Història dels Mitjans Audiovisuals: Cinema, Ràdio i Televisió

Cinema: El Neorealisme (1942-1955)

El Neorealisme recupera el protagonisme perdut del cinema italià i constitueix el punt de partida del cinema modern.

Context Històric

Final de la Segona Guerra Mundial (1945) i postguerra. Després de 20 anys de règim feixista i la devastació de la guerra, la nació italiana ha de renéixer. El neorealisme sorgeix com a reacció al cinema que es feia durant la dictadura de Mussolini:

• Superproduccions èpiques.
• Pel·lícules de «telèfons blancs».
• La censura no permetia mostrar al cinema la realitat social italiana dels anys 30.

En ple feixisme, els joves que estudien al Centre Experimental de Cinematografia reclamen un retorn a la realitat. A principis dels 40 es comencen a fer pel·lícules que es fixen en la realitat.

Característiques Essencials

• Observació documental de la realitat quotidiana: Conseqüències socials de la guerra i el totalitarisme.
• Innovacions narratives: No presenta relats clàssics (més oberts, trames sense esdeveniments). Importància de les el·lipsis. Lentitud i espessor dels ritmes quotidians. Deixa lloc a la improvisació en el guió.
• Intèrprets: Professionals i no professionals.
• Tècnica: Sobrietat tècnica, escenaris i llum natural, so directe.

A nivell temàtic:

• Mostra les conseqüències de la guerra: persones en un paisatge en runes que es pregunten pel seu lloc al món.
• Entén el cinema com a testimoni de la realitat.
• Ofereix una visió de l’home com a ésser social (relació amb la col·lectivitat).

Luchino Visconti (1906-1976)

Luchino Visconti encarna la vessant intel·lectual del neorealisme. Va ser ajudant de Jean Renoir (Les bas fonds [1935], Une partie de campagne [1936]).

• Ossessione (1942): Reconeguda a posteriori com a pel·lícula que anticipa el neorealisme. És una pel·lícula de cinema negre, adaptació d’una novel·la de James M. Cain. Intrusa dins del cinema feixista: els ambients i les persones més importants que la trama. Desafiava els tabús de l’art aristocràtic del feixisme i va acabar sent censurada.

Visconti parla d’un «cinema antropomòrfic» (1943).

• La terra trema (La terra tremola [1947-48]): Principal aportació de Visconti al període neorealista. Actors no professionals, exteriors, dialecte sicilià. Veracitat documentalista, però gran cura estètica. Terreny límit entre el documental i la reconstrucció.

Roberto Rossellini (1906-1977)

Roberto Rossellini realitza algunes de les pel·lícules més representatives del neorealisme:

• Roma, città aperta (Roma, ciutat oberta [1945]): Pel·lícula fundadora del neorealisme, tindrà repercussió internacional. Immediatesa, sobre la història i el lloc (descriu els últims dies de l’ocupació alemanya a Roma).
• Paisà (1946): En 6 episodis, narra com avancen les tropes aliades en l’alliberament d’Itàlia durant la Segona Guerra Mundial. Explora la relació entre italians i americans. Característica sobrietat en la representació.
• Stromboli (1949): Revelació espiritual, religiosa. Centrada en l’individu vs. la societat vs. la natura.

Vittorio De Sica (1901-1974)

Alguns protagonistes del neorealisme provenen d’estructures anteriors. Vittorio de Sica, estrella de teatre i cinema (paper de galà). Com a cineasta neorealista, segons l’historiador R. Gubern: «No dirigit a la indignació (Rossellini) ni a l’intel·lecte (Visconti), sinó a la compassió.»

Títols destacats (col·laboracions amb el guionista Cesare Zavattini):

• Sciuscià (El llimpiabotes [1946]): Dimensió poètica, representació dels ambients. Mostra la solitud i el desemparament dels nens a Roma.
• Ladri di biciclette (El lladre de bicicletes [1948]): Bicicleta com a metàfora de l’eina de treball. Soledat, injustícia.
• Umberto D (1951): Veiem els temps morts, escenes sense accions definitives.

Cesare Zavattini

Guionista conegut per les seves col·laboracions amb De Sica. Crida a:

• No fixar-se en allò excepcional, sinó en la vida quotidiana.
• No fixar-se en la norma: aprofundir en els fets.

Zavattini reconeix el que anomena el «caràcter analític de la narració» (Tesi sobre el neorealisme, C. Zavattini, 1953).

“El lladre de bicicletes” (André Bazin)

• No hi ha filmació en estudi: les càmeres surten al carrer.
• Actors no professionals: Antonio Ricci (Lamberto Maggiorani): obrer; Bruno Ricci (Enzo Staiola): nen trobat al carrer.
• «Objectivisme»: Ja no relacionat amb el tema de la guerra tractat en altres films com Roma, città aperta (Rossellini, 1945), sinó amb les seves conseqüències (temàtica social: atur, diferència de classes...).

Postneorealisme

Michelangelo Antonioni (1912-2007)

• Trames mínimes, temps morts, plans llargs, composició en profunditat, subtilesa.
• Personatges de la burgesia (crisi existencial, sentimental).
• Anàlisi psicològica dels personatges (dimensió interior).
• Temes: la incomunicació, la fragilitat dels sentiments, relativitat de la moral, etc.

Trilogia de la incomunicació: L’avventura (1960); La notte (1961); L’eclisse (1962). Porta a l’extrem l’accentuació de l’escena no decisiva.

• Blow-Up (1966): Dimensió teòrica: reflexió sobre el cinema i la fotografia.

Federico Fellini (1920-1993)

• Guionista en el neorealisme (amb Rossellini).
• Interessat en el món de l’espectacle (el circ), allò oníric i el record.
• Gust per la caricatura, per allò grotesc.
• Vitalista però melancòlic.

Títols destacats:

• Los inútiles (1953): Records de joventut a Rímini. Retrat crític de joves ‘ni-ni’.
• La strada (1954): Fàbula cristiana ambientada en el món de l’espectacle.
• La dolce vita (1959): ‘Cinema del miracle econòmic’. Retaule sobre la dissipació moral de l’alta burgesia.
• Fellini, ocho y medio (1963): Punt d’inflexió en la seva carrera. Autoreferencial.

Nous Cinemes: La Nouvelle Vague

Des d’inicis dels anys 50 es produeix el fenomen internacional dels anomenats «nous cinemes»: Free cinema anglès, nous cinemes a l’Europa de l’Est, Nuevo Cine Español, Cinema novo al Brasil... Destaca la Nouvelle Vague a França: primer exerceixen la crítica però desitgen ser cineastes:

• Fer crítica ja era com fer cinema (Godard).
• Estil personal.
• Referències a altres arts; bagatge cultural.

Des dels Cahiers du Cinéma

Revista fundada el 1951 per André Bazin i Jacques Doniol-Valcroze:

1. «Política dels autors»: Hi ha cineastes que són autors. Transmeten a través de les seves obres un univers propi.

• EUA, reivindiquen cineastes com Howard Hawks, Alfred Hitchcock o Fritz Lang: Aconsegueixen introduir el seu univers en el sistema d’estudis.
• Temes recurrents que els caracteritzen.
• Més complex que el guió: «posada en escena».
• Però el cinema francès és un «cinema de papà», condicionat per la literatura. Escullen a autors creatius: Gance, Renoir, Bresson…

1. «Política dels autors» (Repetit, es manté com a punt 1).
2. «Posada en escena»: Comprèn totes les decisions de l'autor. Què s’explica i de quina manera s’explica: la forma final del film, les solucions adoptades, la matèria mateixa del film. Obra col·lectiva vs. Política dels autors. L’autor és el responsable final de totes les decisions del film.

Bazin crida a mirar les obres: algunes obres no són de ningú: «geni del sistema» d’estudis, produïdes de forma estandarditzada.

Característiques Essencials (moviment molt heterogeni)

• Escenaris i llum natural, so directe: Fidels a alguns dels preceptes del neorealisme per obtenir major realisme.
• Càmera en mà: Ús de càmeres lleugeres sense trípode, més mobilitat.
• Produccions de baix pressupost: Actors/actrius joves poc coneguts.
• Llenguatge cinematogràfic rupturista: Trenquen lleis de continuïtat en el muntatge, salts de raccord. Ús de travellings i plans seqüència.
• Temàtica (centrada en l’individu) i narrativa:
  • Personatges sense rumb.
  • Relacions de parella (contemplar el món ‘des del llit’).
  • Successió de moments privilegiats.
  • Inquietar la mirada (romandre en el desconeixement, confusió realitat/imaginació, dubtes morals...).

