Història del pensament lingüístic

Segons J.C. Zamora, la lingüística va començar quan es van produir les primeres reflexions sobre el llenguatge. Aquesta coincideix amb l’inici dels sistemes d’escriptura.

Els primers apropaments al llenguatge: els fenicis i l’alfabet

L’any 1000 a.C., els fenicis desenvolupaven un sistema sil·làbic complet amb distincions entre vocals i consonants. L’alfabet constava de 22 a 25 caràcters, i els seus primers escrits van aparèixer entre el 1500 i el 1300 a.C. Aquestes lletres constitueixen la majoria dels alfabets del món.

Les idees lingüístiques a l’antiguitat: Grècia

Entre els anys 1000 i 900 a.C., els grecs van afegir a les seves 22 consonants dos signes per representar les vocals. Després de l'any 500 a.C., el grec ja s’escrivia d’esquerra a dreta. El seu alfabet es va difondre per tot arreu, convertint-se, amb la difusió del llatí, en la base de totes les llengües europees occidentals.

La qüestió sobre el llenguatge tenia dos grans debats: si el llenguatge sorgia de la naturalesa, amb una connexió entre ment i realitat, o si va sorgir per convenció.

La primera gramàtica de la llengua grega, Techné Gramatiké, de Dionís de Tràcia, va sorgir al segle I a.C. Aquesta explicava com aprendre una llengua mitjançant l’art de les lletres, de llegir i d’escriure.

La retòrica va influir en les investigacions sobre el llenguatge. És un art que utilitzava el discurs per persuadir la gent a través d’estratègies. Té 5 fases d’elaboració del discurs:

• INVENTIO - Conjunt d’idees i arguments
• DISPOSITIO - Disposició de les idees en el discurs
• ELOCUTIO - Expressió lingüística del discurs, ritme, paraules i figures retòriques
• MEMORIA - Pautes per a memoritzar
• ACTIO - Tècniques per a declamar

Les idees lingüístiques a l’antiguitat: Roma

Els romans van reconèixer la superioritat intel·lectual i artística grega. La llengua de comunicació va ser el llatí, però es continuava aprenent grec perquè era un símbol d’estatus molt alt. Els romans van acceptar la relació entre la seva hegemonia política i la cultura dels grecs. Les traduccions de la literatura grega al llatí van ser molt nombroses. Les persones que dominaven diverses llengües eren molt importants. Els principals autors que trobem són: Varró, Donat i Priscià.

Les idees lingüístiques a l’Edat Mitjana

A l’Edat Mitjana es reflexiona molt sobre el llenguatge. Les investigacions lingüístiques van ser realitzades per gramàtics que basaven les seves reflexions en una visió filosòfica del món i del llenguatge.

L’escolàstica va ser l’escola filosòfica que es preocupava de les relacions entre llenguatge i pensament. Es va establir una divisió entre realistes i nominalistes per actualitzar el conflicte grec del llenguatge en les teories de Physei i Thései.

Els realistes segueixen Plató i pensen que les paraules són manifestacions concretes de les Idees (Duns Scot). Els nominalistes diuen que les paraules no són les coses ni les seves idees, sinó que únicament són noms que han sorgit d’una convenció (Guillem d’Occam, Abelard).

La lingüística es va desenvolupar en tres aspectes: l’estudi del llatí, una reflexió filosòfica de la lingüística i l’estudi de les llengües vulgar.

L’esdeveniment més interessant van ser les gramàtiques especulatives (modi significandi) que van estar basades en l’estudi de 3 modi: modi essendi (relació amb el món); modi intelligendi (relació amb la comprensió) i modi significandi (relació de comunicar aquesta expressió). Els autors foren anomenats modistae. Aquests van ser els primers en crear una gramàtica teòrica que buscava universals lingüístics fent una relació directa i natural entre el món dels objectes, dels conceptes i dels signes. Deien que si la realitat és la mateixa per a tots, també hi hauria una única gramàtica.

