Història del Feixisme: De la Crisi a la Dictadura Totalitària

La Naturalesa del Feixisme

El feixisme és un fenomen històric aparegut a Europa entre les dues guerres mundials, que va consistir bàsicament en un moviment social d’ideologia totalitària, agressiva i anticomunista, dirigida per un cabdill que va aconseguir arrossegar masses i, en alguns casos, arribar al poder. Un cop al poder, els moviments feixistes van implantar una dictadura sense contemplacions i no van convocar mai eleccions lliures.

Els aspectes ideològics comuns a tots els règims feixistes són:

• Subordinació total de l'Estat en tots els àmbits de la vida.
• Antisindicalisme, antidemocratisme, antiigualitarisme.
• Nacionalisme agressiu.
• Fe irracional en el líder que té el poder.
• Justificació de l'acció violenta.
• Militarització de la societat.
• Utilització d'un vocabulari revolucionari.
• Sistema econòmic basat en l'autarquia.

L'impacte de la Primera Guerra Mundial va ser d'una importància cabdal, ja que va permetre l'expansió del feixisme i va deixar un pòsit de violència, alhora que va exacerbar el sentiment nacionalista. A aquests factors cal sumar-hi les frustracions de diversos sectors socials. A tot plegat cal afegir-hi la crisi econòmica. D'aquesta humiliació va néixer una hostilitat contra l'Estat liberal. A més, molts joves van trobar en les confuses propostes dels feixistes una estructura d'acolliment que donava resposta a les seves preocupacions. Va ser, doncs, en aquest context d'humiliació pel resultat de la guerra i de sentiments nacionalistes agressius que va florir el feixisme. Les condicions òptimes per al triomf de la ultradreta van sorgir d'un estat amb una massa de ciutadans descontents que no sabien en qui confiar.

El feixisme va ser singular perquè es diferenciava de la dreta autoritària clàssica. A diferència de les dictadures tradicionals, va constituir un fenomen de masses amb una doctrina aparentment revolucionària, personificada per un líder permanent i indiscutit que pretenia enquadrar tota la vida dels ciutadans per mitjà d’institucions fèrriament dirigides des d'un Estat totalitari i dictatorial que no permetia altra llibertat que la del seu propi partit.

El Feixisme a Itàlia

Itàlia, al 1920, era un país de contrastos: el nord era industrial, modern i burgès; el sud era agrícola i arcaic. La major part de la població activa treballava al camp. Fins a la Primera Guerra Mundial, l’hegemonia política havia estat compartida per la burgesia del nord i els terratinents del sud. Acabada la guerra, tot semblava retornar a la normalitat, però la guerra havia provocat conseqüències psicològiques i econòmiques particularment greus: pèrdua de vides humanes, promeses d’annexions territorials frustrades, crisi econòmica generalitzada i atur en augment.

En aquest ambient de crisi econòmica greu, i amb l’estímul de l’exemple bolxevic, la tradició de lluita de la classe obrera agrícola i industrial va desencadenar una dinàmica revolucionària que va donar lloc a ocupacions de fàbriques i de terres, i a convocatòries de vaga continuades.

L'Ocupació del Poder

Entre l’aparició del moviment feixista i la seva presa del poder només van passar quatre anys: a les eleccions del 1919, el moviment dels Fasci di Combattimento no va obtenir cap diputat i el seu fundador, Benito Mussolini, només va aconseguir 4.700 vots. Al final del 1920, els industrials i els propietaris agraris van finançar el moviment feixista amb el propòsit de fer-lo servir com a instrument de dissuasió contra els moviments sindicals.

A les regions del nord i del centre d’Itàlia, els feixistes començaven a sembrar el terror entre els sindicalistes, els militants obrers i camperols, i els membres dels governs municipals socialistes. L’any 1921, el moviment es va transformar en partit polític: el Partit Nacional Feixista. A les eleccions del 1921, només va obtenir 32 diputats. Des d’aleshores, Benito Mussolini va maldar per accedir al poder.

Mentrestant, el seu partit intensificava les accions de terrorisme contra els demòcrates amb la connivència de l’Estat: la policia, l’exèrcit, els magistrats i el govern feien els ulls grossos davant tota mena de violència. Pel mes d’octubre de 1922, en un congrés celebrat a Nàpols, els feixistes van programar una Marxa sobre Roma si no els era concedit el poder. Aquesta decisió es va presentar com un ultimàtum al rei.

Davant de l’amenaça dels feixistes, el president del govern va demanar al rei Víctor Manuel III que proclamés l’estat de setge, però el monarca no tan sols s’hi va negar, sinó que demanà a Mussolini que es fes càrrec de la presidència del govern. Era la primera vegada que un cap de partit feixista assumia el poder a Europa. La Marxa sobre Roma era la posada en escena d’un acte teatral l’acció principal del qual es va pactar entre bastidors. Era el 30 d’octubre de 1922.

Les Fases Polítiques del Feixisme

Del 1922 al 1924, el feixisme es comportà de portes enfora com una força legal i democràtica. De portes endins, es van preparar per assumir el poder absolut i van desenvolupar la seva tàctica: impediment del retorn de diputats de l’oposició al Parlament, promulgació de les Lleis de Defensa de l’Estat mitjançant les quals esdevingué partit únic, creació de tribunals especials i d’una policia política, etc.

Des del 1930 fins a l’esclat de la Segona Guerra Mundial, el feixisme italià continuà amb la seva línia de concentració del poder, d’enquadrament de les masses en el si d’un Estat totalitari i de control de l’economia, sobretot a partir de la crisi del 1929. Va dirigir campanyes de productivitat agrària i de bonificació de terres i va promoure obres públiques.

Mussolini esdevingué il Duce, font de tot poder i de tota decisió. Tothom estava enquadrat en aquest Estat per mitjà de les organitzacions juvenils, del Partit o dels sindicats. Cap al 1938, Mussolini, impressionat per l’eficiència alemanya, començà a imitar els tics rituals del nazisme, del qual seria un aliat fidel durant tota la Segona Guerra Mundial.