Història dels conflictes araboisraelians i altres esveniments del segle XX

Conflictes araboisraelians

Primera Guerra (1948-1949)

Caracteritzada per incidents fronterers entre jueus i palestins que volien recuperar les seves cases. Aquests incidents es van donar a les fronteres amb Gaza, Síria i el Líban. Una altra causa fonamental va ser la nacionalització del Canal de Suez per part d'Egipte per al regadiu i la creació d'energia elèctrica. Ben Gurion, totalment contrari a aquest fet, va dur a terme atacs encoberts contra els anglesos sota bandera egípcia per tal de criminalitzar el país àrab. El conflicte armat va provocar grans pèrdues i el canal va quedar inutilitzat gairebé un any a causa de les destruccions. El Regne Unit va perdre poder a Egipte i l'ONU va establir els cascs blaus a la frontera entre Egipte i Israel.

Segona Guerra (Guerra de Suez, octubre-novembre 1956)

Durant l'apogeu del panarabisme, es volia eliminar les fronteres imposades pels europeus i recuperar el territori d'Israel. El 1967 es pot considerar la mort política de Nasser. Després de la Guerra dels Sis Dies, es va iniciar la cursa armamentística: Israel va ser armat per França i els Estats Units, mentre que Egipte va ser ajudat per l'URSS i Síria. A partir dels anys cinquanta, els palestins es van organitzar i a la dècada següent van atacar Israel des de Gaza i Cisjordània, on Arafat liderava un dels grups armats des de 1964. El repartiment de les aigües del riu Jordà, no acceptat pels països de la Lliga Àrab, va ser un altre factor de tensió. Israel va construir un aqüeducte que va ser atacat. El govern sirià, contrari a Israel, va conduir Egipte a la guerra. Els estats àrabs es van aliar, tancant fins i tot el Canal de Suez, i Nasser va obligar la retirada dels cascs blaus, donant lloc a la guerra del 1967. Israel va bombardejar els aeròdroms egipcis i sirians.

Tercera Guerra (Guerra dels Sis Dies, juny de 1967)

Nasser mor el 1970 i Anwar al-Sadat obté el poder. Els seus objectius eren la recuperació de la península del Sinaí i la rehabilitació del Canal de Suez. El context de la Guerra Freda va donar lloc a un clima de distensió. Sadat va expulsar els soviètics d'Egipte i es va voler aliar amb els Estats Units. Va unificar forces amb Síria contra Israel per recuperar el Sinaí. Aquests aliats van utilitzar el petroli com a arma arran del pacte entre Egipte i Aràbia Saudita, que va realitzar un embargament d'aquest recurs als països aliats d'Israel, provocant la crisi dels setanta. El 6 d'octubre de 1973, el dia jueu del Yom Kippur, els egipcis van envair i atacar territori jueu i l'ONU va declarar dies després l'alto el foc. El 1979 es van signar els acords de Camp David. El 1982 es produeix la reobertura del Canal de Suez. Anwar al-Sadat va ser assassinat per radicals islamistes. Després de la quarta guerra, el Líban va rebre atacs i invasions israelianes, el 1978 a la part sud i el 1982 cap a la part nord fins a Beirut. Els guerrillers palestins van ser expulsats i els camps de refugiats van perdre la protecció armada. Es van produir matances als camps de Sabra i Xatil·la per part de la Falange Libanesa, que es trobava sota la protecció d'Israel.