François Truffaut (1932-1984)

Crític, director. Curtmetratges durant els 50.

Temes/estil:

• Comèdia intimista i drama costumista.
• Problemes de l'individu (vs. societat).
• Tendència progressiva cap a l'academicisme.

Els 400 cops (Les quatrecents coups, 1959): Premi a la direcció a Cannes. Dimensió autobiogràfica. Introdueix el personatge d'Antoine Doinel.

Jean-Luc Godard (1930-2022)

• Investigació cinematogràfica permanent, narrativa i teòrica.
• Consciència d'inserció en la Història del Cinema.
• Devot dels mestres, però rupturista.
• Reflexió sobre el llenguatge cinematogràfic.
• Pel·lícules estructuralment obertes.
• Referències culturals i cites (alta cultura i c. popular).

Algunes pel·lícules dels inicis de la seva trajectòria:

• À bout de souffle (1961): Quan s'estrena al març de 1960, els aficionats ja coneixen a Godard (Cahiers du Cinéma). Segons Valeria Camporesi, en la pel·lícula trobem «l’agressió a l’artificialitat del món de la ficció». Mitjançant recursos com: Narració erràtica, tot i que seguim al protagonista; Canvis de registre del còmic al dramàtic; Salts d’imatge, jump cuts («mostrar el mateix objecte des de la mateixa distància o angulació», salts de raccord, repeticions... (Camporesi, 2014, p. 137)).

Rive Gauche

Nom creat per la revista Positif per a aquest grup de cineastes enfront dels autors de la Nouvelle Vague. Autors destacats: Alain Resnais, Chris Marker, Agnès Varda. Més sentiment de col·lectivitat (treballen junts moltes vegades). Donen més rellevància al paper del guionista (Marguerite Duras). Temes: reivindicació política, el passat i la fragilitat de la memòria col·lectiva. Més compromesos políticament (Marker).

Alain Resnais

Drama sobre la bomba atòmica d’Hiroshima a través de l’amor impossible entre un japonès i una francesa sobre els qui pesa el fantasma del record de la guerra.

• Fragilitat de la memòria.
• Fragmentació del temps i del discurs. No linealitat temporal.
• Conductivitat a partir de la veu (veu en off).
• Distància de l’espectador en relació amb els personatges de la pantalla.
• Anonimat dels personatges (ell, ella). Es remarca l’absència del referent (el personatge), posa en qüestió la representació (les imatges ja no el mostren) i pren força reflexiva.
• Assaig fílmico com a eina narrativa: col·laboració de l’espectador per a llegir les imatges.

Agnès Varda

Inicis: fotògrafa pel Théatre National Populaire i del festival d’Avignon.

• La pointe courte (1954): Primer llargmetratge. En ella conviuen «un document sobre la vida dels pescadors del barri i una ficció dramatitzada» (Merino, 2019, p. 32).
• Després d’un seguit de curtmetratges, Varda realitza el seu segon llargmetratge: Cléo de 5 à 7 (1961).
• Altres llargmetratges de ficció del mateix període: Le bonheur (1964).
• Llargmetratges documentals: Uncle Yanko (1967). Primera aparició de Varda.
• En la seva darrera etapa se centra en documentals autobiogràfics o amb algun component autobiogràfic. (Les glaneurs et la glaneuse, Les plages d'Agnès (2008), Visages villages (2018), Agnès per Varda (2019)).

Cléo de 5 à 7 (1961): Segon llargmetratge d'Agnès Varda. Tema: la por a la mort. Por de la societat al càncer. De ser objecte de mirada (de desig), Cléo es converteix en subjecte que mira.

Nous Cinemes: Free Cinema

Aproximació a la realitat seguint la tradició del cinema documental britànic precedent (ex. Humphrey Jennings). «Angry young men». Joves insatisfets amb la societat en la qual viuen (conformisme moral, hipocresia, autoritat indiscutible dels adults i la monarquia, etc.). Protagonisme de personatges de classe obrera.

Autors i obres destacades:

• Tony Richardson: Mirando hacia atrás con ira (Looking back in anger, 1959), La soledad del corredor de fondo (The loneliness of the long distance runner, 1963).
• Lindsay Anderson: El ingenuo salvaje (This sporting life, 1962), If... (1968).
• Karel Reisz: Sábado noche, domingo mañana (Saturday night, Sunday morning, 1961).

Cinema Espanyol: Luis Buñuel (1900-1983)

Considerat el millor cineasta espanyol de tots els temps. Desenvolupa gran part de la seva carrera a Mèxic i França.

S’inicia en el surrealisme a París amb les pel·lícules Un chien andalou (1929) i L’Âge d’or (1930).

Alineat amb el bàndol republicà durant la Guerra Civil, s’ha d’exiliar a Mèxic. Allà reprèn la seva carrera com a director i filma algunes de les seves obres més destacades: Los olvidados (1950), Ensayo de un crimen (1955), Nazarín (1959), El ángel exterminador (1962), Simón del Desierto (1964).

A Espanya roda: Viridiana (1961) i Tristana (1962).

En una última etapa a França dirigeix, entre d’altres: Belle de Jour (1967), El discreto encanto de la burguesía (1972) –Òscar a la Millor Pel·lícula de parla no anglesa–.

Temes recurrents:

• El desig sexual, l’erotisme, allò prohibit...
• Crítica a la religió, a la moralitat, a la burgesia i els seus valors.
• Interès pel subconscient, allò irracional, oníric.
• Trenca amb l’ordre lògic i racional del relat.

Ràdio: La història dels mitjans de comunicació de masses

Per tant, influeixen en progrés social i la modernització. El progrés generalment té connotacions positives, però els mitjans també s’han associat amb finalitats no tant positives: ex. Ràdio o Tv com a element de manipulació de l’audiència (Com han analitzat teòrics com Noam Chomsky –Manufacturing Consent: The Political Economy of the Mass Media, 1988).

La societat (allò social) evoluciona: És una estructura transformable.

Història dels mitjans de comunicació = història de la producció, difusió i recepció de missatges. Fa referència a:

• Dispositius i Suports: (Tecnologia i creadors).
• Continguts: (Què es fa a través d’aquests suports).
• Recepció: (Canvis socials generats, hàbits, consum...).

Creença/percepció (més o menys fidel a la realitat) que la irrupció dels mitjans genera ruptures històriques radicals. Conceptes: Revolució de la comunicació, revolució dels mitjans, revolució de les telecomunicacions o revolució digital.

Convé diferenciar disponibilitat tècnica vs. aprofitament social. On situem el naixement de la societat de masses / de la comunicació de masses? A la segona meitat del S. XIX.

Urbanització, alfabetització, mobilitat social, increment de rendes i salaris, temps per a l’entreteniment, multiplicació del volum editorial o periodístic (premsa).

Mitjans de comunicacions comencen a exercir un rol com a uniformadors de la consciència social. A partir d’aleshores els mitjans (ràdio i tv al S.XX) esdevenen una eina de persuasió social associada al consum d’idees, tant pel sistema capitalista –lògica liberal– com en el comunista (propaganda – consumisme). Instrumentalització dels mass media.

Esquema Comunicació

Comunicació de masses. Agulla hipodèrmica - Harold Lasswell.

Era de la Propaganda

Al període d’entreguerres (1914-1945). Impacte de la comunicació política a l’espai públic. Propaganda política però també missatges polítics més subtils (propaganda implícita) en continguts mediàtics orientats a l’oci i destinats a audiències generalistes (no necessàriament societat polititzada). Forta importància de la ràdio en aquest període (sobretot a partir dels anys ‘20).

La Ràdio

Durant el període d’entreguerres, la ràdio es va convertir en el mitjà domèstic de comunicació de masses més important, pocs anys després de la seva aparició. La ràdio no va perdre aquesta posició de mitjà predominant fins els ‘50 (deixant pas a la televisió).

Atributs de la ràdio:

• Immediatesa (arriba ràpid al públic) + Ubiquitat (ser a molts llocs a l’hora). Fórmula ideal per arribar a milions de persones alhora.
• Altres mitjans, premsa o cinema, requereixen un llarg període de pre-producció, edició i fins i tot postproducció (i distribució) abans d’arribar al públic.
• El temps entre notícia i coneixement de la notícia és més breu amb la ràdio (efecte social).

Per això els governs (democràtics i autoritaris) i els polítics la van fer servir com a instrument propagandístic.

