Història del Teatre i l'Assaig Català: De la Postguerra a l'Actualitat

La Renovació Teatral Catalana (Postguerra - Anys 70)

Durant la primera part del franquisme, es van prohibir quasi totes les manifestacions culturals en la nostra llengua, amb l'excepció d'autors com Josep Maria de Sagarra o Salvador Espriu, que van poder donar a conèixer textos nous.

A mitjans dels anys cinquanta, es troben mostres d’un teatre més renovador. A València, per exemple, va destacar un grup que va contribuir a un ambient d’obertura, on es van donar a conèixer iniciatives i es van crear premis literaris.

Fins als anys 70, es va trobar la convivència de diferents influències, com el teatre de l'absurd o altres corrents internacionals.

Opcions Teatrals dels 60 i 70

Amb l'arribada dels anys 60 i 70, el teatre es va fer més visible i es van consolidar dues grans opcions:

• Teatre de text: Inspirat en el realisme i el teatre èpic. Es dona importància al text com a construcció literària, amb la possibilitat de publicar-lo en forma de llibre.
• Teatre no textual: Important als 70 i 80. El text té un paper secundari; importa més la concepció escènica de l'espectacle. És un teatre visual que incorpora música, cosa que fa molt difícil publicar-lo en llibres.

Manuel de Pedrolo: Renovació i Teatre de l'Absurd

L'obra de Manuel de Pedrolo és una de les més extenses i diverses del segle XX. La seva aportació teatral és molt notable, ja que contribueix a la renovació del teatre de postguerra amb obres inspirades en el teatre de l'absurd, sobretot durant la dècada dels cinquanta. S'hi presenten situacions irreals amb personatges estranys que no responen al comportament normal de la societat, però serveixen per a reflexionar sobre l'existència en clau simbòlica (d’ací que es parli d’existencialisme per referir-se al seu teatre).

Temes i Obres Clau de Pedrolo

La mort, els problemes de la comunicació humana o el sentit de la vida són temes fonamentals en obres com Cruma (1957). En aquesta obra, inaugura la seva pràctica en el gènere teatral. És una peça d’investigació sobre la incomunicació entre dues formes de viure: la del resident i la del visitant. Sense abandonar aquests temes, a Homes i No (1957) n’afegeix d'altres com la llibertat. Ambdues obres van ser representades per l’Agrupació Dramàtica de Barcelona (ADB) i van ser rebudes com a obres innovadores que trencaven una dinàmica conservadora i fomentaven un nou públic, tot i la seva consideració com a teatre de l'absurd o existencialista.

Característiques de l'Escriptura Teatral Actual

Hereu del teatre de cambra i del teatre universitari, a començaments dels anys 70 van aparèixer nombrosos grups de teatre independents. Solien crear els muntatges de forma col·lectiva, distanciant-se de la peça teatral pròpia de la tradició occidental.

Els autors segueixen elaborant la matèria verbal de l'espectacle, però s'han implicat més en el procés d'elaboració dels muntatges. Això ha produït una transformació de l'escriptura teatral. Alliberada d'antigues convencions, s’han posat en qüestió procediments com el diàleg i les coordenades temporals i espacials.

Tendències en la Dramatúrgia Catalana Actual

1. Dramatúrgia que analitza la realitat a través de la ironia i l'humor, combinant l'experimentació formal i la comicitat, com Sergi Belbel.
2. Altra dramatúrgia que empra estratègies de discurs en què el diàleg es fragmenta. Poc interessada en els problemes de l'actualitat i centrada en els conflictes individuals més que en els col·lectius.
3. Pel contrari, hi ha autors dramàtics que s'aproximen a la realitat i s'interessen pels problemes del nostre temps.
4. La via comercial és una comèdia fàcil i ben construïda.
5. El “teatre d'irritació” increpa el públic per incomodar-lo i provocar alguna reacció.

En l'àmbit valencià s'ha consolidat una nova generació d'autors teatrals. Són excepcionals els casos de Manuel Molins (amb obres sobre fets històrics valencians, com Centaures) i Rodolf Sirera (clau en la renovació del teatre contemporani, amb obres com La pau).

Josep Maria Benet i Jornet: Teatre de Text i Audiovisual

Josep Maria Benet i Jornet va contribuir a la renovació del teatre de text.