La resistència palestina

El 1985 es va formar Hezbollah, format per xiïtes i musulmans. Després de la primera guerra (1948-1949), es van formar els camps de refugiats i es va iniciar la diàspora o Nakba. Als anys cinquanta es van formar grups guerrillers a les fronteres i el 1964, sota la protecció de Nasser i la Lliga Àrab, es va formar l'Organització per a l'Alliberament de Palestina (OAP). Yasser Arafat dirigia Al-Fatah des de Kuwait. Es va propagar el nacionalisme palestí i Al-Fatah va començar a atacar Israel el 1964 a la zona fronterera. El Front Popular per a l'Alliberament de Palestina (FPAP) era d'ideologia marxista i estava dirigit per George Habash. L'OAP es va alliberar del control de la Lliga Àrab i va començar a actuar de forma independent. Dins d'aquesta, Al-Fatah era el moviment més popular i des de 1969 Yasser Arafat va passar a ser el líder de l'OAP. Entre 1967 i 1971 va haver-hi l'apogeu dels atacs terroristes. El 1974, l'OAP va ser reconeguda com a única representant dels palestins. Yasser Arafat va ser convidat a les Nacions Unides el 1974 i l'OAP va començar a utilitzar la via diplomàtica. El 1980 van reconèixer l'estat d'Israel i van proposar la creació de l'estat palestí a Gaza i Cisjordània. La primera intifada (1987) va ser la primera sublevació palestina contra els soldats israelians. Els Germans Musulmans van crear Hamas, que va optar per la violència armada i els atemptats suïcides a la segona intifada. Amb els Acords d'Oslo, Israel va reconèixer l'OAP. Als anys noranta (1993-1995) es van produir negociacions. L'any 2000 va tenir lloc la segona intifada, que va ser violenta i va ser reprimida fortament per l'exèrcit israelià. El 2004 va morir Yasser Arafat. Al-Fatah va guanyar les eleccions a Cisjordània i Hamas a Gaza.

Expansió econòmica: la societat de consum

1. Reconstrucció sota l'ajuda dels EUA
2. Revolució tecnològica i els seus efectes
3. Ampliació del mercat interior
4. Intensificació de les relacions econòmiques a nivell mundial

Revoltes estudiantils de 1968

Estats Units

Les revoltes estudiantils de 1968 van ser un moviment de revolta sense precedents, ja que no tenia com a protagonista la classe obrera ni motius econòmics. Es defensaven drets civils i culturals fruit del desengany i la insatisfacció social dels joves, que van veure com anys després de la guerra es repetien fets injustos com la segregació racial, la guerra del Vietnam i la construcció del Mur de Berlín. Aquell any va haver-hi una gran marxa estudiantil al Pentàgon, recolzada per personalitats com Joan Baez i Bob Dylan.

França

El maig de 1968 van haver-hi protestes a la Universitat de Nanterre, on Daniel Cohn-Bendit va dirigir les protestes contra la nova restricció en l'accés a la universitat. Altres reivindicacions, com la protesta contra la guerra del Vietnam, s'hi van sumar. Molts universitaris van ser detinguts i el moviment es va estendre a la Sorbona.

Conclusions

Van ser revoltes espontànies que van agafar per sorpresa la classe política i els intel·lectuals. Herbert Marcuse les va anomenar "la revolta dels estómacs plens" i Jean-Paul Sartre va ser un dels pocs que van recolzar la revolta. No estava vinculada a la falta de llocs de feina ni a la fam, sinó que estava guiada per la ment dels estudiants. Va tenir una gran transcendència cultural i va permetre la irrupció de les idees maoistes, les posicions anarquistes i trotskistes, la reivindicació feminista i un gran canvi de valors.

Orígens de la proclamació de la República Popular Xina

• El Guomindang, format per la burgesia, va aconseguir fer abdicar l'emperador el 1911, acabant amb l'imperi i fundant la república, amb l'oposició dels senyors de la guerra.
• El Partit Comunista Xinès va sorgir el 1921, fruit de la revolució bolxevic a Rússia, i estava format pel proletariat xinès. Entre els seus fundadors es troben Mao Zedong i Zhou Enlai.
• L'enfrontament entre el partit nacionalista i el comunista va acabar amb la victòria de Mao, qui va elaborar una estratègia adequada per a la Xina, que feia especial èmfasi en els camperols.
• La República Popular Xina es va proclamar el 1949, durant l'època d'expansió comunista, i va suposar un impuls per a les lluites antiamericanes a Àsia i Àfrica.
• L'estat de guerra era continu. Fins al 1949 es van donar la guerra civil entre Xina i Japó i la Segona Guerra Mundial.
• Des de 1924 fins a 1949, a la Xina hi va haver un marc continuat de guerra i militarisme. Un cop proclamada la República, es va plantejar acabar amb els règims territorials dels senyors de la guerra per poder establir el model occidental. El partit comunista va signar l'aliança amb els nacionalistes.