Característiques

• La ràdio esdevé un nou instrument amb un llenguatge diferent als altres mitjans de comunicació.
• Enceta nous consums i mercats dins el sector informatiu i entreteniment.
• És el primer mitjà que permet una interacció considerable.
• Facilitat tècnica de producció permet la incursió d’opinions i intervencions particulars espontànies en els programes radiofònics (trucades telefòniques, entrevistes al públic de l’estudi, etc.).
• A diferència del cinema i la fotografia (no tant de la premsa), la ràdio permetia a l’audiència modificar el producte informatiu i participar del resultat final.

Invent

Agustín Rius (1939) defineix al llibre el sistema de radiodifusió: “Un transmissor de radiotelefonia es compon d’un generador d’ones contínues i d’un dispositiu que les moduli, d’acord amb les variacions de la veu. Això s’obté per mitjà d’un micròfon que transformi les vibracions acústiques en corrent elèctrica”.

Per a l’aparició del mitjà radiofònic va caldre una evolució tècnica en tres àmbits:

1. Investigacions i avenços sobre la transmissió del senyal a distància (sense cables).
2. Investigacions i avenços sobre la transmissió i enregistrament de sons (siguin veu o música).
3. L’autonomia i major eficàcia dels equips i components electrònics.

Aquesta evolució tècnica es desenvolupa a través de la recerca de molts autors, de forma transnacional i paral·lela, al llarg del segle XIX principalment.

Context

L’invent també havia estat impulsat per la necessitat dels països d’una comunicació ràpida i eficaç per fer un seguiment de les relacions comercials. El comerç i la colonització d’aquesta època d’expansió del capitalisme reclamen l’invent radiofònic. Un invent que tindrà millores tecnològiques ràpides també per usos bèl·lics (1a i 2a Guerra Mundial).

Entre les investigacions antecedents de la pròpia recerca sobre la telegrafia sense fils o la transmissió de sons trobem els següents:

• 1780: Luigi Galvani. Metge i físic italià, realitza experiments per captar les pertorbacions elèctriques de l’atmosfera.
• 1799-1800: Alessandro Giuseppe Anastasio Volta (1745–1827), físic, inventa la pila elèctrica, anomenada posteriorment, pila voltaica.
• 1832: Samuel Morse (1791-1872) dissenya el primer prototip del telègraf elèctric.
• 1837: Michael Faraday descobreix els camps de propagació del corrent elèctric.
• 1842: Joseph Henry descobreix la natura oscil·latòria de les descàrregues elèctriques (repetit).

El Telègraf Elèctric

• 1832: Samuel Morse (1791-1872) dissenya el primer prototip del telègraf elèctric.
• Al 1844 s’inaugurarà la primera línia de telègraf de 60km entre Washington D.C. i Baltimore. Primera tecnologia que permet la transmissió de dades (mitjà clau des de mitjans S.XIX i inicis del XX).
• Qualsevol missatge podia ser entregat a llarga distància (s’escurcen les distàncies).
• Comença la intercepció de missatges (governs, interessos comercials, etc.).
• Rellevant per al comerç internacional i la premsa, però també amb finalitats privades.

Estadístiques de la Unió Telegràfica Internacional:

• El 1865 hi havia 500.000 km i s’enviaven uns 30 milions de missatges.
• El 1913 hi havia 7 milions de quilòmetres de línies i es transmetien 500 milions de telegrames.

Antecedents de l’invent de la ràdio: El Telèfon

• 1875: Alexander Graham Bell (1847–1922) –científic nord-americà, d’origen escocès–, inventa el telèfon.
• El 1870, el telègraf era ja el sistema nerviós del comerç i es trobava saturat amb una gran quantitat de missatges telegràfics. Es realitzen experiments amb telegrafia acústica, intentant traslladar el so als senyals elèctrics.
• 1875: Bell presenta el telèfon accionat per veu, amb connexió mitjançant un cable, però que transmet una veu encara poc clara.
• 1876: Es presenta un model perfeccionat. El telèfon es converteix en la novetat mundial.
• 1877: Es funda la Bell Telephone Company i s’instal·la la primera línia telefònica a Boston.

El Fonògraf

• 1877: Thomas Alva Edison (1874 - 1931), inventor nord-americà, crea el primer fonògraf, aparell que enregistra i reprodueix les vibracions de la veu humana o qualsevol altre so mitjançant un procediment mecànic.
• El fonògraf es feia servir per gravar sons, a finals del S.XIX. Sistema analògic per enregistrar veu.

El Descobriment de les Ones Hertzianes

• 1865: James Clerk Maxwell (1831 - 1879) -matemàtic i físic escocès-, desenvolupa les teories de la força magnètica i elèctrica. Estableix les bases científiques per a l’estudi de les ones hertzianes (el seu estudi és sobre la llum, però apunta que també podrien haver-hi ones acústiques amb les mateixes característiques).
• 1888: Heinrich Rudolph Hertz (1857 - 1894), físic alemany, descobreix les ones acústiques: ones hertzianes. Són les ones electromagnètiques produïdes per l’oscil·lació de l’electricitat en un conductor i que s’utilitza a la ràdio.
• El 1877 ja demostra que les ones electromagnètiques són del mateix gènere que les de la llum i es poden mesurar. Crea el concepte de longitud d’ona.
• Seguint les investigacions de Maxwell, construeix un oscil·lador que produeix ones electromagnètiques (experiment d’Hertz, al 1887) que es desplacen per l’espai. S’inicia la possibilitat de la “telegrafia sense fils” (com s’anomena inicialment a la ràdio).

Noves Aportacions

• 1890-1891: Édouard Branly (1844 – 1940), físic francès, inventa un cohesor per perfeccionar la recepció de les ones electromagnètiques i permet la recepció de senyals de telegrafia sense fils.
• 1893: Nikola Tesla (1856 – 1943) transmet energia electromagnètica i construeix el primer ràdio-transmissor.
• 1894: Oliver Joseph Lodge (1851 - 1940), físic anglès, avança en els sistemes de sintonització que perfecciona i millora la qualitat de la recepció.
• 1895: Alexander Stepánovich Popov (1859–1905) presenta un detector d’ones electromagnètiques.
• 1897: Guglielmo Marconi patenta l’invent de la ràdio.

Guglielmo Marconi (1874 - 1937)

Físic i inventor italià, aficionat als experiments amb ones electromagnètiques hertzianes.

• 1894: Investiga la transmissió i recepció d'ones electromagnètiques, incrementant poc a poc la distància entre transmissor i receptor des dels 30 cm fins als centenars de m.
• 1895: Va construir un petit aparell, que tenia un abast de 2,5 km.
• Vist l'escàs interès que el seu aparell va despertar en les autoritats italianes, va marxar al Regne Unit.
• 1897: Marconi rep suport a Londres i patenta l’invent de la ràdio, després d'una sèrie de millores (enrenou entre la comunitat científica de l’època amb Tesla).

Aleksandr Stepanovich Popov (1859 - 1905)

• 1895: Aleksandr Stepánovich Popov (enginyer rus) presenta un receptor de ràdio (detector d’ones electromagnètiques).
• 1896: L’enginyer transmet el primer missatge telegràfic entre dos edificis de la Universitat de Sant Petersburg.
• Popov va esdevenir pioner de la radiodifusió, tot i que no n’és considerat l’inventor. Tanmateix, Popov és considerat l’inventor de l’antena (Pels russos és considerat l’inventor de la ràdio).

Nikola Tesla (1856 – 1943)

• Croata, estudiós de l’electricitat i l’electromagnetisme.
• Va treballar a París i Nova York a les ordres d’Edison (amb qui va acabar trencant per la “guerra de les corrents” –és l’inventor del corrent altern i el motor d’inducció–).
• Realitza experiments a petita escala sobre la transmissió d’energia sense cables.
• El 1893 transmet energia electromagnètica i construeix el primer ràdio-transmissor.
• L’oficina de patents nord-americana no reconeix la seva autoria, iniciant-se un litigi amb Marconi. Finalment (1943) un tribunal el va declarar inventor de la ràdio (no per l’opinió pública).
• Marconi va fer més un paper de compilació i síntesi de materials ja existents que no pas d'invenció o descobriment pròpiament dit. La ràdio té un fort component d’invent col·lectiu.
• És la patent (1897) qui li atorga el títol d’inventor de la ràdio.

En aquell moment no es pensava en la ràdio com a mitjà de comunicació de masses, sinó que la seva invenció obeïa a interessos econòmics i a una funció com a canal o eina per comunicar les grans companyies comercials amb els seus vaixells de transport de mercaderies que es trobaven navegant. Marconi va ser, això segur, el primer gran comercialitzador de l’aparell radiofònic, fundant la Marconi Wireless Telegraph Company i construint les seves pròpies estacions transmissores amb una finalitat d’explotació comercial.