El pensament lingüístic al Renaixement (XVI-XVII)

Trobem el naixement del món modern amb el descobriment d’Amèrica. La invenció de la impremta va contribuir a la difusió de la cultura, ampliant horitzons lingüístics. L’hebreu va ser l’objecte d’estudi més ampli, juntament amb el llatí, l’àrab i el grec. Les llengües vernacles europees foren estudiades més intensament i es va publicar la Gramàtica castellana d’Antonio de Nebrija.

El pensament lingüístic a la Il·lustració (s. XVIII)

Els corrents lingüístics són els mateixos que al Renaixement, orientats a l’anàlisi de les llengües i a l’estudi genealògic d’aquestes. Trobem dos corrents filosòfiques que van influir en l’estudi del llenguatge: Empirisme (vinculat a les gramàtiques descriptives) / Racionalisme (vinculat a les gramàtiques especulatives lògiques).

Els estudis lingüístics al segle XIX: la lingüística comparada

La lingüística comparada considera que les llengües provenen d’un tronc comú per elaborar una teoria i organitzar un arbre genealògic d’aquestes.

Primer es dóna una acumulació de documents i la seva comparació. Així veiem el naixement de la gramàtica comparada que reconstruïa les llengües primitives. Franz Bopp descobreix la família lingüística indoeuropea. Ell estableix el parentesc del sànscrit, l’hindi, el llatí, el grec, el persa i el germànic.

En segon lloc, es dóna pas a la gramàtica històrica que estudia l’evolució i els canvis dins d’una llengua o família de llengües. Aquesta està molt unida a la gramàtica comparada. Es dóna lloc al sistema d’arbres genealògics de Schleicher.

Grimm estableix l’evolució fonètica aplicada a les llengües germàniques. També va descobrir la conservació i diferenciació de l’indoeuropeu: el gòtic presentava un primer canvi / l’antic alt alemany presentava un segon grau d’evolució consonàntica.

Humboldt es va preocupar de la descripció de l’estructura de les llengües i la seva classificació tipològica. Aquest pensa que l’home i el llenguatge han aparegut al mateix temps. Té dos principis: Llenguatge com a activitat: com a creació de qui parla // Llenguatge com a organisme: mitjà per a conèixer allò desconegut.

A l’últim terç del segle XIX sorgeixen els neogramàtics amb les seves teories: fe cega en les lleis fonètiques per a explicar els canvis lingüístics / La lingüística és una ciència històrica / Consideren l’individu com a estudi / Canvis fonètics deguts a la psicologia dels parlants / L’últim neogramàtic fou Saussure.

La lingüística al segle XX: l’Estructuralisme i la teoria generatiu-transformacional (Chomsky)

Saussure estudia la llengua històrica a favor d’un anàlisi sincrònic. Amb les dicotomies: sincronia/diacronia, llengua/parla, significat/significant, definició del signe lingüístic. ESCOLES: Escola de Ginebra, lingüistes francesos, Cercle lingüístic de Praga, de Copenhaguen, Estructuralisme americà.

Chomsky: La seva carrera es divideix entre la investigació teòrica i l’acció cívica i política. La seva obra està en constant evolució.

CONCEPTES: Hipòtesi innatista: canvi radical on el centre és la formulació d’una gramàtica interna. Estructura profunda: Substrat estructural abstracte que determina el contingut semàntic d’un enunciat. Estructura superficial: Organització de l’oració com a fenomen físic. Noció de transformació: Conversió d’una estructura profunda a una estructura superficial per les transformacions gramaticals. Noció de competència: Coneixement implícit que té tot parlant, que li permet generar i comprendre oracions noves i distingir les oracions gramaticals de les agramaticals. Noció d’actuació: Realització concreta, en enunciats, de la facultat de la competència. Materialització del sistema de la llengua en actes de parla.

Les idees de Chomsky i les crítiques van construir la gramàtica cognitiva.