Una vella, coneguda olor (la seva primera obra) té un marcat caràcter realista que tornarà en obres posteriors. Entre 1965 i 1977 va publicar la trilogia de Drudània, que li serveix com a pretext per a reflexionar, com a proposta al·legòrica, sobre la societat occidental.

A partir de 1977, va retornar a un tipus més realista i innovador amb elements del teatre èpic. Es basa en la proposta de Bertolt Brecht, fonamentada en el distanciament entre l'espectador i la història que se li conta. Per diferents mecanismes, s'intenta evitar la identificació amb els personatges, la qual cosa fa possible la denúncia social.

Benet i Jornet i el Món Audiovisual

Des dels anys 80 fins ara, ha compaginat l'escriptura teatral amb els guions de televisió d'algunes sèries. Demostra una gran habilitat per conjugar el realisme amb la comèdia, creant intrigues. Aquestes sèries van contribuir a normalitzar la llengua i a mostrar realitats socials. Paral·lelament, el 1985 va publicar El manuscrit d’Alí Bei, que incidia en l'enfrontament de l'individu amb la societat, i el 1991 va aparèixer Desig, que demostra la versatilitat de l'autor.

Joan Fuster: Repercussió i Concepció de l'Assaig

Des de Sueca, Joan Fuster va construir una obra literària coherent d'una magnitud extraordinària. Va entrar en contacte amb els escriptors valencians de les generacions anteriors, però prompte va abandonar la poesia i es va dedicar exclusivament a l'assaig.

Es va convertir en un escriptor professional que practicava l'assaig i el reivindicava. La concepció de l’assaig que proposa es basa en tres idees fonamentals:

Pilars de l'Assaig Fusterià

• Subjectivitat: L'assaig s'escriu des de la perspectiva personal de l'autor.
• Argumentació: Analitza els arguments dels altres i desplega els seus propis arguments, sent persuasiu i convincent.
• Humanisme: L'assaig esdevé un reducte humanístic d'opinió, un espai on argumentar amb honestedat, on debatre idees i on protegir-se de la tendència de moltes societats a imposar una sola manera d'entendre el món.

Classificació dels Assaigs de Fuster

• Assaig divulgatiu: Ha passat a la història per oferir una reflexió coherent, sòlida i influent sobre la identitat valenciana. El seu llibre més conegut és Nosaltres els valencians, el primer títol d’Edicions 62 (anys 60). Fuster va publicar nombrosos assaigs sobre literatura.
• Assaig deliberatiu: És molt important Diccionari per a ociosos. L'integren un conjunt de reflexions ordenades alfabèticament, cadascuna sobre una qüestió concreta i amb una extensió diversa: n'hi ha que ocupen unes quantes pàgines i n'hi ha que tenen forma d'aforisme.

Joan Francesc Mira i la Reflexió sobre la Realitat Contemporània

De tots els assagistes, Joan Francesc Mira és un dels més representatius i influents. La seva obra no es limita tan sols a l'assaig, sinó que la seva producció narrativa se situa entre les més destacades dels darrers anys (com Els cucs de seda).

Centrant-nos en el camp de l'assaig, cal dir que el practica a la manera de Fuster: des de la subjectivitat i la llibertat, però amb rigor i consciència del paper social de l'intel·lectual com a persona que ha d'orientar les opinions i ajudar les persones a pensar lliurement, donant-los els arguments per a fer-ho. Combina els articles d'opinió amb els assaigs monogràfics. Totes les setmanes publica una columna en la revista El Temps, com La condició valenciana.

Aquest últim llibre es dedica a un dels temes fonamentals de l'obra de Joan Francesc Mira: la identitat dels valencians. Es tracta d’assaigs que s'inscriuen en la tradició inaugurada per Fuster, a la qual s’han produït nombroses contribucions durant els darrers 50 anys. Les obres de Mira destaquen per la capacitat d'incorporar una perspectiva acadèmica molt rellevant: l'antropologia, és a dir, l'estudi dels components humans i socials.

Qüestions Clau sobre la Identitat Valenciana

Mira aborda els dubtes dels valencians sobre:

• La llengua pròpia (valencià o català?).
• La relació amb Catalunya, Aragó i Balears.
• El paper del País Valencià dins d'Espanya.