Fites de Marconi i Èxit de la Ràdio

• 1898: Marconi retransmet una regata per al diari Daily Express de Dublín, i es fan públics els resultats de la competició en un temps rècord per a l’època.
• 1899: Crea un servei radiotelegràfic entre Gran Bretanya i la resta d’Europa.
• El major avenç, però, va ser poder connectar Anglaterra (estació de Cornwall) amb Canadà (Terranova) amb nous equips transmissors que centuplicaven la potència emprada fins al moment (1901).
• Esdeveniments com els enfonsaments de diferents vaixells de passatgers («Titànic», 1912) i la col·laboració de Marconi en la transmissió d’informació a la premsa van ajudar a la seva popularitat.
• 1907: Servei apte comercialment.
• 1909: Marconi obtindrà el premi Nobel de Física.

Expansió i Monopoli

Diverses companyies s’interessen per la seva explotació comercial. A França, la Société Française de Télégraphie et de Téléphonie Sans Fil; a Alemanya, la Telefunken, etc. Tot i així, el pla de Marconi era assegurar-se el monopoli comercial. Ordena als seus operadors que no estableixin comunicació amb emissores d’altres companyies, més enllà de denúncies judicials per exigir els seus drets de patents.

Marconi no tindrà competència a diversos països com Itàlia i Gran Bretanya i dominarà el mercat en molts d’altres (monopolització).

• Als EUA, les autoritats evitaven el control de firmes estrangeres (Marconi va crear una filial: American Marconi’s Wireless Telegraph), però finalment va ser absorbit per la Radio Corporation of America (RCA), controlada per General Electric impulsada pel govern.
• Primera emissora informativa regular: 1920 a Pittsburgh (EUA).

Consolidació

Ràpida expansió de la ràdio com a mitjà:

• Finals de 1920: cinc noves emissores.
• 1921: 32 emissores de ràdio només als EUA.

Aquesta expansió descontrolada (en molts països) va fer intervenir els estats per regular freqüències, per evitar el monopoli i crear infraestructures per a millorar l’accés.

• EUA: Expansió de la ràdio de la mà d’empreses privades (liberalització). En aquest context, emergeix la necessitat de regular les emissions audiovisuals, i es crea la primera llei (Radio Act de 1927), i el primer organisme regulador de l’audiovisual (1934): la Federal Communications Commission (FCC).
• 1932: Es crea un sistema d’alta qualitat amb la modulació de la freqüència (FM). El sistema de l’FM es triarà com a estàndard de la radiodifusió d’alta qualitat. Té els avantatges d’absència d’interferències, una major qualitat de recepció que la AM (Amplitud Modulada).

La ràdio sap explotar la seva potencialitat d’immediatesa informativa fent molts programes en directe i crea un estil periodístic propi. Moltes de les notícies no són llegides ni redactades, sinó relatades.

Al 1935, Estats Units disposa ja de 23 milions i mig d’aparells i 585 estacions en funcionament. A Europa es compten més de 22 milions d’oients.

La ràdio s’empra com a eina política i els polítics reconeixen el seu valor estratègic. Eina clau durant la 2a Guerra Mundial, per informar, generar estat d'opinió, propaganda i contrapropaganda.

• Un fet d’especial rellevància serà El Discurs del Rei on el rei anglès George V va haver de fer un discurs radiofònic per animar el seu poble sobre la guerra (3 de setembre 1939).
• El mateix dia el ministre anglès Neville Chamberlain farà la declaració de guerra completa.

Propaganda Radiofònica

Alemanya serà qui més empri la ràdio com a arma per tal de transmetre els seus ideals. El ministre de Propaganda, Joseph Goebbels, va ser la mà dreta de Hitler. La propaganda nazi va aplicar tècniques mai abans desenvolupades cuidant el més mínim detall de les emissions: simplificació, l’exageració i la reiteració en els missatges. També programaven els discursos de Hitler de nit, quan l’oient podia assimilar millor les idees, realitzaven falsos reportatges de la lluita al front, o propagaven rumors.

Els aliats també van utilitzar la ràdio per a la difusió de la seva propaganda o contrapropaganda. El centre aliat d’emissió va ser la BBC, sota la supervisió de Churchill. Els aliats enviaven missatges d’esperança i discursos dels líders polítics aliats. També repetien arguments sobre la culpabilitat dels nazis i exculpant al poble alemany, fent una distinció per crear una divisió interna a Alemanya. Com els discursos de Charles de Gaulle (exiliat president de França a Londres per la invasió nazi) o Winston Churchill (primer ministre anglès).

• Als EUA, la NBC també emetia programes informatius especials sobre la guerra com ‘This is war’ (provocava a les tropes contràries amb missatges de desànim o bé incitant-les a la deserció, mostrant facilitats i testimonis).
• Als EUA es crea un model comercial, basat en la lliure competència i en un model de negoci basat en la publicitat. Contrasta amb el model europeu, lligat a mitjans públics.

1922: Es crea British Broadcasting Corporation (BBC), com a monopoli públic.

• Tot i que la creació va ser per part de l’Estat i en alguns casos es va utilitzar com a eina propagandística, la gestió va estar en mans de professionals (certa autonomia, tant governamental com de grans corporacions) – prestigi.
• John Reith, administrador general de la BBC, considerava que la ràdio era un instrument de cultura i benestar, i que tenia una responsabilitat social (Rueda, Galán i Rubio, 2014): Informar - Entretenir - Educar.
• La BBC es basarà en les següents normes:
  1. Universalitat geogràfica.
  2. Donar servei a tots els públics.
  3. Donar servei a les minories del país.
  4. Representar la comunitat i la seva identitat nacional.
  5. Imparcialitat.
  6. Finançament directe.
  7. Programació de qualitat.
  8. Llibertat de creació.

La BBC es consolida als anys ’30 (ràdio):

• Col·laboració ràdio-premsa.
• Aparició dels serials i nous formats que atreien el públic.
• Augmenta la credibilitat respecte la premsa.

La credibilitat de la ràdio es veu exemplificada en la retransmissió, el 1938, de La guerra dels mons (una dramatització dirigida per Orson Welles que va confondre milers d’espectadors –invasió marciana). Es van bloquejar centrals telefòniques i hi va haver pànic (abandó llars).

El cas de La guerra dels mons és ideal per analitzar la variant.

André Malraux introdueix el concepte del doble temps de l’art: La idea és que tota imatge no només és reflex de la societat on es crea, sinó que pot prendre un nou sentit quan és agafada per una nova generació.

Les imatges impactants d’invasió extraterrestre de La Guerra dels Mons d’H.G. Wells, han anat prenent diferents sentits al llarg del temps, unes imatges presents en forma de llibre, radiofònic o audiovisual. Relació entre la història i l’art. La base del llibre, escrita al 1898, és llegida com una crítica a l’imperialisme britànic. Al 1939 Orson Welles en farà una versió radiofònica en un context de tensió previ a la 2a Guerra Mundial. La gent viurà amb pànic aquesta retransmissió. Al 1953 se’n fa la primera versió al cinema de la mà de Byron Haskins. Aquí les imatges es llegeixen sota un context de guerra freda i pànic nuclear. La caiguda de les torres bessones i la por a nous atacs terroristes tornen a posar de moda l’imaginari d’HG Wells amb el film d’Steven Spielberg del 2005.

Evolució de la Ràdio

La ràdio, forçosament, s’ha de reformular amb l’aparició (anys 40) i consolidació (anys 50) de la televisió als EUA. Motius:

1. Competència per l’audiència.
2. Professionals que marxen a la televisió.

Reconversió en quatre fases (Gutiérrez Espada, 1979):

• 1945-1950: Es planteja la renovació.
• 1950-1955: La ràdio evoluciona, però principalment en l’aspecte informatiu. Apareix la ràdio viva i es fomenta el directe igual que la recerca de la notícia. Directe més assequible i fàcil tècnicament que a la televisió (distinció principal entre els dos mitjans).
• 1955-1960: La informació passa a ser analitzada i detallada. Més que molta informació s’ofereixen estímuls, opinions i visions, per a la reflexió.
• Des de 1961: L’evolució tècnica proporciona més elements creatius en la realització de programes (efectes de so, intervencions exteriors, muntatge...).

