Història, drets i protecció de la infància: guia completa

Una aproximació al concepte d’infància

El període de la vida que comprèn des del naixement fins a la pubertat (0–12 anys).

Es produeixen canvis psicològics, socials i ideològics importants.

Del seu correcte desenvolupament dependrà en gran manera l’evolució de les etapes vitals posteriors.

Atenció a la infància al llarg de la història

Món antic

Antiga Mesopotàmia (Al Najarai) i els Vedes de l’Índia: trobem textos dedicats a la higiene i la cura dels infants i el codi d’Hammurabi; la primera legislació que regula la protecció dels orfes (en llengua semítica, acadi).

Grècia i Roma

Consideracions de l’infant com a propietat o com una inversió en el futur adult.

Poca valoració dels vincles de sang.

Abandonament, infanticidi, esclavitud i maltractament infantil eren pràctiques habituals i tolerades.

L’època medieval i renaixentista

Expansió i consolidació del cristianisme (s. II–III):

S’imposa la nova moral cristiana.

Repercussions en la conservació de la família i la infància:

• Matrimoni com a forma principal d’unió.
• Relacions de consanguinitat com a lligam d’unió indissoluble.
• Infanticidi considerat delicte.

Religió musulmana i aportacions en pediatria

Religió musulmana (s. VII): propagació d’idees que milloren l’atenció a la infància.

Ibn al-Jazzar publica el llibre de la criança de l’infant.

Altres aportacions en la pediatria:

• Sant Agustí (354–430).
• Sant Joan Crisòstom (384–407).
• Ibn Niskawyj (c. 1030).
• Avicenna (980–1047) (Ibn Sīnā).
• Averrois (1126–1198) (Ibn Rushd).
• Ramon Llull (1232–1315).
• Alfons X el Savi (1221–1284): cal educar els menors; per llei natural els fills propis, per bondat els d’altri i per motius morals els abandonats.

Humanisme i inici de l’educació

Renaixement: interès específic per l’atenció a la infància com a objecte d’atenció.

Institucions: els orfenats.

El mestre, centre de coneixement.

Destaquen les idees de:

• J. Comenius (1592–1670)
• Jean-Baptiste de La Salle (1651–1719)
• Vicenç de Paul (1581–1660)

L’educació es fonamentava en la disciplina i la severitat dels mètodes educatius, que podrien arribar al maltractament.

De la Il·lustració al segle XX

Amb la Il·lustració apareixen noves idees sobre la infància i l’educació:

J.J. Rousseau (1712–1778), L’Emili (publicat): reclama el respecte per les emocions i les fases maduratives de l’infant.

Pestalozzi (1746–1827): atenció a la infància en risc social. Integració social dels menors de pocs recursos mitjançant l’aprenentatge d’un ofici. Educadors: persones al servei de les necessitats de l’alumnat.

Fröbel (1752–1852): introdueix el joc com a estratègia pedagògica fonamental en els primers jardins d’infància (Kindergarten).

Industrialització i reglamentació estatal

La industrialització implica l’ús de menors com a força de treball.

Adopció progressiva de lleis protectores de la infància per part de l’estat.

Espanya: la Llei de Tolosa Latur (1904) protegeix els infants menors de 10 anys i regula la seva activitat.

L’època d’or de la pedagogia i la psicologia

Escola nova: moviment pedagògic que suposa una renovació dels mètodes a partir d’una concepció nova i diferent de la infància.

Personatges i corrents:

• Maria Montessori (1870–1952) – Declory (1871–1932)
• Freinet (1896–1966) – Neill (1883–1973)
• Piaget (1896–1980) – Vygotsky (1896–1934)
• Wallon (1879–1962) – Freud (1856–1939)

La psicologia s’aboca a l’estudi de la infància com a etapa decisiva.

Organismes internacionals relacionats amb l’atenció a la infància

Després de la Segona Guerra Mundial, milers d’infants queden orfes i sense llar; a partir d’aquí sorgeixen organismes de protecció per a la infància.

Organismes oficials o governamentals

UNICEF: neix el 1946 per resolució de l’Assemblea de l’ONU, com a fons internacional d’emergència per atendre els infants europeus de postguerra.

L’any 1953 amplia els seus objectius a escala mundial. Treballa per la protecció dels infants sense distinció de raça, creença, nacionalitat o religió.

Aspectes que tracta:

• Supervivència i desenvolupament dels infants.
• Educació bàsica i igualitària entre els sexes.
• Prevenció i resposta a la infecció pel VIH/SIDA.
• Protecció dels infants contra la violència, l’explotació i els maltractaments.
• Promoció de polítiques i associacions a favor dels drets dels infants.

