Història del Republicanisme, Carlisme i Socialisme a Espanya

1. El republicanisme

Va patir la repressió dels primers anys de la Restauració. Malgrat les divisions internes, els partits republicans compartien quatre punts bàsics: república com a forma d’Estat, reformes per afavorir els grups socials més necessitats, fe en el progrés científic i educatiu, i laïcitat (separació de l’Església i l’Estat).

Tendència més moderada: Partido Republicano Posibilista (Emilio Castelar) → Integració al Partit Liberal. Partido Republicano Progresista (Ruiz-Zorrilla): únic que confiava en una insurrecció de l’exèrcit per arribar al poder → escissió → Partido Republicano Centralista (Nicolás Salmerón). Grup republicà més nombrós i amb més força: Partit Republicà Federal (Francesc Pi i Maragall), a Catalunya tenia un elevat nivell d’implantació. Divisió interna de Valentí Almirall → creació d’un partit catalanista d’àmbit estrictament català.

Conjunt del republicanisme: retraïment electoral i intents insurreccionals.

Anys següents: Van abandonar la via conspiradora, van formar coalicions per obtenir diputats a les Corts i van crear casinos, diaris, tertúlies… Objectiu: introduir-se en la societat civil.

Reformes liberals (sufragi universal masculí 1890) → Elaboració de candidatures republicanes conjuntes, com la Unión Republicana: republicans federals, unitaris i progressistes (els possibilistes van quedar al marge).

Eleccions del 1893: Petits èxits electorals a les grans ciutats → minoria important a les Corts. Tot i això, divisions internes i frau electoral → nombre de diputats al Congrés sempre molt reduït.

Base social:

• Petita burgesia.

• Classes mitjanes i populars urbanes.

• Treballadors industrials.

2. El carlisme

Derrotat el 1876. Va tardar a reorganitzar-se i, a partir d’aquell moment, només va tenir força a les províncies forals (Àlaba, Guipúscoa, Navarra i Biscaia). Aparició del nacionalisme basc i català → Reducció encara més de les bases socials del carlisme.

Aliança Església ←→ Règim Restauració → Carlisme sense una part dels seus suports tradicionals. Bona part del clero: partidari de la integració dels catòlics en el sistema canovista.

1886: Vázquez de Mella va liderar un intent de modernització del Partit Carlí → Acta de Loredan: caràcter catòlic i tradicionalista, compromís amb la recuperació dels furs. Acceptava el nou ordre liberal-capitalista.

Altre extrem: Escissió del sector integrista (Ramón Nocedal).

Jerarquia eclesiàstica catalana: pressió sobre el clergat perquè abandonés el carlisme. Molts capellans, tot i mantenir la visió tradicionalista en qüestions doctrinals, van renunciar a donar suport al carlisme insurreccional i van acceptar la col·laboració amb el sistema liberal.

A partir del 1890: Carlisme reconstituït amb aspiració de convertir-lo en un partit de masses i organitzat en assemblees locals (cercles carlins). Comunió Tradicionalista: Carlisme va esdevenir un grup d’oposició al sistema de la Restauració.

Base social:

Clero.

• Classes mitjanes.

• Classes mitjanes rurals.

1. El socialisme

Arribada dels liberals al poder (1881) → Certa permissivitat governamental, complementada amb la llei d’associacionisme (legalitzava les associacions obreres) → Afavoriment de les activitats del PSOE (Pablo Iglesias), partidari de participar en l’activitat política.

1888: Es va fundar el primer sindicat socialista, la Unión General de Trabajadores (UGT). El creixement del socialisme va ser molt lent.

Força del republicanisme federal entre les classes populars i arribada de l’internacionalisme anarquista → Socialisme (més arrelat a Madrid, Astúries i País Basc), tenia pocs adeptes a Catalunya, tot i ser el territori amb més població obrera d’Espanya.

Base social:

• Burgesia.

• Classes mitjanes.