Entre 1945 i 1960 els programes evolucionen amb tres tendències:

1. Reducció de programes de llarga durada (més agilitat).
2. Apareixen els anomenats programes-mosaics, de curta durada i amb facilitat per a la inserció de publicitat. La notícia i la música constitueixen les unitats bàsiques i dominants de la programació.
3. 1948: Tres enginyers de la companyia Bell, Jhon Bardeen, Walter Brattain i William Shocley, inventen els primers transistors. Primer eren fets amb vàlvules, després es van tornar més petits i eficaços. La ràdio es tornarà més portàtil i accessible que mai.

La ràdio també s’estén socialment a altres àmbits: deixa de ser únicament un aparell estàtic i immòbil al centre de la sala d’estar.

Fenòmens als Anys 60

Als EUA

La ràdio contracultural als EUA: El 1966 neix l’estació KMPX de San Francisco, davant d’una radiodifusió cada vegada més comercialitzada i dependent de la publicitat: incorporava poesia, disc-jockeys, informació anti-Vietnam, etc.

Ràdio pública als EUA: El 1966 aquest mateix any, es crearà la ràdio pública americana, la Corporation for Public Broadcasting (CPB).

A Europa

Ràdio local a Europa: El 1967 apareix a Anglaterra la primera emissora local de la BBC a Leicester (procés de descentralització).

Ràdio privada a Europa: El 1967 es crea al Regne Unit la primera ràdio privada, Capital Radio, a Londres. A partir d’aquest moment, el model radiodifusor britànic serà mixt, amb la convivència d’una xarxa d’emissores privades i una de pública.

Ràdios Lliures

Etapes de la Ràdio a Espanya i Catalunya

La història de la ràdio en el nostre entorn es divideix en diverses etapes clau: els inicis, amb experiments científics, fins al 1923, la dictadura de Primo de Rivera, la II República i Guerra Civil, la dictadura de Franco, la Transició i el context actual.

Dictadura de Primo de Rivera (1923-1930)

Fins a l'any 1923, la radiodifusió no es considerava un mitjà de masses, sinó un instrument amb objectius comercials i industrials, d'interès principalment per a enginyers i electricistes. Aviat, la radiotelegrafia passa a ser considerada un servei monopoli de l’Estat.

• Control i Censura: S’inicien comunicacions censurades i regulades amb restriccions. Durant la dictadura es crea la Junta Tècnica i Inspectora de Radiocomunicació, encarregada de realitzar una censura prèvia a qualsevol emissió. Els horaris d'emissió estaven controlats i autoritzats pel govern; no s'emetia tot el dia, sinó en franges determinades.
• Impuls del sector elèctric: Les companyies elèctriques volen vendre aparells receptors i, per fer-ho, impulsen l'oferta de continguts. Es crea l'Asociación Nacional de Radiodifusión (ANR) per promoure el coneixement del mitjà.

Ràdio Barcelona (EAJ-1)

És la pionera. Fa emissions en proves el 1924 i regulars a partir de 1925. La primera veu va ser Maria Sabater (secretària de direcció amb tasques de locució).

Programació inicial: Molt senzilla, basada en concerts i actuacions d'orquestres, complementats amb notícies culturals d'agenda, informació econòmica, meteorologia, conferències i publicitat.

Difusió: Es crea la revista Ràdio Barcelona per informar de les novetats del sector (existirà fins al 1938). Altres emissores seguiran aquest exemple amb les seves pròpies revistes. Expansió de les emissores: Es creen estacions com Ràdio España de Madrid, Ràdio Cadis, Estación Castilla, Radio Club Sevillano i Unión Radio Madrid. Tot i això, la publicitat és petita i insignificant, fet que genera dificultats econòmiques per mantenir les emissores petites.

Unión Radio: El 1926 es fusiona amb Ràdio Barcelona (passant a dir-se Unión Radio Barcelona). La cadena Unión Radio iniciarà una política de compra d'emissores per tot l'Estat.

• Innovació: Unión Radio incorpora esports i, cap al 1930, continguts femenins.

Ràdio Associació de Catalunya (RAC)

El 1930, la Dirección General de Comunicaciones li concedeix llicència. Va ser creada per membres de l'ANR i exmembres de Ràdio Barcelona disconformes amb la compra d'Unión Radio.

• Llengua: Les seves emissions eren íntegrament en català, fet que va obligar la competència (Unión Radio Barcelona) a adoptar també el català posteriorment.

La Perspectiva de Gènere a la Ràdio dels Anys '20

La incorporació de la dona a la ràdio va estar lligada inicialment a la seva tessitura vocal aguda, considerada ideal per a la lectura de missatges publicitaris.

Maria Cinta Balagué

Considerada la primera locutora de l'Estat espanyol. El 1926 va iniciar una secció literària femenina a Ràdio Barcelona (fruit d'una col·laboració amb l'Institut de Cultura Popular de Francesca Bonnemaison). Aquest espai es convertiria en la Sección Femenina, un programa diari amb més col·laboradores.

Continguts i Adoctrinament

S'emetien les Charlas para la mujer, però curiosament anaven a càrrec d'un home (el periodista Joaquín Arrás). Tenien una intenció adoctrinadora en un context on l'analfabetisme femení era molt elevat (71%).

Feminisme vs. Programes Femenins

• Es desenvolupa un feminisme moderat i republicà que anima les dones a formar-se per ser «bones mares i esposes» però també treballadores preparades.
• Es creen continguts per construir una idea de feminitat moderna.
• Existia una dualitat: es feien programes femenins (no feministes) centrats en la llar, mentre que els continguts «seriosos» i útils es consideraven adreçats als homes.

Segona República (1931-1936)

Aquesta etapa es considera l'època de màxim esplendor de la ràdio i del periodisme a l'Estat espanyol. La ràdio es consolida com el mitjà hegemònic i de referència, servint tant per a la comunicació ideològica com per a l'entreteniment. És clau per a la politització de la població analfabeta, ja que no requereix saber llegir per rebre els missatges.

Competències i l'Estatut de Núria

L'Estatut de Catalunya de 1932 recollia que els serveis de radiodifusió corresponien a la Generalitat, tot i que l'Estat es reservava el dret de coordinar els mitjans de tot el país. A la pràctica, el traspàs total de competències no es va fer efectiu fins a la Guerra Civil (1936).

Llibertat d'expressió

El president Francesc Macià i el Ministeri de Comunicacions espanyol eliminen la censura prèvia. S'estableix llibertat d'informació i d'horaris d'emissió. La ràdio es converteix en l'eina política per excel·lència per enviar missatges directes a la ciutadania.

Ràdio Associació de Catalunya (RAC)

Esdevé l'embrió de l'actual RAC1. Es diferencia d'Unión Radio Barcelona per la seva defensa del catalanisme. El govern català l'abandera com la seva emissora preferent per a comunicacions oficials.

Els Fets d'Octubre de 1934

Aquest episodi és el millor exemple de la importància de la ràdio com a eina política i de masses amb capacitat de convocatòria.

• El conflicte: Davant un nou govern reaccionari a Espanya, el president Lluís Companys utilitza els micròfons de les ràdios de Barcelona per proclamar l’Estat Català dins de la República Federal Espanyola.
• L'ús estratègic: La ràdio va ser l'única eina capaç de coordinar les forces populars (sindicats, obrers, pagesos). Va servir per combatre rumors sota el lema «Ho han dit a la ràdio» fet que demostra la seva enorme credibilitat.
• Conseqüències: Després de la capitulació, el govern català va ser empresonat, l'Estatut suspès i les ràdios van ser intervingudes per les forces militars. Es va restaurar la censura governamental, dilatant el traspàs de competències.

Perspectiva de gènere durant la República

La instauració del sufragi femení (1931) i els valors republicans transformen la presència femenina al mitjà, obrint-lo a noves temàtiques i veus intel·lectuals.

• Ràdioteatre i noves veus: La dona guanya pes gràcies al ràdioteatre. Destaquen noms com Rosa Cotó o Carmen Martínez Illescas. S'incorporen entrevistes i magazins que busquen construir una idea de «feminitat moderna».
• Maria Carme Nicolau: Va ser l'única periodista de l'època que treballava en un mitjà radiofònic (dins l'equip del diari parlat La palabra de Ràdio Barcelona). Va ser acomiadada i es va haver d'exiliar a França pel seu posicionament en els Fets d'Octubre.
• Radiofémina: Dins de La palabra, s'obrí aquest consultori on les oients preguntaven sobre «temes femenins, utilitat i regles socials». Malgrat l'avanç republicà, aquest espai mantenia valors tradicionals en continguts considerats «per a dones» en contraposició als temes «seriosos» adreçats als homes.