UNESCO: neix el 1945. Organització de les Nacions Unides per a l’Educació, la Ciència i la Cultura. Objectius:

• Contribuir a la conservació de la pau i de la seguretat reforçant la col·laboració entre nacions mitjançant l’educació, la ciència i la cultura.
• Assegurar el respecte universal de la justícia, la llei, els drets humans i les llibertats per a tothom.
• Donar suport al desenvolupament d’una política internacional que promogui l’atenció de la infància des de tots els àmbits.

OMS: Organització Mundial de la Salut: neix el 1948 a Ginebra.

OMEP: neix el 1948. Organització Mundial per a l’Educació Preescolar; promou:

• L’educació dels infants des del naixement.
• Les millors condicions de vida per als infants des de la família, les institucions i la societat.
• Estimular la recerca científica que permeti influir sobre aquestes condicions.

UIPE: neix el 1946. Unió Internacional de Protecció a la Infància, pionera en la promoció dels drets de la infància.

IIN: neix el 1927. Institut Interamericà del Nen i la Nena; fomenta la protecció dels infants menors en tots els aspectes i en tots els països americans.

Organismes no governamentals (ONG)

Són entitats de caràcter privat sense ànim de lucre i generalment creades independentment dels governs i organismes internacionals.

Les seves missions són:

• Denunciar les causes de violació dels drets.
• Incidir en la modificació d’aquesta realitat injusta.
• Sensibilitzar la població sobre la realitat existent.

El camp d’acció és molt divers. Algunes destinades específicament a la infància són:

• Save the Children
• SOS Infància
• Pallassos sense Fronteres
• Fundació Vicente Ferrer

El marc internacional dels drets de la infància

La Declaració de Ginebra (1924)

Eglantyne Jebb redacta el document l’any 1923, que serà reconegut l’any 1924 per la Societat de Nacions com la Declaració de Ginebra.

La humanitat ha de donar a l’infant el millor d’ella mateixa. Es declara que:

• L’infant ha de tenir les condicions necessàries per a desenvolupar-se normalment, des del punt de vista material i espiritual.
• L’infant que té fam ha de ser alimentat.
• L’infant malalt ha de ser atès.
• L’infant amb deficiències ha de ser ajudat.
• L’infant desadaptat ha de ser integrat.
• L’orfes i abandonats han de ser recollits i ajudats.
• L’infant ha de ser el primer en rebre assistència en cas de desastre.
• L’infant ha de rebre les condicions necessàries per guanyar-se la vida i ha de ser protegit de qualsevol explotació.
• L’infant ha de ser educat amb el sentiment del deure de posar les seves millors qualitats al servei dels altres.

La Declaració dels Drets de la Infància (1959)

Aprovada l’any 1959, el 20 de novembre, per l’Assemblea General de les Nacions Unides.

Consta d’un preàmbul i 10 articles: la societat ha de proporcionar protecció als infants i dotar-los de drets, i insta els governs nacionals a reconèixer aquests drets i a incorporar-los a la seva normativa mitjançant mesures legislatives.

1. L’infant ha de gaudir de tots els drets esmentats en aquesta declaració.
2. L’infant ha de gaudir d’una protecció especial i disposarà d’oportunitats i serveis establerts per la llei i d’altres mitjans per al seu desenvolupament integral (interès superior de l’infant).
3. L’infant té dret, des del seu naixement, a un nom i una nacionalitat.
4. Ha de gaudir dels beneficis de la seguretat social.
5. L’infant que pateixi impediments físics, mentals o socials ha de rebre tractament.
6. Necessita amor i comprensió.
7. Té dret a rebre educació, que serà gratuïta i obligatòria almenys en la seva etapa elemental.
8. Ha de figurar entre els primers en rebre, en tota circumstància, protecció i socors.
9. Ha de ser protegit contra totes les formes de negligència, crueltat i explotació.
10. Ha de ser protegit contra les pràctiques que puguin fomentar la discriminació racial, religiosa o de qualsevol altre mena.

La Convenció sobre els Drets dels Infants (1989)

Adoptada el 20 de novembre de 1989:

- Conserva els principis de la Declaració de 1959.

- Conté 54 articles referits a drets civils, polítics, econòmics, socials i culturals.

- Els quatre grans principis són:

• No discriminació.
• Interès superior de l’infant.
• Dret a la vida, la supervivència i el desenvolupament.
• Participació.

