio Samaranch, es busca fer els Jocs Olímpics més atractius per als mitjans de comunicació, donant lloc al fenomen del gegantisme.

Samaranch va promoure la participació dels millors atletes, fossin professionals o no. Els Jocs Olímpics actuals es caracteritzen per l'ús polític i el professionalisme, així com per la lluita constant contra el dopatge.