La Guerra Civil (1936-1939)

La Guerra Civil s’inicia amb l’aixecament militar contra la República el juliol de 1936 i s’allarga fins a l’abril de 1939. Aquest conflicte és recordat com «la guerra de les ones» ja que és el primer cop a la història que la ràdio s'utilitza plenament com una arma de guerra a causa de l'ús de la propaganda.

1. La Ràdio com a Eina Estratègica i Militar

L'estratègia de la «guerra de les ones» es va basar en dos eixos principals:

• Control del territori: Cada bàndol considerava prioritari apoderar-se de l’emissora de cada poble o zona conquerida. Es va entendre que controlar el potencial comunicatiu del mitjà era equivalent a controlar una arma més.
• Guerra psicològica: S'emetien comunicacions per interferir en l'ànim de la població:
  • Anunciant victòries i l’avançament del bàndol propi.
  • Fent promeses de benestar si l'enemic es rendia.
  • Criticant i ridiculitzant l’adversari.
• Ús tàctic: A banda de la difusió pública, la ràdio va funcionar com a eina estrictament militar amb unitats de comunicació que enllaçaven ordres entre diferents posicions i unitats al front.

2. Avantatges sobre la Premsa Escrita

Segons l'anàlisi de Daniel Arasa a La Batalla de las Ondas, la ràdio tenia avantatges decisius.

La Dictadura de Franco (1939-1975)

Aquesta etapa es defineix per l'oligopoli, el control ideològic i la instauració d'una censura sistemàtica. El règim va utilitzar les concessions de llicències com una arma política per seleccionar exclusivament operadors afins.

1. El Control de la Informació i “El Parte”

El control del pensament es va executar a través de mesures dràstiques:

• Prohibició d’informatius propis: Les emissores tenien prohibit produir la seva pròpia informació. Totes les estacions havien de connectar obligatòriament dos cops al dia amb l'informatiu oficial de Radio Nacional de España (RNE), conegut com «el parte». Aquesta emissió estava supervisada directament pel govern i s'anunciava amb la sintonia militar «La Generala».
• Informació permesa: Les úniques informacions pròpies autoritzades eren de servei públic (meteorologia, farmàcies de guàrdia) o de l'àmbit de la cultura i l'espectacle (cartellera de cinema o teatre).

Evolució de les cadenes: El 1940, Unión Radio és depurada i es transforma en la SER (Sociedad Española de Radiodifusión), esdevenint la xarxa comarcal més gran. RNE, per la seva banda, mantenia cinc estacions clau (Madrid, Barcelona, La Corunya, Màlaga i Huelva).

2. La Falange i la Supervisió Ideològica

La Falange (partit únic) va assumir la gestió directa del mitjà mitjançant:

• L'adjudicació de llicències i la creació de les seves pròpies emissores.
• La depuració de periodistes i directors no afins al règim.
• La censura prèvia: tot contingut s'havia d'enviar amb antelació per ser autoritzat.
• La programació havia de promoure els pilars del franquisme: la supremacia d'allò espanyol, el tradicionalisme, el catolicisme i els valors feixistes.

3. Perspectiva de Gènere: de l'Autonomia al Masclisme

Si la República va suposar un impuls per a la dona, el franquisme va significar un retrocés absolut:

• Pèrdua d'estatus: Les dones van perdre l'autonomia professional i les emissores es van omplir de veus masculines.
• Sección Femenina: Les dones que volien treballar a la ràdio havien de passar un examen que valorava la seva vinculació familiar amb el règim. Apareixen programes alliçonadors com La mujer y la radio.
• El Consultorio de Elena Francis (1947-1984): Programa de gran popularitat on un personatge de ficció donava consells basats en el model de dona submisa, dependent de l'home i centrada en les tasques domèstiques.

4. Entreteniment, Esports i la Ràdio “Clandestina”

Davant la manca d'informació política, la ràdio es va refugiar en l'entreteniment:

• Concursos i serials: Molta popularitat d'entrevistes, humor blanc i teatre radiofònic.
• Carrusel Deportivo: La SER llança aquest programa innovador el 1953, centrat en la informació esportiva.
• Ràdio Pirenaica: Emissora lliure i comunista que emetia des de Moscou (impulsada per «La Pasionaria» i Rafael Alberti) per combatre la propaganda del règim des de l'exili.

5. Els Anys 60: La FM, la Música i el Català Incipient

Amb l'arribada de Manuel Fraga al Ministeri (1958) i la Llei de Premsa de 1966, es produeixen canvis:

• Auge musical: Apareixen emissores comercials com Radio Mediterráneo o Radio Peninsular. El 1966 neixen Los 40 Principales a la SER, vinculant la ràdio amb la indústria discogràfica. La FM permet emissions amb més qualitat sonora.
• Recuperació del català: Després d'emissions aïllades de teatre el 1950 i 1956, el 1964 RNE emet Evocacions Catalanes (folklòric). El 1968 apareix Paraula i pensament, ja sense l'etiqueta de folklore.
• Nova Cançó: Salvador Escamilla impulsa Radioescope a Ràdio Barcelona, sent clau per a la promoció d'artistes com Serrat o Raimon.

La Transició (1975-1983)

Aquest període s'inicia amb la mort de Franco el 1975 i es caracteritza pel desmantellament progressiu de les institucions franquistes. Documents clau com la Llei per a la Reforma Política (1976) d'Adolfo Suárez, la legalització dels partits (1977) i la Constitució de 1978 configuren el nou sistema democràtic, en un context de tensions pel terrorisme i el risc d'aixecament militar.

1. El “Boom” Informatiu i la Llibertat d'Expressió

La ràdio es converteix en un instrument poderós per a la reforma democràtica i la configuració d'una cultura del consens:

• Fi del monopoli (1977): Un Reial Decret suprimeix el monopoli informatiu de la ràdio pública. Per primera vegada, la ràdio privada i la comercial pública poden produir els seus propis informatius, generant un creixement espectacular d'audiència: de 7 milions d'oients el 1975 a 17 milions el 1982.
• Funció social: Els mitjans ajuden a crear un imaginari de modernitat i valors democràtics en un país amb manca de cultura política.
• Institucionalització: El 1977 es crea l'ens autònom RTVE, on s'integren RNE i Radio Peninsular.

2. La Ràdio en Català i l'Expansió de l'FM

• Ràdio 4 (1976): RNE crea aquesta emissora filial que emet íntegrament en català, seguida per algunes emissores comarcals que també adopten la llengua.
• Noves llicències (1979): L'ampliació de l'FM permet aprofitar millor l'espectre i s'adjudiquen moltes llicències a empreses privades. Apareixen nous formats com els talk-shows nocturns, la ràdio-fórmula musical i la radioinformació.

3. La Nit dels Transistors: El 23-F

La Cadena SER (hereva d'Unión Radio) lidera el canvi radiofònic amb una gran professionalització. El seu paper és clau durant el cop d'Estat del 23 de febrer de 1981: Mentre els militars controlaven la televisió, la ràdio va ser l'únic mitjà per seguir els fets pas a pas. L'episodi es coneix com «La nit dels transistors» per l'agilitat i el testimoni directe que va oferir l'emissora.

4. El Nou Star-System Radiofònic

Es configura un planter d'estrelles (principalment masculines) que dominen el prime-time matinal.

Catalunya Ràdio (1983 - Actualitat)

L'any 1983 marca una fita clau per a l'ecosistema comunicatiu català amb l'aprovació de la llei de creació de la CCRTV (Corporació Catalana de Ràdio i Televisió), l'ens públic encarregat de gestionar els mitjans de l'àmbit autonòmic.

• Fundació i Objectius: L'emissora va comprar el seu local a l'Avinguda Diagonal de Barcelona per iniciar les emissions. El seu propòsit fonamental i fundacional és la promoció i difusió de la llengua i la cultura catalanes, garantint la presència del català a les ones en un marc democràtic.
• Expansió Territorial: El 1986 es creen les delegacions de Girona, Lleida i Tarragona, i el 1989 comencen les desconnexions territorials per oferir informació de proximitat.
• Lideratge: L'any 1989, només sis anys després de la seva creació, Catalunya Ràdio esdevé per primer cop líder d'audiència.

El Panorama Radiofònic Actual

Segons dades del Butlletí d'Informació sobre l'Audiovisual a Catalunya (maig 2023), el mapa de les ones a Catalunya es caracteritza per una gran riquesa d'emissores:

• Sector Públic: Hi ha 222 emissores públiques (incloent-hi les nacionals de la Generalitat i la gran xarxa de ràdios municipals).
• Sector Privat: Existeixen 37 emissores privades que competeixen en el mercat comercial.

