Història de l'Edat Mitjana: Imperi, Papat i Regnes Feudals

L'Europa de l'Alta Edat Mitjana (I)

L'Imperi Germànic: Origen i Hegemonia

A l’edat mitjana, Europa estava dividida en un gran nombre d’estats. Els principals regnes europeus occidentals medievals eren tres: l’Imperi Germànic, Anglaterra i França.

L’any 962, l’antic territori carolingi oriental es va constituir en l’Imperi Germànic, quan el seu rei, Otó I, fou coronat emperador a Roma pel papa.

Els emperadors germànics van aconseguir formar un extens imperi de caràcter feudal, que ocupava, a més de la major part de l’actual Alemanya, els Països Baixos, Suïssa, Àustria, i part de França i Itàlia. L’Imperi Germànic mantingué la seva hegemonia a Europa durant els segles X, XI i XII.

Els Estats Pontificis i el poder del Papat

D’altra banda, a l’Europa medieval hi havia un altre poder polític molt important: el papat. El papa, a més de cap de l’Església Catòlica, tenia també un gran poder, ja que controlava directament una part d’Itàlia i influïa molt sobre els diversos monarques cristians.

El papa i l’emperador germànic es van enfrontar perquè aquest volia controlar el nomenament de bisbes i abats de l’Imperi, i el del mateix papa. De fet, tots dos volien que la resta de monarques europeus els reconeguessin com a màxima autoritat del món cristià.

Per aquest motiu, dins l’Imperi Germànic van ser freqüents les lluites entre els partidaris del papa (güelfs) i els partidaris de l’emperador (gibel·lins).

L'Europa de l'Alta Edat Mitjana (II)

Les Monarquies Feudals: França i Anglaterra

A l’Alta Edat Mitjana la forma de govern dels estats era la monarquia feudal. Es caracteritzava pel fet que el rei tenia un poder relatiu, ja que era limitat pel potencial de les grans famílies nobiliàries de cada regne.

Anglaterra: De la invasió normanda a la Carta Magna

A Anglaterra, els angles i els saxons, pobles d’origen germànic, van dominar el conjunt del territori vers l’any 615; la població aborigen, celta, va quedar arraconada a Escòcia, Gal·les i Cornualla. Al segle IX es produí una important invasió danesa, però els ocupants a poc a poc van anar assimilant les característiques culturals dels anglosaxons i la religió cristiana.

L’any 1066 Guillem de Normandia va desembarcar a Anglaterra i va estendre el seu domini per tot el país. Durant anys, hi hagué lluites entre la noblesa anglosaxona i la noblesa normanda, que monopolitzava els principals càrrecs polítics.

El rei Enric II (1154-1189) va enfortir el poder reial enfront dels senyors feudals. Posteriorment, l’any 1215, el rei Joan Sense Terra es va veure obligat a acceptar la Carta Magna, llei segons la qual el Parlament anglès limitava el poder reial. D’aquesta manera, els grups que hi eren representats (clergat, noblesa i burgesia) augmentaren la seva influència sobre la direcció política del país.

França: L'expansió de la dinastia Capet

A França, la nova dinastia dels Capets va anar estenent de mica en mica els seus dominis sobre els territoris controlats pels senyors feudals. Al llarg del segle XII, el rei de França es va enfrontar amb Anglaterra per tal de recuperar els territoris francesos que estaven sota el domini dels reis anglesos. Finalment, a començaments del segle XIII, el rei Felip II August (1180-1223) derrotà el rei anglès i li arrabassà la majoria dels seus territoris a França. La zona sud-occidental de França va restar, però, sota domini anglès fins al segle XV.

Els Regnes Hispànics i la Reconquesta

La Formació dels Primers Nuclis Cristians

Els musulmans van ocupar la península Ibèrica amb una gran rapidesa, però el domini que van exercir sobre el territori va ser molt desigual. De fet, a la zona nord de la Península es van limitar a cobrar tributs de la població hispànica, que conservava la religió cristiana.

A les zones muntanyoses del nord-oest de la Península, els cristians que s’hi havien reunit fugint del domini musulmà van constituir el primer nucli políticament organitzat: el Regne d’Astúries-Lleó. Format a l’inici del segle VIII, a finals del segle IX ja incloïa tota la riba dreta del Duero.

Pel que fa a les zones pirinenques, als segles IX i X es van consolidar els nuclis de Navarra i Aragó. A les terres del nord de Catalunya, els francs, dirigits per Carlemany, van organitzar un territori de frontera format per diferents comtats (Marca Hispànica) i l’any 801 conquerien Barcelona.

Castella: Expansió i consolidació

El Regne de Lleó, que comprenia Galícia, Lleó, Astúries i el nord de Castella, va experimentar un important creixement territorial i, a mitjan segle IX, per tal de protegir el seu territori de les incursions musulmanes per la part alta de l’Ebre, organitzà un comtat fronterer, anomenat Castella. El comtat castellà es va independitzar a la segona meitat del segle X. Posteriorment, va absorbir el Regne de Lleó, tot i que aquesta unió no es va consolidar definitivament fins al 1230. En pocs anys, el Regne de Castella va esdevenir l’estat cristià més fort de la Península i inicià l’expansió territorial cap al sud, sota domini musulmà.

També Portugal es va independitzar de Lleó i es constituí en regne (1139).

Fites de la Reconquesta Castellana

Durant els segles XI i XII, després de la desmembració del califat de Còrdova, Castella-Lleó i Portugal van ocupar la part meridional de la vall del Duero i la vall del Tajo (conquesta de Toledo, 1085). Més endavant, els castellans s’expandiren per la vall de l’alt Guadiana (conquesta de Conca, 1177) i, en coalició amb la resta de regnes peninsulars, van derrotar els musulmans a la decisiva batalla de Las Navas de Tolosa (1212).

Castella va continuar la seva expansió i, en pocs anys, ocupà Extremadura, Castella la Manxa, Múrcia i la major part d’Andalusia. Des d’aleshores, el domini musulmà es va limitar al Regne de Granada, i Castella es va convertir en l’estat més extens i més poblat de la Península.

El procés de repoblació

A mesura que avançava la conquesta, s’anava desenvolupant el procés de repoblació, és a dir, l’assentament de cristians del nord en les noves terres ocupades. Els monarques, a fi d’afavorir el desplaçament dels cristians cap a les valls del Duero i el Tajo, concedien molts drets (furs) als nuclis urbans de la zona i organitzaven l’ocupació de les terres de conreu. Quant a la població musulmana, alguns van restar sota domini cristià (mudèjars) i d’altres preferiren traslladar-se cap al sud, per refugiar-se en terres controlades pels islàmics.

Navarra i la Corona d'Aragó

El Regne de Navarra va tenir un paper hegemònic entre els estats cristians peninsulars durant el regnat de Sanç III el Gran (1005-1035). Posteriorment, però, l’expansió de Castella i Lleó cap al sud va bloquejar el regne navarrès, que restà sense frontera amb els musulmans i sense possibilitats d’expandir-se.

Els comtats catalans van iniciar un procés que els portà a independitzar-se del poder franc al segle X. Pel que fa al Regne d’Aragó, l’any 1137, Ramir va casar la seva filla Peronella amb el comte de Barcelona Ramon Berenguer IV (1131-1162), amb la qual cosa es va constituir la Confederació Catalanoaragonesa, o Corona d’Aragó. Després d’aquesta unió, els aragonesos i els catalans van completar el domini dels seus respectius territoris i, ja al segle XIII, ocuparen Mallorca i València.