Història del Sindicalisme: Orígens, Cartisme i Revolució de 1848

El Naixement del Sindicalisme Obrer

Amb l'experiència de la lluita i l'ajuda de les idees del socialisme utòpic, els obrers van sentir la necessitat de crear organitzacions pròpies, independents dels grups burgesos. Així, es van constituir agrupacions estables de treballadors, que van començar a formular alternatives a la societat capitalista, com el cooperativisme enfront de la competència i el col·lectivisme enfront de l'individualisme. Eren dues concepcions economicosocials contraposades: d'una banda, la dels treballadors, i de l'altra, la dels propietaris.

El primer tipus d'organització obrera van ser les societats de socors mutu, sovint clandestines i formades per antics artesans. Ajudaven els treballadors en cas de malaltia o atur i van organitzar les primeres vagues gràcies al cobrament de quotes, que permetien crear caixes de resistència. Juntament amb les mobilitzacions radicals, van aconseguir l'abolició del dret d'associació.

Aviat es va plantejar la necessitat de coordinar tots els sindicats d'un país, amb la creació de l'Associació Nacional per a la Protecció del Treball (1830), que va donar suport a la campanya de la reforma electoral i al sufragi universal. Però això no es va aconseguir. El fracàs de l'acció política va posar fi a l'Associació. El 1834, la Great Trade Union (GTU) va agrupar la majoria de sindicats. No obstant això, la reacció del govern, que va detenir els dirigents, la dels empresaris, que es van negar a donar feina als afiliats, i el fracàs de les cooperatives van significar la fi de la GTU. A la dècada del 1830, va començar l'expansió del sindicalisme a França i Espanya.

El Cartisme: Moviment Obrer Britànic

A la Gran Bretanya, el moviment obrer es va organitzar al voltant d'un projecte polític. Els dirigents obrers van entendre la necessitat de participar en política per poder canviar les lleis i intervenir en les relacions laborals. L'any 1836, un grup d'obrers va fundar la Working Men's Association, que va elaborar la Carta del Poble i va impulsar l'acció col·lectiva dels treballadors fins al 1848.

Els objectius principals eren:

• El sufragi universal masculí i secret.
• Un sou per als diputats que fes possible als treballadors l'exercici de la política.
• La reunió anual del legislatiu.

Per poder presentar aquestes demandes a la Cambra dels Comuns (Parlament), els dirigents van idear una estratègia nova de mobilitzacions (vagues, concentracions, manifestacions, etc.) a fi de recollir signatures i, alhora, mostrar el suport social que tenien. Malgrat la repressió, es van arribar a recollir més de tres milions de signatures.

La Carta va ser rebutjada pel Parlament i els cartistes no van aconseguir imposar tots els seus objectius. No obstant això, van tenir èxits parcials significatius, com la primera reducció de la jornada laboral a 10 hores i l'assoliment de la mobilització i la conscienciació d'àmplies capes de treballadors.

La Revolució de 1848 i el Protagonisme Obrer

El protagonisme obrer es va desplaçar d'Anglaterra cap al continent, on va esclatar la Revolució de París. Al febrer, els treballadors francesos van lluitar, juntament amb la burgesia liberal, contra les forces conservadores i van tenir una participació important en la caiguda de la monarquia i en la implantació de la Segona República Francesa. Però les seves demandes de reformes socials van topar amb l'oposició de la burgesia. L'experiència del fracàs va portar les associacions obreres a plantejar-se si una república burgesa podia assumir els interessos dels treballadors o si calia una alternativa obrera autònoma.