Aquest sistema reflecteix la consolidació de la ràdio com un mitjà viu que ha sabut combinar la missió de servei públic amb la competitivitat comercial, mantenint una forta arrel territorial.

Televisió

Orígens i Evolució

La televisió és un mitjà de comunicació audiovisual que es desenvolupa de manera molt ràpida tant des del punt de vista tecnològic com social. La seva implantació va ser generalitzada i va arribar a convertir-se en el mitjà hegemònic del segle XX. El seu èxit s’explica per la combinació de tecnologia, demanda social, poder simbòlic de la imatge i interessos polítics i econòmics.

Dimensions de la Televisió (Característiques del seu Desenvolupament)

La televisió es consolida ràpidament per diversos factors clau:

• Voluntat propagandística:
  • És un mitjà directe, popular i massiu.
  • Esdevé una eina estratègica de persuasió, comunicació i control ideològic.
  • És utilitzada activament pels estats i règims polítics.
• Demanda social generalitzada:
  • La societat accepta la televisió de manera incondicional.
  • Respon a una necessitat de consum cultural, informatiu i d’entreteniment.
• Màgia de la imatge:
  • El segle XX és considerat el segle de la imatge i el món visual.
  • La televisió s’oposa a la Galàxia Gutenberg (predomini del text escrit).
  • Es produeix una idolatria de la imatge, associada a realisme i veritat.
• Sentiments de modernitat i confort:
  • La televisió és percebuda com una finestra al món.
  • Aporta informació, cultura i entreteniment des de casa.
  • Consum passiu, còmode i domèstic.

Definició de Televisió

Baget: Un sistema de transmissió i reproducció de so i imatges a distància, simultàniament i en moviment, utilitzant ones electromagnètiques o transmeses per cable mitjançant corrents elèctrics.

Invents Predecessors de la Televisió

La fotografia, la telegrafia i la telegrafia sense fils, el gramòfon i el fonògraf i el mateix cinematògraf, especialment, amb la inclusió de la tecnologia de so sincronitzat. Precisament, és l’aplicació de la tecnologia en la transmissió de sons a distància (la ràdio) la que esperona i estimula la investigació per transmetre també imatges i sons, coordinadament i simultàniament, també sense fils.

Avenços Precursors de la Televisió

La investigació televisiva se centra en tres grans camps:

• Fotoelectricitat: Transformació de l’energia elèctrica en energia lluminosa.
• Anàlisi i descomposició de la imatge: Imatges fragmentades en línies i punts, clars i foscos.
• Ones hertzianes: Transmissió dels contrastos visuals convertits en senyals elèctrics.
• Comunicació a distància i sense fils.

A finals del segle XIX la televisió ja és imaginada, abans de ser real.

La Televisió abans de ser inventada: El Telefonoscopi (1879)

Apareix a la revista Punch Almanac. És una idea fictícia, no un invent real. Mostra que la societat ja imaginava la transmissió d’imatges a distància.

El Disc de Nipkow

Inventat el 1884 per Paul Gottlieb Nipkow, enginyer alemany. És un explorador de la imatge:

• Disc metàl·lic amb forats en espiral.
• En girar, cada forat capta un senyal de llum.

Importància: Permet l’escaneig i projecció de la imatge en directe. És la base de la televisió electromecànica. Posteriorment serà perfeccionat per John Logie Baird.

John Logie Baird

Enginyer escocès (1888–1946). Considerat el creador de la televisió. Objectiu inicial: veure la ràdio.

Fites principals:

• 1926: Primera demostració pública de televisió a Londres.
• 1928: Funda la Baird Television Development Company. Primera transmissió d’imatges entre Londres i Nova York.
• 1944: Primera demostració d’imatges en color.

El seu sistema mecànic queda obsolet amb l’arribada de la televisió electrònica.

El Tub de Raigs Catòdics

Tecnologia clau per a la televisió electrònica. Permet visualitzar imatges mitjançant raigs catòdics projectats sobre una pantalla.

• Inventat per Carl Ferdinand Braun el 1897. Basat en descobriments previs dels raigs catòdics.
• 1931: Manfred von Ardenne presenta el primer sistema electrònic de televisió. Aquest sistema és el que s’imposa definitivament.

L’Iconoscopi

Inventat el 1934 per Vladimir Zworykin. Dispositiu que adapta els raigs catòdics a:

• Captura de la imatge.
• Reproducció televisiva.

Considerat l’antecessor de la càmera de televisió moderna.

Els Inicis de la Televisió a Alemanya

• 1935: Alemanya inicia les primeres emissions regulars.
  • Característiques: Xarxa per cable. Objectiu propagandístic del règim nazi.
• 1936: Retransmissió dels Jocs Olímpics de Berlín. Ús pioner de càmeres electròniques. Projeccions en sales col·lectives, no a les llars.

Televisió com a Servei a Alemanya

Es considera servei de televisió perquè incloïa:

• Equipaments tècnics especialitzats.
• Xarxa nacional (embrionària).
• Programació continuada.
• Telespectadors.

Programació:

• Actuacions musicals.
• Informatius breus.

Els Inicis de la Televisió al Regne Unit

• 1936: La BBC inicia emissions regulars a Londres. Al principi: 400 llars. 2 hores diàries.
• Model de servei públic: Finançament públic (impostos i cànon).
• 1937: Retransmissió de la coronació de George VI, primer gran esdeveniment televisiu.

Els Inicis de la Televisió als Estats Units

• 1937: 17 emissores experimentals. Vinculades a: Empreses de ràdio, Universitats.
• 1939: Primera emissora regular, W2BS (NBC). Neixen les grans networks: NBC (1939), CBS (1941) i ABC (1948). Conegudes com les Big Three.

El Boom Televisiu als EUA

Després de la Segona Guerra Mundial:

• 20.000 televisors (1946).
• 30 milions (1955).

Causes:

• Creixement econòmic.
• Accés de la classe mitjana al consum.
• Vida suburbana: la televisió com a principal entreteniment.

• Als anys 60: 85% de les llars tenen televisió.
• Gran creixement de la publicitat. EUA es converteix en productor dominant.

L’Edat d’Or de la Televisió

Inici després de la II Guerra Mundial. Lideratge dels EUA i el Regne Unit. Contextos diferents:

• EUA: Baby boom, creixement demogràfic i potència mundial.
• Europa: Reconstrucció, però expansió progressiva del consum.

Als anys 50-60:

• La televisió esdevé hegemònica.
• Programació generalista.
• Oferta centralitzada.

Relació entre Cinema i Televisió

Inicialment hi ha reticències de Hollywood. Bloqueig de llicències televisives. Negativa a vendre pel·lícules a la televisió. A partir dels anys 50:

• Intercanvi de professionals. Directors i actors passen a la televisió.
• 1957: Hollywood aporta el 70% de la programació en prime time.

Desenvolupament Europeu

Creixement més lent però continuat. Al Regne Unit:

• Predomini de la BBC.
• 1954: Neix ITV, primer canal privat. Programes destacats: Coronation Street (soap opera). Programes musicals vinculats al rock.

La Televisió en Color

Innovació clau en la socialització del mitjà. Inventada el 1940. 1944: primera demostració. 1953: implantació als EUA. A finals dels anys 70: Generalització mundial.

Impacte informatiu: Major realisme en conflictes bèl·lics.

Sistemes de televisió en color:

• NTSC: 525 línies. 60 camps per segon. EUA, Canadà, Japó.
• PAL: Desenvolupat a Europa. 625 línies. 50 camps. Més resolució i qualitat.

Elecció del sistema condicionada per pressions polítiques i econòmiques.

La Televisió com a Memòria Col·lectiva

Mitjà clau per al testimoni històric. Esdeveniments destacats:

• Debat Nixon-Kennedy (1960).
• Arribada de l’home a la Lluna (1969). Primera transmissió planetària. Ús de satèl·lits. Aplicació a Jocs Olímpics i grans esdeveniments.

Avenços Tecnològics dels Anys 70

• Alta definició: Investigació de la NHK japonesa. 1.125 línies. Format 16:9.
• Satèl·lits: Primera emissió en directe el 1979.
• CNN (1980): Primera cadena informativa 24 hores. Nou model basat en el directe.

Model Públic vs. Model Privat

• Model privat (EUA): Lògica de lliure mercat. Rendibilitat i publicitat.
• Model públic (Europa): Funció de servei social. Interès general per sobre del benefici econòmic. Ambdós models conviuen.

Programació Pública vs. Comercial

• Cadenes públiques: Obligació legal de servei públic. Diversitat de continguts. Menys dependència de la publicitat. Risc de politització.
• Cadenes privades: Condicionades pel benefici econòmic. Programació orientada a audiències.