Protocols facultatius: aprovats l’any 2000, s’agreguen a l’articulat de la Convenció i el complementen:

• Protocol facultatiu relatiu a la participació d’infants en conflictes armats: estableix els 18 anys com a edat mínima per a reclutament obligatori i exigeix als estats signants evitar la participació en hostilitats.
• Protocol facultatiu relacionat amb la venda d’infants, la prostitució infantil i la utilització d’infants en la pornografia.

Aquestes violacions dels drets dels infants han de ser contemplades en les legislacions penals dels diferents països. Cal conscienciació pública i cooperació internacional per combatre-les.

Drets de la infància a la Unió Europea

La Carta Europea dels Drets de l’Infant: resolució A3/0172/92 (8 de juliol de 1992). Concreta específicament els problemes dels menors derivats de la integració europea i el mercat únic.

La Carta de Drets Fonamentals de la UE (7 de desembre de 2000): al seu article 24 reconeix especialment els drets de la infància.

L’estratègia sobre els drets de la infància (juliol de 2006): promou i protegeix de forma eficaç els drets de la infància en la política interior i exterior de la UE i recolza la tasca dels Estats membres en aquest àmbit.

El marc jurídic de l’atenció a la infància a Espanya

El marc internacional

Inclou la Convenció sobre els Drets dels Infants, que Espanya ha ratificat com a Estat, i la seva pertinença a la Unió Europea.

La legislació espanyola, tant estatal com autonòmica, no pot negar ni contradir la Declaració dels Drets Humans, la Convenció sobre els drets dels infants ni cap altre tractat o acord internacional que hagi ratificat.

El criteri jeràrquic que imposa el dret internacional ha de ser respectat per tots els estats membres, els quals assumeixen la responsabilitat d’elaborar les lleis, els plans i els programes necessaris per fer respectar aquests drets al seu país.

El marc institucional

Qualsevol acció s’haurà de circumscriure al que permet la Constitució de 1978.

S’estableix:

• La justícia, la llibertat i la seguretat com a paràmetres a promoure per garantir la convivència democràtica.
• Introdueix el concepte d’Estat social i de dret, que pretén garantir l’exercici dels drets individuals i aconseguir el benestar social col·lectiu, respectant les diferents cultures, tradicions, llengües i institucions.

Drets i deures fonamentals més importants (alguns articles rellevants):

• Article 10: menció genèrica a la dignitat de la persona i als drets humans inherents.
• Article 14: principi de no discriminació.
• Article 20: llibertat d’expressió amb límits en el dret a l’honor, la intimitat i la protecció de la joventut i la infància.
• Article 27: dret a l’educació.
• Article 39: protecció a la infància i la família, i responsabilitat dels pares.
• Articles 41–47: drets a l’assistència i a les prestacions socials, a la protecció de la salut, a la cultura i a disposar d’un medi ambient i un habitatge digne.
• Article 49: prevenció, tractament, rehabilitació i integració de persones amb discapacitats físiques, sensorials i psíquiques.

La protecció jurídica del menor

Figures jurídiques relacionades amb la protecció del menor

La pàtria potestat: conjunt de drets i deures que la llei reconeix als pares sobre els seus fills i els seus bens menors d’edat o majors d’edat incapacitats; té com a objectiu vetllar per l’interès superior dels seus fills.

Tutela, curatela i defensor judicial: són les institucions encarregades de la guarda i la protecció legal dels menors i els seus bens no subjectes a la pàtria potestat dels seus pares.

• Tutela: institució jurídica que consisteix en el poder concedit per la llei a una persona física o jurídica sobre la persona i els seus bens.
• Curatela: intervenció de la figura del curador en les actuacions en què el menor o la persona incapacitada no pot intervenir per ella mateixa.
• Defensor judicial: defensa els interessos del menor en casos com quan hi ha un conflicte d’interessos entre el menor i els seus representants legals o curadors, o quan el tutor o educador no exerceix les seves funcions.

Acolliment i adopció

Acolliment: atorga la guarda d’un menor a una persona o nucli familiar temporalment amb l’objectiu d’integrar socialment el menor en un nucli que respecti la seva història i la seva identitat.

Adopció: figura jurídica que consisteix en crear una filiació per decisió judicial.

Emancipació

L’emancipació suposa l’extinció de la pàtria potestat o de la tutela sobre una persona, que ja pot començar a actuar com si fos major d’edat. Es pot obtenir per diverses vies:

• Per majoria d’edat.
• Per matrimoni.
• Els més grans de 16 anys, per concessió paterna o materna.
• Per concessió judicial.

