Història del Règim Khmer Roig, Revolució Iraniana i Conflictes a Àsia

El règim del Khmer Roig a Cambodja

L'any 1975 també es produí la victòria del Khmer Roig, que imposà un règim comunista d'estil maoista (afí a la Xina) sota el govern del despòtic Pol Pot. Varen vencer a l'anterior règim militar de Lon Nol, que havia governat amb el suport dels Estats Units. Sota el Khmer Roig, Cambodja va perdre la quarta part de la seva població en el breu període de 4 anys que durà el Genocidi Cambodjà. Durant aquest període, centenars de milers de cambodjans varen morir a causa de la fam, de les epidèmies i de la ferotge repressió exercida pel règim de Pol Pot. Aquests horrors finalitzaren quan, l'any 1979, el règim del Khmer fou derrocat per la invasió militar de la veïna Vietnam. La guerra entre la República Popular de la Xina i Vietnam (1979): entre els comunistes de la Xina i de Vietnam existia una gran rivalitat, ja que els vietnamites s'havien posicionat com més favorables al comunisme de la URSS. Per tant, la invasió vietnamita de Cambodja va servir de justificació perquè l'exèrcit popular xinès envaís el nord de Vietnam, ja que els vietnamites havien atacat el Khmer, que era un règim protegit de la Xina. Malgrat la superioritat numèrica dels xinesos, els vietnamites aconseguiren aturar la invasió i provocar moltes baixes entre els invasors. Els combats duraren unes setmanes i, finalment, els xinesos es retiraren derrotats però convençuts d'haver castigat suficientment els seus enemics. A Cambodja, mentrestant, continua governant el nou règim comunista procliu a Vietnam, tot i haver de lluitar contra elements del Khmer Roig refugiats a la selva i que continuaren la lluita guerrillera durant molts anys.

La Revolució a Iran

Els Estats Units comptaven amb un fidel aliat en la persona del Sha (emperador) Reza Pahlevi, qui governava de forma dictatorial el seu país. Tanmateix, el règim del Sha no gaudia de prestigi entre el poble iranià a causa de la seva corrupció i despotisme. Igualment, el poble tampoc acceptava les reformes d'estil occidental que el Sha impulsava. Tot plegat, hi havia un important descontentament social que fou aprofitat pel clergat tradicionalista xiita. Després d'un perllongat temps de protestes populars i enfrontaments, el Sha va haver d'exiliar-se del país i l'Ayatollah Jomeini va poder implantar la República Islàmica. El nou règim republicà i islàmic establí la llei islàmica i va tractar d'esborrar qualsevol vestigi d'influència occidental en el país. Els primers anys de la revolució iraniana es caracteritzaren per la seva violència. Molts iranians varen estar sotmesos a una repressió brutal per haver col·laborat amb el Sha. També es produïren greus enfrontaments diplomàtics amb els Estats Units i amb la URSS. Però el fet més greu fou combatre la llarga, sagnant i ignorada guerra que Iraq (Saddam HUSSEIN) li va declarar (1980 - 1988) i que va suposar una vertadera tragèdia per als dos pobles. Aquesta guerra enfortí encara més la dictadura dels clergues xiites. El règim islàmic iranià també s'erigí com el pitjor enemic de l'estat d'Israel, a qui vol destruir. Per fer-ho, els iranians ajuden diverses faccions islàmiques que els combaten (com el partit Hezbollah al Líban). La resposta israeliana és la llarga llista de sabotatges que el Mossad (serveis secrets d'Israel) realitza per evitar que Iran arribi a disposar d'armes nuclears. Un altre poderós enemic del règim xiita és la monarquia d'Aràbia Saudí a causa de profundes discrepàncies ideològiques i religioses (guerra del Iemen).

Organització per a l'Alliberament de Palestina (OLP)

L'Organització per a l'Alliberament de Palestina afirma representar els aproximadament vuit milions de palestins àrabs (i descendents) que vivien a Palestina abans de la proclamació de l'estat d'Israel l'any 1948. L'OLP ha estat reconeguda pels estats àrabs com a única representant del poble palestí i també és membre de la Lliga Àrab. L'OLP practica la lluita armada (guerrilla o terrorisme) contra Israel entre 1960 i 1990. Posteriorment, obrí una fase de negociacions amb Israel que culminaren amb els Acords d'Oslo de 1993. Tanmateix, aquest esperançador procés de pau anà deteriorant-se fins arribar a la situació actual de "descarrilament total". L'OLP ha estat dirigida durant dècades per Yasser Arafat, qui inicialment usà la lluita armada contra Israel amb segrestos d'avions o atacs guerrillers des dels països veïns. A finals de la dècada dels anys 80, l'OLP féu un important gir estratègic amb la realització de les Intifades (rebel·lia popular als territoris ocupats de Gaza i Cisjordània contra l'ocupació israeliana) i, a la vegada, també acceptava les resolucions de les Nacions Unides que li obligaven a reconèixer l'existència de l'estat d'Israel. Actualment, l'objectiu és la constitució de dos estats separats que comparteixin l'antiga Palestina: Israel i un nou estat palestí establert als territoris que Israel ocupa il·legalment encara avui a Gaza i Cisjordània. Davant l'actual fracàs de les negociacions amb Israel, la posició de l'OLP és molt feble entre una població palestina que, desesperada, ha optat (sobretot a Gaza, sota la influència del grup Hamas) per donar suport a accions terroristes dutes a terme pels integristes islàmics.

La guerra del Vietnam: La implicació nord-americana

La segona guerra va esclatar l'any 1959 i en ella s'enfrontaren el Viet Cong contra el corrupte i dictatorial govern de Vietnam del Sud. El gran interès del govern nord-americà era perquè volien impedir l'expansió del comunisme i evitar l'anomenat Efecte Dominó. La guerra també s'acabà estenent a les veïnes Laos i Cambodja. La guerra fou un constant mal de cap per als polítics i militars nord-americans perquè no trobaven l'estratègia més adient. Al principi, quan el president nord-americà Kennedy començà a implicar-s'hi en Vietnam, l'opinió pública dels Estats Units tenia un bon nivell d'acceptació en què calia intervenir al Vietnam per frenar el comunisme. Però al pas dels anys, aquest suport desaparegué i la guerra esdevingué un constant disturbis i protestes a les ciutats dels Estats Units. A partir de 1968, la desmoralització també s'estengué entre els americans. El president Nixon va treure les tropes americanes del Vietnam a partir de l'any 1973, quan es signaren els acords de pau de París. La guerra al Vietnam continua, però ara la lluiten solament els vietnamites, tot i que els del sud continuaven comptant amb ajuda de material militar dels Estats Units. La guerra finalitzà l'any 1975 amb la victòria de les forces comunistes, la total conquesta del Sud i la posterior reunificació de Vietnam en un únic país. Al mateix any, també finalitzaren les guerres a Laos i a Cambodja, on també triomfaren els comunistes que instauraren règims polítics del mateix signe. La guerra del Vietnam fou una desfeta política, provocant el que anomenen com el síndrome de Vietnam.