Funcions del Servei Públic Audiovisual

• Diversificació obligatòria: Gèneres, Audiències, Temàtiques socials rellevants.
• Promoció de la indústria audiovisual.
• Espai per al debat democràtic.

Etapes del Model Europeu

1. Primera etapa (1920-1970): Monopolis públics. Escassetat de l’espectre. Funcions d’informar, educar i entretenir.
2. Segona etapa (1970-1990): Liberalització. Aparició de cadenes privades. Competència per audiències.
3. Tercera etapa (a partir dels 90): Era digital. TDT. Consum sota demanda. Mitjans multimèdia i transmèdia. Post-broadcasting era.

Etapes de la Història de la Televisió a Espanya i Catalunya

La història de la televisió a Espanya i Catalunya s’organitza en quatre grans etapes, marcades pels canvis polítics, socials i comunicatius:

1. Experimentació i implantació (1934–1956).
2. Control franquista (1956–1975).
3. Recuperació de la normalitat i recerca d’un model propi (1976–1983).
4. Model democràtic i autonòmic (1984–2012).

Experimentació i Implantació (1934–1956)

La televisió només està present en cercles especialitzats i minoritaris. És una fase d’experiments científics i proves de caràcter reduït.

• 1948: Demostració televisiva a la Fira Internacional de Barcelona.
• Octubre de 1956: Inauguració oficial de la primera televisió estatal, Televisión Española (TVE).

Aquesta etapa estableix les bases tècniques i institucionals del mitjà a l’Estat.

Control Franquista (1956–1975)

En aquesta etapa es produeix el desenvolupament social i tècnic del mitjà televisiu a Espanya. La televisió assoleix la maduresa com a mitjà de comunicació de masses, amb emissions regulars i abast social ampli. El sistema es caracteritza pel control polític, la censura i el monopoli estatal.

TVE adopta un model de finançament mixt:

• Subvenció de l’Estat.
• Ingressos publicitaris (eliminats el 2009).

Programació i Control Informatiu durant el Franquisme

• 1957: Inici del Telediario, que consisteix en la lectura de notícies provinents de Ràdio Nacional d’Espanya.
• La major part de la programació és en directe, excepte documentals i pel·lícules.
• L’Estat controla estrictament: Les infraestructures, Les emissions, Els continguts.

Els primers receptors de televisió són cars i considerats articles de luxe, fora de l’abast de gran part de la població.

TVE a Catalunya i el Circuit Català

• 1959: TVE arriba a Barcelona amb el programa Balcón Mediterráneo. Es crea un centre de producció propi a l’antic hotel Miramar, a Montjuïc. Tot i la dependència de Madrid, aquest centre permet introduir progressivament: Mirada territorial pròpia, Continguts en català.
• Neix el Circuit Català, amb: Emissions regulars en desconnexió de TVE. Programació exclusiva per al territori català.

La Televisió durant la Transició

• 1976: Govern d’Adolfo Suárez aprova un Reial Decret sobre llibertat d’expressió. Nomenament de Rafael Ansón com a director general de RTVE.
• Objectiu principal: Deslegitimar els valors del franquisme. Legitimitzar simbòlicament la democràcia.

La televisió esdevé una eina clau del procés de normalització democràtica.

Història de la CCMA i TV3

Creació de TV3 vinculada a la voluntat de construir un espai català de comunicació. Relació directa amb: Normalització lingüística, Construcció d’un imaginari col·lectiu català.

• 1983: Creació de la Corporació Catalana de Ràdio i Televisió.
• 1984: Inici d’emissions regulars de TV3.
• 1989: Descentralització informativa i creació del Canal 33.
• 2023: Naixement de 3Cat, plataforma digital unificada.

Televisió Local a Catalunya

Catalunya és un cas paradigmàtic de televisió local.

• 1982: Naixement de TV Cardedeu, primera televisió local. Ràpida expansió durant els anys 80.
• Existència de canals: Públics, Privats, Del tercer sector.
• Als anys 2000 hi ha prop d’un centenar de televisions locals.

Internet i Vídeo

Què és Internet

Internet s’apropa més a un mitjà de mitjans o a una plataforma tècnica per a mitjans que no pas a un mitjà de comunicació tradicional. No és un mitjà de comunicació de masses en el sentit clàssic. Funciona com una infraestructura tecnològica que permet diferents formes de comunicació.

De la Comunicació de Masses a la Comunicació Digital

La comunicació de masses tradicional és:

• Unidireccional.
• Pública.
• Mediata per un mitjà.
• Amb un emissor institucionalitzat, especialitzat en produir i difondre missatges.
• Amb un receptor massiu, heterogeni, anònim i dispers geogràficament.

La comunicació en l’era digital és:

• Bidireccional.
• Selectiva i segmentada.
• Basada en la importància de les TIC (Tecnologies de la Informació i la Comunicació).
• Amb un emissor divers.
• Amb un receptor actiu, que també pot ser emissor.

El Prosumidor

Els usuaris són consumidors i productors de continguts alhora. Es parla de prosumer o prosumidor. El concepte destaca el rol actiu dels usuaris a Internet.

Autocomunicació de Masses

Internet permet:

• Comunicació de masses: Producció i difusió global d’informació.
• Comunicació interpersonal: Intercanvi directe i reconeixible entre individus.
• Autocomunicació de masses: Continguts creats o seleccionats per un mateix amb potencial d’arribar a grans audiències.

Les tres formes de comunicació coexisteixen, interactuen i es complementen.

Context Històric del Naixement d’Internet

El desenvolupament d’Internet s’emmarca en la Guerra Freda. La innovació militar incentiva la recerca tecnològica. Tot i això, ARPANET no neix com una xarxa militar estricta. Conflueixen:

• Recerca científica.
• Recerca militar.
• Cultura llibertària i cooperativa dels anys seixanta.

Els Orígens: ARPA i ARPANET

• 1957: Llançament del satèl·lit Sputnik per part de la URSS.
• 1958: Els EUA creen l’ARPA dins del Departament de Defensa. Objectiu: Fomentar la recerca científica avançada. Mantenir la superioritat tecnològica.
• Es crea ARPANET, la primera xarxa d’ordinadors interconnectats. Finalitat: Compartir dades i coneixement científic. Agilitzar la recerca.

El Correu Electrònic i l’Expansió d’Internet

Ray Tomlinson crea el correu electrònic. Introdueix l’ús del símbol @. El correu electrònic esdevé una eina clau de comunicació. 1982: S’utilitza per primer cop el terme Internet.

La World Wide Web

Tim Berners-Lee crea la World Wide Web. Es basa en:

• Hipertext.
• Hipervincles.

Facilita la navegació entre continguts. La Web 2.0 potencia: Interactivitat, Contingut generat per l’usuari, Usabilitat i interoperabilitat.

El Videojoc com a Fenomen Cultural

El videojoc combina:

• Audiovisual.
• Joc.

El joc existeix des dels inicis de la humanitat. Joc i narració estan íntimament relacionats. Els videojocs ofereixen: immersió, simulació, rol actiu de l’usuari.

Tipologies i Dispositius de Videojocs

Gèneres principals de videojocs:

• Arcades: màquines recreatives.
• Consoles: joc domèstic.
• Ordinadors personals: versatilitat i RPG.
• Mòbils: expansió massiva del joc.
• Realitat virtual: experiències immersives.
• Aventures gràfiques.
• Plataformes.
• FPS i TPS.
• RPG i MMORPG.
• Estratègia i MOBA.
• Simulació.
• Survival horror.
• Sandbox.
• Shoot-them-up.

Orígens i Primers Videojocs

Creats per científics i estudiants. Objectiu inicial: experimentació, no negoci.

Jocs pioners: OXO, Tennis for Two, Spacewar.

Naixement de la Indústria del Videojoc

Aparició d’Atari i del joc Pong. Èxit massiu i consolidació del sector. Aparició de les primeres consoles domèstiques. Entrada de les dones pioneres a la indústria.

Crack del Videojoc

• Saturació del mercat.
• Excés de jocs de baixa qualitat.
• Fracassos comercials.
• Ascens dels ordinadors personals.
• Fort impacte econòmic a la indústria nord-americana.

Videojocs Contemporanis

• Hiperrealisme i CGI.
• Captura de moviment amb actors reals.
• Expansió del joc mòbil.
• Aparició dels indie games amb contingut crític i social.

Altres continguts esmentats (sense títol clar): Xerrades en directe, Reportatges i documentals, Espais dramàtics.