Principis de la protecció jurídica del menor

Aquesta normativa pretén donar resposta a les demandes que genera la situació social dels infants a causa de les transformacions socials i culturals. Totes parteixen dels principis següents:

• Preval l’interès del menor sobre qualsevol altra consideració.
• Les mesures que s’hagin d’adoptar han de ser educatives.
• S’ha de procurar la col·laboració de la família i preval la permanència en l’entorn familiar.
• Els menors són subjectes de dret; per les característiques de l’edat, necessiten protecció.
• S’ha de buscar l’adequació a la normativa internacional.

La llei de protecció del menor concep els menors com a subjectes actius, participatius i amb capacitat de modificar el seu entorn.

Articles i drets destacats

Article 4. Dret a l’honor, a la intimitat i a la pròpia imatge.

Articles 5–8. Llibertats d’associació, manifestació i expressió.

Article 10. Mesures per facilitar l’exercici dels drets: reconeix als menors estrangers el dret a l’educació, a l’atenció sanitària i als altres serveis públics, encara que no resideixin legalment.

Articles 12, 17, 18 i 19. Sobre les actuacions de protecció: els poders públics han d’establir els mecanismes necessaris per garantir la protecció dels menors.

Situacions de risc i desemparament

Situacions de risc: aquelles que perjudiquen el desenvolupament personal o social del menor, però que no són prou greus per justificar una separació del nucli familiar.

Situacions de desemparament: casos en què el perjudici del menor és tan greu que la separació del nucli familiar queda plenament justificada.

Obligacions i atenció immediata

Articles 12 al 15: qualsevol persona que detecti una situació de risc o un possible desemparament d’un menor té l’obligació d’auxiliar-lo immediatament i de comunicar-ho a l’autoritat o als seus agents més propers.

Acolliment familiar i serveis

Article 20. Acolliment familiar:

• Acolliment familiar simple: caràcter transitori fins que s’adopta una mesura de protecció més estable.
• Acolliment familiar permanent: quan l’edat i les circumstàncies del menor així ho aconsellen.
• Acolliment familiar preadoptiu: període de preparació per a l’adopció plena; no pot passar de l’any.

Articles 21 i 22. Els serveis especialitzats i la informació als familiars: l’acolliment residencial d’un menor ha de ser el més breu possible.

Articles 24 i 25. Sobre l’adopció: la idoneïtat de l’adoptant o adoptants per exercir la pàtria potestat inclou l’avaluació de condicions econòmiques i altres requisits.

Responsabilitat penal del menor

La Llei Orgànica 10/1995, de 23 de novembre, fixa la majoria d’edat penal als 18 anys i exigeix la regulació expressa de la responsabilitat penal dels menors en una llei independent.

La normativa que regula aquesta responsabilitat és la Llei Orgànica 5/2000, de 12 de gener, reguladora de la responsabilitat penal dels menors. Aquesta llei pretén compaginar l’aplicació d’un procediment sancionador i educatiu que respecti els interessos del menor, sense oblidar l’interès de les persones perjudicades o víctimes. La llei introdueix el principi de la responsabilitat solidària dels pares, tutors, acollidors o guardadors amb el menor responsable del fet.

La llei estableix 14 anys com a límit per exigir responsabilitat penal i diferencia trams d’edat (per exemple 14–16 i 17–18 anys) per a l’aplicació de mesures específiques.

Mesures susceptibles d’imposar-se als menors

• Internament: règim tancat, semiobert o obert.
• Internament terapèutic: atenció educativa especialitzada o tractament específic per a menors amb alteracions psíquiques.
• Tractament ambulatori: assistència a l’entitat designada amb periodicitat.
• Assistència a un centre de dia: el menor viu en el seu domicili habitual.
• Permanència caps de setmana: va a casa o a un altre centre els caps de setmana.
• Llibertat vigilada.
• Convivència amb una altra persona, família o grup educatiu.
• Prestacions en benefici de la societat: no es poden portar a terme sense el consentiment del menor quan així exigeix la normativa.
• Realització de tasques socioeducatives.
• Amonestació: reprensió de la persona.

El sistema educatiu

El títol I: estableix l’ordenació dels ensenyaments en les etapes següents:

• Educació infantil.
• Educació primària.
• Altres etapes educatives segons la normativa vigent.

El títol II: tracta dels agrupaments d’alumnes que requereixen una atenció educativa diferent de l’ordinària perquè presenten alguna necessitat específica de suport educatiu.